Contra el neoliberalisme: els 27 de la UAB i la lluita per una universitat pública, de qualitat i democràtica

Del mateix autor

Alejandro Andreassi [1]

El passat 26 de març els 27 membres de la comunitat universitària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) processats amb acusacions que poden implicar fins a 11 anys de presó per a cadascun d’ells, van ser citats pels jutjats de Sabadell per a una audiència de conciliació en la qual van refusar participar perquè consideren que acudir a la mateixa equivalia a reconèixer una culpabilitat que no admeten, mentre una gran concentració de suport els expressava la seva solidaritat. De què són acusats? La fiscalia demana les penes per a 25 estudiants, un membre del PAS i un professor, pel delicte continuat de desordres públics durant l’ocupació del rectorat, de violació de domicili jurídic mitjançant intimidació, danys qualificats i un delicte continuat de restricció de l’accés a 528 treballadors als seus llocs de treball. A més, la fiscalia demana que addicionalment se’ls imposi a tots la prohibició d’accés a la UAB, la qual cosa implicaria per al membre del PAS i el professor la impossibilitat d’acomplir la seva activitat acadèmica i professional [2]. També se sol·licitava unes multes per responsabilitat civil per danys en l’edifici del Rectorat de 500.000 euros, que van quedar reduïts a tan sols 12.000 després de la reavaluació realitzada pel rectorat següent encapçalat per Margarita Arboix. No obstant això, no era la primera vegada que s’ocupava el rectorat en el marc d’una protesta universitària. En la vaga general d’universitats del curs 1986-1987 el rectorat de la UAB va estar ocupat durant més de dos mesos sense cap conseqüència judicial per als estudiants que el van ocupar [3]. Tot suggereix que la duresa repressiva es deu no sols a la persistència de tics autoritaris en els òrgans de govern de la UAB, sinó en el qüestionament del model universitari que implicarà la protesta estudiantil que va desembocar en l’ocupació de l’edifici del Rectorat. Respecte als tics autoritaris mostrats en algunes ocasions en els equips de govern de la UAB, cal recordar que en el marc de les mobilitzacions contra el Pla Bolonya van ser expedientats 33 estudiants de la UAB utilitzant un reglament franquista de 1954 i processaments penalment altres 15 [4].

L’antecedent immediat i motiu de l’ocupació del Rectorat és el claustre celebrat per la Universitat Autònoma de Barcelona els dies 21 i 22 de març de 2013 on es van aprovar una sèrie d’acords que feien referència a la defensa de la universitat pública, la defensa contra les retallades, mesures contra l’augment de la taxa de les matrícules universitàries, la democratització en l’elecció del rectorat (modificant els articles que establien les proporcions del vot ponderat a favor dels estudiants, el personal d’administració i serveis (PAS) i el professorat no funcionari i l’escrutini), o a l’establiment d’un mecanisme participatiu en l’elaboració dels pressupostos de la universitat i de les diferents facultats [5]. El rectorat no va iniciar l’aplicació de cap d’aquestes resolucions aprovades i en resposta a això diversos membres de la comunitat universitària van iniciar una mobilització que va culminar amb l’ocupació del rectorat el 17 d’abril per reivindicar el compliment de les resolucions del claustre, secundada per la Plataforma per la Universitat Pública (PUP), formada per sindicats d’estudiants, PAS i personal docent investigador (PDI), al costat de tots els organismes unitaris. Entre ells una roda de premsa en la qual van participar Jordi Gassiot, membre del PAS i Ermengol Gassiot, professor del Departament de Prehistòria, on tots dos van intervenir d’acord amb els diferents sindicats, les juntes i comitès de personal, com a representants del PAS i PDI. L’ocupació durarà exactament un mes i es va resoldre sense violència, ja que els mediadors de la policia van advertir que el rectorat es negava a negociar i exigia el desallotjament mitjançant la intervenció directa de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra (BRIMO).

