Insomni americà i repressió cultural

Del mateix autor

Josué Fernández

Resten en la memòria les escapades improvisades al cinema, la sortida de la sala al capvespre i les llargues converses contagiades de rialles de camí a casa. El públic enyora les cues multitudinàries on proliferaven discussions sobre l’última pel·lícula de Quentin Tarantino o l’etern debat pel sabor de les crispetes. Una darrera ullada a la cartellera informava del temps a romandre al vestíbul i aproximava l’hora d’arribada a casa, però la impaciència cegava la vista del detall. El cartell de la pel·lícula indicava una quantitat de temps sota l’etiqueta de “duració” sense especificar el subjecte, probablement perquè deixa lloc a la lògica, però no podem passar per alt la qüestió que planteja al públic: ¿És possible definir la duració d’una pel·lícula? ¿O tan sols de la sessió?

Sovint menystenim el poder dels productes culturals i confiem a la raó una depuració de la matèria que perceben els nostres sentits, però la cultura no és quelcom evitable, s’incorpora al nostre imaginari i consciència sense demanar permís. Ara per ara el públic s’enfronta a l’enèsima agressió d’un sistema capitalista que aprofita el seu domini quasi hegemònic en l’àmbit de l’oci i entreteniment per fer de la cultura una eina de repressió ideològica. Aquest sistema de producció i acumulació bombardeja diàriament al públic amb nous productes culturals que responen a l’interès del capital, aprofitant el poder invasiu de la cultura per crear una relació de dependència entre el públic i el seu sistema de producció. Aquest panorama condiciona la manera de consumir oci i entreteniment, sorgint en el públic una voluntat d’esgotar una oferta infinita que estimula l’aparició del producte cultural d’un sol ús. El públic condemnat per l’acumulació desaprofita dies de la seva vida en completant una llista plena de títols i buida en contingut, el capitalisme transforma la cultura en una eina estèril i repressora. 

Una estratègia d’imposició social a través de l’oci i entreteniment requereix un factor capaç de crear una il·lusió democràtica, això és, la crítica. Al món de l’art, la crítica voldria ser la veu del públic, però històricament representa un símbol jeràrquic dintre del cercle de l’art i condiciona l’opinió de les masses. La crítica és una pràctica oberta al públic, però la seva validesa està marcada uns paràmetres i convencions elitistes: només s’escolta la crítica de l’especialista i coneixedor, les paraules del públic general són mudes. La malversació de la crítica respon a la naturalesa de l’art, oci i entreteniment, una cultura produïda per l’elit només escolta a l’elit. Aquesta anul·lació de la bilateralitat de la cultura no és gratuïta, estem obligades a comprar el discurs del capitalisme sense opció a devolució. La crítica popular no hauria de dirigir un esforç estèril cap als productes del capitalisme, sinó que s’hauria de dirigir a la recuperació del capital social recollit pel monopoli de l’oci i entreteniment després de dècades de repressió cultural. 

A peu de carrer no sorprèn el domini nord-americà a la cartellera del multicine local o les llistes globals d’èxits musicals, i és que el capitalisme materialitza en els Estats Units d’Amèrica i la cultura és un reflex de la seva hegemonia al món. La manca de diversitat a l’oci i entreteniment mainstream també condiciona el consum del públic, malgrat la pervivència de formes culturals alternatives, perquè l’oci i entreteniment del capitalisme s’apropien del discurs general. Malauradament, els partícips de la cultura alternativa també s’han contagiat de la jerarquia del capitalisme, tot posant en el punt de mira les masses expectants i generant una segona jerarquia que posiciona al consumidor del mainstream en l’esglaó inferior de la piràmide cultural. Una perspectiva cultural amb consciència col·lectiva obliga a trencar aquestes estructures i reclamar la posició del públic general. La mort de la figura del cinèfil i melòman és una condició indispensable en la cerca d’una cultura al servei de les masses. 

