Incompetència i desmemòria a Via Augusta

Del mateix autor

En Daniel Lefebvre estaria en contra del sistema competencial. A Catalunya hi ha molts professionals que treballen amb la mateixa convicció que el protagonista del film Ca commence aujourd’hui. Són innumerables les batalles que els professionals de l’educació es veuen obligats a lluitar diàriament, amb ràtios impossibles i amb milions de misèries per gestionar. A més a més, alguns des del seu despatx han decidit que si hi ha fracàs escolar no és perquè s’ha deteriorat el teixit social sinó perquè el professorat no és vàlid. Amb aquesta reflexió el departament ha començat una croada absurda per tal d’homogeneïtzar les propostes educatives. Això ens fa preguntar en quin moment la pluralitat metodològica ha deixat de ser un valor positiu? 

Competències vs. memòria

En moltes ocasions s’ha utilitzat la fal·làcia de l’home de palla a l’hora de dignificar l’aprenentatge mitjançant unes habilitats en contra del tradicional aprenentatge de caràcter memorístic. Tant memòria com competència són etiquetes utilitzades per postures divergents, a les quals s’imputen pecats mitjançant una dialèctica de la destrucció, tot això per imposar un relat que té a veure més amb l’exercici del poder que amb el de la reflexió. Alguns exemples d’aquesta posició irreflexiva i destructiva són aquells que han conduït les polítiques educatives d’ERC des dels càrrecs de responsabilitat, entre molts podríem anomenar l’anterior secretari de Polítiques Educatives Carles Martínez Quiroga, el conseller d’Educació Josep González Cambray o el nou director general d’Innovació, Recerca i Cultura Digital Joan Cuevas.

Reflexivament, si afrontem la dicotomia entre memòria i competència observarem que la memòria-hàbit que sostenia als tipus de pedagogies de l’escola de la il·lustració colonialista no hauria d’englobar les múltiples arestes del camp de la memòria en el terreny de l’educació. D’altra banda, tampoc hem de sacralitzar la idea d’habilitat com un aspecte positiu per se, de fet, memòria i habilitat no estan tan lluny. Tal com explicava Eetu Pikkarainen el 2014, les habilitats només es fan evidents en el moment de produir-se, i en l’instant d’aquesta demostració performativa no és sinó mitjançant la cerca dels records que trobem els procediments pels quals podem mostrar una competència. No solament això, les habilitats, en tant són expressades com accions performatives del saber, exclouen de l’aprenentatge la manera com es construeix el saber, fent més difícil identificar el biaix ideològic de l’aprenentatge.

El biaix ideològic del sistema competencial

En l’aprenentatge sempre hi ha un abús, però només té un segell d’infame quan s’associa a la ideologia. Així, la ideologia és identificada quan se’ls atribueix a d’altres i s’observen els paradigmes propis com a neutres. Així és com el sistema competencial en el cas de Catalunya, sota la idea d’una educació en habilitats, aconsegueix projectar com a neutre un ideal identitari on la «vida moderna» s’ha de constituir des d’un horitzó basat en l’assumpció d’un món globalitzat en constant creixement i des del desenvolupament tecnològic acrític. Sota aquests paràmetres, el sistema competencial pretén formar als ciutadans per encaixar en el que imagina com el nou operari social ideal europeu. Són moltes les ocasions on els informes de l’OCDE han relacionat l’èxit de l’educació competencial amb la inserció en el món laboral per amunt de la idea de justícia social.

Aquest sistema en habilitat a Catalunya ha estat impulsat des de fa quasi dues dècades per la Xarxa de Competències Bàsiques, des d’una implantació irregular amb resultats molt qüestionables. Des de 2016, Unesco Catalunya, la fundació Jaume Bofill i la fundació La Caixa van dotar de recursos econòmics al projecte d’Escola Nova XXI sota l’interès polític de conduir l’educació. Aquest projecte ambiciós que va morir fa uns mesos quan es van adonar que el finançament privat deslegitimava el seu projecte. No hem d’abaixar la guàrdia, el solc continua. Escola Nova XXI ha mort perquè no era operativa pels fins d’unes elits educatives i econòmiques, era un blanc fàcil a les crítiques, però les seves idees i els seus impulsors continuen.