Una fita que demostra que les mobilitzacions universitàries, que impliquen no sols estudiants sinó també a treballadors de les mateixes (PAS i PDI), no es limiten a les d’altra banda legítimes reivindicacions sectorials habituals en una altra protestes universitàries, sinó que qüestionen la totalitat del sistema universitari com a part essencial del model capitalista actual, almenys en l’àmbit de la UAB, són les eleccions a rector que es van realitzar entre el 24 i el 31 de maig de 2012, que es van resoldre en segona volta entre la candidatura encapçalada per Pere Solà i la candidatura de Ferran Sancho. La primera candidatura, que representava als sectors de la comunitat universitària que lluitava contra les retallades i la privatització de la universitat, va obtenir el 70% dels vots [6], especialment en el sector estudiants i PAS on superava amb escreix a l’altra candidatura [7]. Però el sistema de ponderació de vot que estableix un biaix decisiu cap al professorat funcionari va atorgar el triomf a l’altra candidatura. Malgrat la derrota tant el moviment estudiantil com altres sectors de la comunitat universitària van continuar la lluita contra les mesures privatitzadores que van culminar en el claustre del 17 d’abril. Els acords aprovats en el claustre eren una resposta a la línia programàtica del rectorat de Ferran Sancho i una impugnació al model d’universitat que s’estava impulsant tant des del govern del PP com des de la Generalitat governada per CiU. A més, es qüestionava el model de representació imposat per la reforma universitària efectuada pel PP sota el govern d’Aznar, la Llei d’Orgànica d’Universitats 6/2001 (LOU) que va entrar en vigor al gener de l’any següent, que va significar, entre altres coses, una reculada respecte a la llei anterior vigent quant a la democràcia universitària [8].

Si busquem antecedents d’aquesta lluita, hem de remuntar-nos a la implementació del Pla Bolonya i les respostes al mateix per l’àmbit universitari, un qüestionament i una lluita en la qual es van veure implicats els diferents sectors, estudiants, PAS i professors. Atès que el pla Bolonya tenia un abast europeu, la resposta donada al mateix en l’Estat espanyol, i especialment a Catalunya va acompanyar a mobilitzacions que es van produir en altres països de la UE. En realitat el pla Bolonya era l’aspecte vinculat a l’educació superior pertanyent a la més àmplia ofensiva desenvolupada en altres àmbits socials contra les restes del pacte de la segona postguerra, que va donar origen a l’Estat de Benestar que va caracteritzar a les aproximadament dues dècades i mitja de durada (denominades “els 25 gloriosos”) del capitalisme de “rostre humà”, i la imposició d’una nova fase d’acumulació capitalista corresponent a l’etapa del neoliberalisme, que la seva primera gran crisi es va iniciar en 2008, crisi no tancada fins al dia d’avui (almenys per a la immensa majoria de la població) i agreujada per l’impacte de la pandèmia covid-19.