Assimilar l’oci i entreteniment com una arma de doble tall permet prevenir les agressions del capital en la seva imposició d’una consciència global homogènia, la influència de la cultura nord-americana arreu del món n’és l’exemple primordial. A dates de 2021, la Fundació “la Caixa” organitza al CaixaForum de Barcelona una exposició titulada “El somni americà. Del pop a l’actualitat” mentre, simultàniament, les seves filials immobiliàries expulsen desenes famílies de casa seva. Dominar l’oci i l’entreteniment ha permès al capitalisme instaurar el discurs de l’americà entre les masses obreres d’arreu del món, les relacions materials amb el treball assalariat i propietat privada es reforcen a través de la cultura amb promeses buides i relats utòpics on s’acullen famílies obreres que cerquen una vida digna. Això no obstant, sortir d’aquesta situació no implica condemnar el consum de productes del capitalisme o abandonar les formes culturals construïdes al seu voltant, sinó aprofitar les seves eines i mitjans per construir una cultura al servei de les masses populars. 

Cal una mirada al passat cultural recent per observar la gestació d’una resposta contra la imposició del relat nord-americà i la consegüent pèrdua de la identitat local. A França, durant la dècada dels noranta, Mathieu Kassovitz retracta la vida del jovent obrer amb el títol La Haine (1995), l’odi. La transcendència del film en el discurs sobre la joventut i el barri trenca amb les idealitzacions de la cultura Hip-Hop nord-americana. El barri deixa de ser un espai venut al capital que precedeix l’èxit individual i passa a construir una identitat col·lectiva que defensa el conjunt de la classe obrera. A Espanya,  Fernando León de Aranoa recull l’herència de La Haine i presenta Barrio (1998), una perspectiva del film francès que presenta variants pròpies de la realitat i folklore hispànic. Aquestes dues produccions conviden a l’espectador a cercar una identitat perduda entre ídols americans i reconnectar amb Vallekas o Nou Barris després de dècades somiant amb el Bronx. La Haine i Barrio són exemples de l’eternitat de la lluita de classes en l’àmbit cultural, varen educar vint anys enrere, però encara avui no han perdut vigència. La sobreproducció del capitalisme genera títols condemnats a l’obsolescència, mentrestant es presenta una cultura alternativa amb menys força i més contingut.

No tan sols de productes alternatius sorgirà un espai cultural per la classe obrera. L’aliança amb productes i eines del capitalisme és inevitable, i és que el seu domini hegemònic està condicionat a l’absorció de qualsevol producte o moviment capaç de mobilitzar l’interès de les masses. Portar idees i personatges propis de la classe obrera al cercle del capitalisme és més necessari que contradictori. Durant les darreres dècades hem vist un canvi de paradigma a l’oci i entreteniment mainstream, qüestions com la diversitat ètnica i sexual guanyen rellevància al panorama cultural en contra de la voluntat de sectors de la societat estancats en el domini d’una cultura blanca, heterosexual i patriarcal. Darrerament l’ascens exponencial de la cultura urbana hispanoamericana ha provocat la incomoditat d’aquest públic reaccionari, però l’aportació més rellevant del gènere urbà es produeix amb el canvi recent en rols de gènere que porta exponents femenins sobre l’escena mundial. Les noves generacions de la classe obrera seran hereves de les atrevides propostes de Bad Gyal i l’empoderament del personatge de Rosalía, elles mai seran les figures que espera el feminisme més ortodox, però són unes conductores incomparables de conviccions renovades sobre la feminitat i el paper de la dona.

A les butaques de la sala el públic comença a prendre consciència pròpia i conèixer el poder de la cultura. No tornarà a caure en les mentides de la cartellera perquè sap que la pel·lícula continua en la memòria. L’esperit crític serà la seva defensa contra l’ofensiva del capital que esdevindrà estèril. El món alternatiu i mainstream conviuran per construir un discurs divers i de classe que posi veu a les paraules silenciades. El públic serà autor de la caiguda d’una jerarquia cultural que encamini l’oci i entreteniment a un horitzó col·lectivista.

Cridem a una revolució cultural que posi fi al somni americà.

Author

Articles relacionats

Darrers articles