La guerra al professorat i al pensament crític

Aquest programa ideològic ha trobat un gran impediment: no tot el cos docent és dòcil, principalment perquè identitàriament no es veuen reflectits en aquest projecte i perquè veuen una eminent precarització de les seves condicions. Les elits educatives han observat això i van decidir des de fa temps focalitzar les seves frustracions en el professorat. Són múltiples els testimonis de la coerció i pressió rebuda pels docents que treballen en centres de la Xarxa de Competències Bàsiques i en els nous Instituts-Escoles. Un dels senyals de com s’ha privatitzat subreptíciament l’educació pública es pot constatar en les declaracions de l’antic conseller Bargalló sobre els funcionaris l’octubre del 2019, en les recents declaracions del nou conseller González Cambray sobre les prioritats del seu projecte o més clarament en les declaracions de l’anterior secretari de Polítiques Educatives, Martínez Quiroga, el juliol de 2019 quan deia: «hi ha tres elements que fonamenten la nostra política educativa: tenir professorat competent i compromès, que és peça clau per tenir millors resultats, el lideratge pedagògic dels equips directius i la necessitat de treballar sempre per projectes per donar coherència a la pràctica educativa del centre». Competent, compromès, format o lideratge s’han convertit en conceptes definits arbitràriament per coaccionar als professionals que són assenyalats per no combregar amb el projecte ideològic que ERC ha donat cobertura. És incomprensible com s’ha repetit fins a l’avorriment públicament que un dels grans problemes és la falta de formació del professorat, desviant el problema de la falta d’inversió i les conseqüències de la precarització del teixit social als professionals que es deixen la vida a les aules. Recentment, Marina Garcés ens explicava que tendim a bolcar a l’escola totes les frustracions col·lectives, el professor no pot ser l’última baula en la cadena tròfica del capitalisme.

Des de Via Augusta estan convençuts del rigor de la seva proposta, però per poc que es profunditzi es veurà com a buit allò que observen com evidències acadèmiques. Joan Cuevas, exmembre de la fundació Bofill i Escola Nova XXI, en ser nomenat alt càrrec de conselleria d’Educació va fer algunes referències a Twitter que segons el seu criteri avalen certes transformacions. Una de les primeres referències que qualifica d’evidència és un estudi realitzar per Chen Cheng-Huan i Yang Yong-Chi en 2019 pel qual es pretén evidenciar que el treball per projectes és més efectiu que el treball dirigit per un professor, el que no explica Joan Cuevas és que això no té res a veure respecte si un treball és competencial o no. Tampoc explica que hi ha certa ficció en pensar que un treball per projecte no està dirigit, ni explica que la visió d’aquest estudi és d’un caràcter excessivament deductiu. De debò això és suficient per assumir de forma acrítica certes transformacions? Per altra banda, també dona com a evidència una sèrie de qüestions proposades i contestades per analistes de la fundació Jaume Bofill amb un clar biaix individualista i capitalista, interrogants com per exemple si és necessari donar incentius econòmics al professorat per millorar els resultats del seu alumnat. Més enllà de si es dona una resposta ambigua a aquesta qüestió, fer aquests plantejaments ja és un insult al professorat.

Algú a Via Augusta hauria d’explicar als nous càrrecs tot el que amaga el sistema competencial. Algú a Via Augusta hauria d’explicar que competent o compromès són idees molt subjectives i que precisament es podria qüestionar la formació i la capacitat de gestió d’alguns en plantejar això en els termes que ho fan. Algú a Via Augusta hauria de tenir la intel·ligència mínima per explicar que fer polítiques educatives en contra de la comunitat educativa és un error que lesiona i fa més feble les institucions públiques. Produeix una enorme tristesa que el projecte educatiu institucional defensat per ERC i el seu conseller tingui un marc més proper a Paulo Coelho que a les anàlisis elaborades per Althusser, Bourdieu, Illich o Goodman entre altres.

Articles relacionats

Darrers articles