Encara que el Pla Bolonya era presentat a l’opinió pública com un projecte de modernització de l’enfocament pedagògic i de reorganització dels estudis universitaris afavorint la convergència dels estudis superiors en l’àmbit europeu, la seva introducció acompanyava a un ambiciós projecte que tenia com a objectiu, més que la privatització de la universitat pública la posada d’aquesta al servei dels interessos i objectius de l’empresa privada. En aquest sentit concretava l’objectiu de la denominada Estratègia de Lisboa, acordada pel Consell Europeu el març de 2000, que assenyalava que la funció de les universitats seria la de contribuir a incrementar la competitivitat de les empreses europees. Per tant, com en altres moments de la història del capitalisme, l’acadèmia havia de prestar els seus recursos als beneficis de l’empresa privada [9]. Entre els recursos formals i informals per a complir aquest objectiu figurava la modificació de les estructures de gestió universitària, reduint el paper dels claustres i introduint el Consell Social com a òrgan suprem de governança de cada universitat, en el qual estaven representades les entitats empresarials, que és qui aprova el pressupost i de la programació pluriennal de la Universitat elaborada pel rectorat. El Consell Social va ser introduït per la LOU, proposta pel govern d’Aznar i aprovada en 2001. Si bé la regulació de les competències dels consells socials quedava corresponia a cada comunitat autònoma, la llei establia un conjunt de competències, que havien de ser recollides per cada legislació autonòmica, entre elles aquesta que delata clarament els objectius estratègics de l’adequació del sistema universitari públic a les necessitats de l’empresa privada. Una de les funcions consistia en: “Aprovar la creació d’entitats públiques o privades, empreses, fundacions o altres persones jurídiques per a la promoció i desenvolupament dels fins de les Universitats” a la qual es va agregar un nou article amb la reforma d’aquesta llei en 2004 reforçant aquesta funció en establir que “Correspon al Consell Social la supervisió de les activitats de caràcter econòmic de la universitat i del rendiment dels seus serveis” [10]. A més la llei d’universitats de Catalunya especifica que és competència del Consell Social: “b) Estimular la inversió en recerca de les empreses i llur col·laboració en la recerca universitària” [11].

Com es realitza aquesta articulació entre universitat i empresa privada? Mitjançant la constitució d’empreses “spin-off”, que són bàsicament: “empreses que tenen per objectiu explotar comercialment una tecnologia o coneixement generat en la universitat, com a resultat d’una activitat investigadora; i en la seva creació participa, d’alguna manera, el personal investigador que va originar aquests resultats de recerca. En uns casos es transfereix la tecnologia i els investigadors conserven el seu lloc en la universitat, i en uns altres abandonen la universitat. I des de la perspectiva del procés de creació, poden sorgir de manera planificada, a partir dels programes desenvolupats per la mateixa institució, o al marge d’aquests, però en qualsevol circumstància, necessàriament es desenvolupen tenint en compte la legislació vigent i normes derivades establertes per les universitats sobre aquest tema” [12]. Un altre dels mecanismes és el de creació de fundacions que actuen com a organismes de “col·laboració” publicoprivada, un terme que intenta evitar el rebuig social que provocaria la privatització directa d’aquests serveis [13]. A Espanya les fundacions actuen principalment en l’àmbit de la sanitat i l’educació, ja que la privatització de serveis essencials a la societat és un el camp on l’empresa privada veu la possibilitat d’enormes beneficis, i on l’Estat aporta els recursos humans, materials i de finançament. D’aquí la importància que tenen en el projecte universitari neoliberal. Un exemple d’això és el cas de la Barcelona Graduate School of Economics (BGSE), fundació constituïda per quatre institucions acadèmiques: Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona, IAE-CSIC i CREI, que va rebre finançament públic per 8.858.000 euros durant els anys 2009 i 2011, mentre les universitats públiques, entre elles les que participaven d’aquesta fundació, estaven sotmeses a un programa de grans retallades [14]. Al seu torn la BGSE impartia cursos de màster privats, cobrant a cada alumne una matrícula de 12.000 euros, aprofitant la cancel·lació de màsters i cursos en les universitats públiques en virtut el mateix programa de retallades.

És l’aprofundiment d’un procés de fusió entre acadèmia i empresa que ja s’havia constatat en períodes previs del segle XX i fins i tot finals del XIX, per exemple la confluència entre comunitat científica i gran capital a Alemanya des d’abans de 1914, però que en aquest cas ja es presenta amb un caràcter sistèmic i supranacional, on es modifiquen qualitativament les característiques de la docència, es defineix el perfil del professional format segons les necessitats de l’economia de mercat i s’imposa la submissió total de la recerca a les exigències del mercat, és a dir a les grans corporacions empresarials. El caràcter absolutament utilitari, des de la perspectiva de les necessitats de l’acumulació capitalista, desplaça i fins i tot amenaça amb la seva desaparició a aquelles àrees de coneixement i pensament crític allunyades del procés productiu o dirigides al coneixement bàsic. La universitat com a estructura dirigida a la generació de pensament crític deixa de ser autotèlica, així com orientada a l’estudi de les necessitats i problemàtiques de la majoria social per a passar a ser una estructura afectada per l’heteronomia, sotmesa a l’imperi del capital.

Aquest procés no sols sotmet a la universitat pública, sinó que a més l’obliga a generar un tipus de graduat en el qual preval un coneixement especialitzat en lloc d’una àmplia formació general que és la que afavoreix no sols l’avanç del pensament crític sinó també del pensament científic. En aquest sentit afirmava Carlos París en 2009 que “No podem oblidar que la capacitat de creació científica més profunda està unida a una àmplia formació general. Figures importants de la física quàntica, com Scrödinger o Heisenberg, van escriure sobre els filòsofs grecs. Kuhn mantenia que les idees innovadores en la maduresa només es donaven quan s’era capaç d’abordar camps científics inèdits respecte de les dedicacions anteriors. I la importància més gran de la ciència resideix en els seus desenvolupaments teòrics, especulatius, base de les ulteriors aplicacions. És allò en què una autèntica Universitat ha d’insistir” [15]. D’acord amb el que assenyalava París podem concloure que no existeix física aplicada sense física teòrica, i que aquesta no existeix sense filosofia. En el mateix sentit s’expressa Xavier Díaz, membre d’USTEC, quan afirma que: “… com ja denuncia la filòsofa Martha Nussbaum, un altre dels pilars de les reformes consisteix a abolir les humanitats. Aquells coneixements que servien per a comprendre el món (i que Marx advertia que era condició necessària per a transformar-lo) ara passen a ser reservats per a l’elit. Perquè, efectivament, en els grans centres acadèmics reservats per als alumnes destinats a moure els fils en la sorra global (Oxford, Eton, Cambridge, les universitats de la Ivy League, l’ENA francesa, el col·legi del Pilar de Madrid, Virtèlia a Barcelona) potencien en els seus currículums la filosofia o la literatura. Fins i tot en les acadèmies militars de West Point o Sandhurst recomanen als seus futurs oficials a graduar-se en alguna branca de les humanitats. Amb les humanitats és possible adquirir les habilitats per a pensar i manar. Amb les competències bàsiques, destinades per als estrats inferiors, s’adquireixen les capacitats imprescindibles per a treballar i obeir, sense tenir recursos per a qüestionar ordres” [16]. Per tant aquesta reconversió de la universitat per a adequar-la a les exigències de les empreses privades amenaça al lliure desenvolupament i difusió del pensament creatiu i crític, amb el seu sistema que basa en “competències” en lloc de coneixements. Això condueix no sols a la hiperespecialització, a una espècie de taylorització dels professionals graduats capacitats per a la repetició de procediments i activitats que han estat dissenyades i programades per una elit acadèmica minoritària, aquesta sí amb dret a innovar, però al mateix temps lligada jeràrquica i per interessos compartits a la gran empresa, sinó també a l’agonia de les àrees de coneixement no lligades a l’aparell productiu.

És enfront d’aquest negatiu gir copernicà de l’ensenyament superior que es van alçar les veus i accions d’estudiants, PAS i professors, i que van culminar amb conseqüències dramàtiques per als qui van ocupar el Rectorat de la UAB en 2013. Els 27 representen no sols la resistència a la repressió deslligada per un equip rectoral autoritari, sinó el viu qüestionament d’un model d’universitat elitista, promotor de la desigualtat i mecanisme de suport de la fase actual d’explotació i acumulació capitalista. Els 27 companys de la UAB són herois civils, ciutadans íntegres que estan defensant la universitat pública i de qualitat, la universitat democràtica al servei de la societat i no de les societats anònimes [17].

Notes

[1] Agraeixo a David Pujolar, professor de la UAB, les dades que han estat essencials per a la redacció d’aquest text.

[2] David Bou, “LA FISCALIA DEMANA MÉS D’ONZE ANYS DE PRESÓ A LES 27 IMPUTADES DE LA UAB”, Directa, 3/7/2016, https://directa.cat/hemerotecas/la-fiscalia-demana-mes-donze-anys-de-preso-a-les-27-imputades-de-la-uab/

[3] Borja de Riquer y Carme Molinero (directors), L’audàcia del coneixement. 50 anys UAB, Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 43.  https://ddd.uab.cat/pub/llibres/2010/195761/Audacia_coneixement_50_anys_UAB_a2018.pdf

[4] La Cara fosca del Pla Bolonya: contra la Universitat, S.A.: en defensa de la Universitat pública (Bellaterra, 2009), 8.

[5] Veure roda de premsa PAS, PDI i estudiants de la UAB, 22/4/2013 i resultats de les votacions de la sessió del claustre celebrat els dies 21-22/3/2013, respectivament en:

https://www.youtube.com/watch?v=gq7Ht02v5qI

https://www.uab.cat/Document/923/43/Resultat_Votacions_Claustre,1.pdf

[6] O el 66% si es té en compte els vots en blanc, veure ELECCIONS A RECTOR O RECTORA DE LA UAB – 2012 RESULTATS https://seuelectronica.uab.cat/documents/10548/1020155/Rector_2012_Resultats.pdf/f766a15a-93c4-4524-9bae-7b756cbde27a

[7] Veure el programa complet d’aquesta candidatura a http://lanovauab.blogspot.com.

[8] https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2001-24515

[9] Juan Antonio Estévez Araujo, «La misión de la Universidad (según la UE)», a La Cara fosca del Pla Bolonya, 33.

[10] Introducción al Consejo Social, Conferencia de Consejos Sociales, 2009-2012, p. 2/3. https://web.ua.es/es/consejo-social/documentos/introduccion-al-consejo-social.pdf i La Cara fosca del Pla Bolonya: contra la Universitat, S.A. : en defensa de la Universitat pública (Bellaterra, 2009), 34.

[11] LLEI 1/2003, de 19 de febrer, d’universitats de Catalunya, DOGC 3826 – 20.2.2003, art. 89, p. 3336.

[12] VV. AA., «La creación de “spin-offs”con base en la investigación de las universidades públicas valencianes», Generalitat Valenciana. Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball, Sèrie Estudis Econòmics, n. 10 (novembre de 2019): 17.

[13] Veure la descripció del Parc de Recerca UAB, fundació privada constituïda a fins de 2007 per la UAB, CSIC i IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, a https://www.youtube.com/watch?v=Adf1Dr07deQ.

[14] Veure “La fundació privada Barcelona Graduate School ha rebut 8.858.000€ a càrrec de diners públics”, CGT-Catalunya, 25/7/2011. La UAB, per exemple, degué sotmetre’s simultàniament a un pla d’ajust que implicava retallades per 40 milions d’euros, veure https://cgtcatalunya.cat/la-fundacio-privada-barcelona-graduate-school-ha-rebut-8-858-000e-a-carrec-de-diners-publics/.

[15] Carlos París, «La Universidad ante Bolonia», a La Cara fosca del Pla Bolonya, 50.

[16] Xavier Díaz, “Mercantilización de la educación. El papel de la OCDE y las estrategias internacionales”, a Viento Sur, 13/5/2017,  https://vientosur.info/mercantilizacion-de-la-educacion/.

[17] Laura Gené y Ermengol Gassiot, “Vam defensar la universitat pública i ho tornaríem a fer”, Directa, 25/3/2021 https://directa.cat/vam-defensar-la-universitat-publica-i-ho-tornariem-a-fer/.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro