Aquest text va ser escrit per Kol·lontai, líder revolucionària russa, l’any 1922. És un conte breu, de caràcter futurista, que es situa en l’època nadalenca. El Consell de Redacció de la Realitat hem considerat d’interès publicar-lo, tenint en compte les dates en les que ens trobem.
7 de gener de 1970. Fa un dia càlid i lluminós, i hi ha un ambient animat i festiu a la Casa de Descans, on els veterans dels “Grans Anys” de la revolució mundial passen els seus dies.
Els veterans van decidir que el dia que una vegada havia estat el dia de Nadal recordarien la seva infància i joventut mitjançant la decoració d’un arbre. Un avet real igual que en els anys anteriors a l’agitació del món. Els nens i els nois i noies majors estaven entusiasmats amb la idea. Especialment quan es van assabentar que “l’àvia roja” anava a contar històries sobre els grans anys de 1917. No va haver-hi cap problema per aconseguir l’arbre. Van arribar a un acord amb l’home a càrrec de la conservació forestal, persuadint a aquest guardià vigilant del regne vegetal que el bosc no s’arruïnaria per la pèrdua d’un arbre robat per a un festival tan estrany i inusual. Les espelmes va ser més difícil. El nou mètode d’il·luminació, utilitzant raigs de llum reflectits, no sols havia acabat amb els llums de querosè de metxa d’una vegada per sempre, sinó que havia bandejat l’electricitat a les províncies molt distants, on les últimes innovacions encara no s’havia introduït. La generació més jove mai havia vist espelmes, i els veterans dels “grans anys” van haver d’explicar-ho amb l’ajuda de diagrames. Es va convocar a una conferència especial de les persones que havien estat membres del consell econòmic de la població durant el període revolucionari per a discutir les formes de producció de les espelmes. Els joves, amb els seus caps intel·ligents i hàbils mans, eren allí per a ajudar.
Després de diversos fracassos, malentesos i dificultats inesperades, se les van arreglar per a decorar l’arbre amb adorns de paper de diversos colors, amb dolços, nous, taronges dolces i sucoses, pomes color de rosa i espelmes fetes a casa en candelabros fets a casa. Els veterans i els nens van opinar per unanimitat que la Comuna Deu no havia vist un festival tan original i interessant des de fa molt temps. Els joves es van divertir com sempre han fet. Van riure i van fer broma. Va haver-hi cançons, jocs i balls.
Però calia donar un cop d’ull a les noies i nois per a veure que diferents eren dels joves que havien lluitat en les barricades durant els “grans anys” i d’aquells que havien viscut sota el jou del capitalisme. Els joves de la Comuna Deu eren sans, els seus cossos eren bells, flexibles i forts. Les nenes tenien luxoses i llargues trenes que arreglaven acuradament. La comuna seguia estrictament la regla que cada membre ha de tenir temps per a la relaxació i la cura de la seva persona. Els comuners estimaven la bellesa i senzillesa, i no forçaven ni falsejaven la naturalesa. Els homes joves vestien robes atractives que permetien el lliure moviment. Les seves mans eren, òbviament, fortes i capaces. No hi havia una cara malalta, pàl·lida, o esgotada entre tota la gent que s’havia reunit per al festival del “avet”. Els seus ulls brillaven i els seus cossos eren forts i ferms. El seu riure feliç omplia la sala brillant i festiva, i aquest era el canvi més alegre de tots. Els joves de la Comuna Deu estimaven la vida i els encantava riure. Només arrufaven les celles quan es tractava de lluitar contra l’únic enemic, la naturalesa. No obstant això, no arrufaven les celles perquè la lluita no fora del seu gust, sinó per a poder concentrar-se millor i triar la millor manera de guanyar.
La lluita dels homes i les dones per controlar el seu medi ambient encara estava en curs. Mentre més victòries aconseguien, més misteris hi havia per a resoldre. Però els joves no tenien por de la batalla. Què seria la vida sense lluita, sense la necessitat d’expandir la ment i tractar d’avançar cap al desconegut i inassolible? La vida en la comuna seria avorrida sense això.
La vida de la comuna s’organitza de la manera més racional. Tothom té una professió i tothom té algun passatemps favorit. Tothom treballa en la seva pròpia vocació durant dues hores al dia, contribuint d’aquesta manera al funcionament de la comuna. La resta del temps l’individu és lliure per a dedicar les seves energies a la mena de treball que ell o ella gaudeix, la ciència, la tecnologia, l’art, l’agricultura o l’ensenyament. Els homes i dones joves treballen junts en les mateixes professions. La vida està organitzada de tal manera que les persones no viuen en famílies, sinó en grups, d’acord amb les seves edats. Els nens tenen els seus “palaus”, els joves les seves llars més petites; els adults viuen comunalment en les diferents formes que s’adaptin a ells, i els ancians viuen junts a les seves “cases”. En les comunes no hi ha rics ni pobres; les paraules “ric” i “pobre” no tenen sentit i s’han oblidat. Els membres de la comuna no ha de preocupar-se per les seves necessitats materials, ja que se’ls proporciona tot: menjar, roba, llibres i entreteniment. A canvi d’això, l’individu dóna dues hores diàries de treball per a la comuna, i la resta del temps els descobriments d’una ment creativa i curiosa. La comuna no té enemics, ja que tots els pobles veïns i les nacions fa molt temps que es van organitzar d’una manera similar i el món és una federació de comunes. La generació més jove no sap què és la guerra.
Els joves van insistir en que els veterans dels “grans anys” els parlessin de les batalles entre els rojos i els blancs. Però els veterans no estaven ansiosos per parlar de la guerra en el “dia de l’avet”. Pensaven que era més apropiat parlar dels líders de les revolucions. Van prometre començar les històries quan les espelmes s’haguessin consumit i a tothom se li haguessin donat els seus dolços. La gent jove es va afanyar a portar tauletes de vidre a la sala. Els caramels que tant els agradaven estaven disposats en bols d’alegres colors, artísticament decorats. Com més aviat tinguem els nostres dolços i les espelmes de l’avet hagin acabat de consumir-se, millor, pensaven els nens. Però els veterans van veure consumir-se les llums amb una sensació de tristesa. Les espelmes els recordaven, és cert, a l’antic i oblidat sistema del capitalisme que tant havien odiat en la seva joventut, però el passat havia estat ennoblit pel seu gran esforç per al progrés. Els seus somnis s’havien complert, però la vida era ara se’ls passava i els seus vells membres no podien competir amb els vols audaços dels joves. Gran part de la vida i moltes de les aspiracions dels joves eren incomprensibles per a ells.
Avi, jo sé el que significa la paraula “capitalista” -es va vanagloriar un noi alegre que s’estava menjant el pastís especial de la festa.- I sé el que és un ruble i què és el diner.
Vam veure els diners en un museu. Tenia vostè diners, avi? Ho portava en una petita bossa a la butxaca? I després hi havia gent… com es deien?… Lladres… és cert, no? I s’emportaven els diners de les butxaques dels seus companys. Què estrany ha d’haver estat.
I tots van riure de l’estrany passat.
Els veterans de la revolució d’alguna manera se sentien incòmodes i avergonyits pel passat, quan hi havia capitalistes i lladres i diners i dames. L’última de les espelmes es va apagar, i els taules van ser apartades. Els joves es van reunir amb impaciència al voltant dels comptadors d’històries.
Àvia, àvia roja, parli’ns de Lenin. Vostè ho va veure, no? Vivia com tothom? Menjava i bevia i reia? Lenin alguna vegada mirava a les estrelles, àvia?
Aquests joves tenien la seva pròpia manera de veure-ho tot. Què tenien a veure les estrelles amb tot això? Quan Lenin estava viu hi havia hagut moltes coses per fer a la Terra mateixa. Hi havia fam i esgotament. Guerra i fam… fam i guerra.
Un temps de sofriment i vessament de sang, però també de valentia, abnegació i heroisme, i d’una tremenda fe en la victòria de la revolució i la justícia de la lluita. L’“Àvia Roja” volia que la gent jove comprengués la grandesa de la lluita social. No obstant això, els joves escoltaven com els veterans havien escoltat alguna vegada la història del Nadal: “capital”, “lucre”, “propietat privada”, “front”, “Cheka”, “especulació”, “soldats”, tot això era “vocabulari històric” que els nens escoltaven a l’escola quan estaven aprenent sobre els “Grans Anys de la Revolució.”
Els joves de la comuna mundial han dirigit la seva atenció al cosmos, el cel els fa senyals. Ells no entenen la grandesa de les velles lluites. Ells no poden apreciar l’emoció, ni els temors i les angoixes del passat.
Realment li disparaven a la gent, li disparaven a persones vives?
Els ulls dels joves mostraven sorpresa i espurnes de retrets i desconcert. La vida era sagrada.
Estàvem lluitant per les nostres vides, no obstant això. Ho hem sacrificat tot per la revolució, va dir l’àvia roja en justificació.
Així com ens dediquem nosaltres a la comuna, va ser la resposta orgullosa dels joves.
L’àvia roja es va quedar en silenci. La vida havia seguit endavant. Els “grans anys” eren només història. La generació més jove no podia respondre com ells ho havien fet a les històries de les barricades a tot el món i “l’última baralla”.
La qüestió social estava resolta. Les idees del comunisme s’havien justificat per si mateixes. La humanitat era lliure de l’esclavitud del treball esgotador per als altres, de la dependència material i de la lluita pel pa de cada dia. Nous i més grans problemes que enfrontaven a la humanitat, desafiant a la cerca i l’esperit intrèpid dels homes i dones. En comparació amb aquests horitzons, la lluita contra les forces socials anteriors semblaven als joves de 1970 una qüestió fàcil.
Fam? Passaven fam? Havien de ser molt desorganitzats i ignorants.
“Ignorants”, “desorganitzats” – els joves no podien pronunciar una sentència més severa als contemporanis de l’àvia roja.
Però sense nosaltres i la nostra ferma fe en el triomf del comunisme, sense la nostra lluita feroç i decidida contra el capitalisme i els enemics dels treballadors, vostès mai haurien conegut els beneficis de l’organització universal i el goig del treball creatiu lliure.
Entenem. Però les nostres tasques estan en una escala encara major.
Els joves mantenien el cap alt, mirant cap al futur amb valentia. Van girar els ulls cap a les estrelles i el fosc teló del cel, visible a través dels amplis finestrals de la sala de festes.
Van aconseguir els seus objectius, i nosaltres aconseguirem els nostres. Vostès van sotmetre a les forces socials, nosaltres sotmetrem a la naturalesa. Canta amb nosaltres, àvia roja, el nou himne de la lluita amb els elements. Vostè sap la melodia. És la seva pròpia Internacional, però les paraules són noves. Ens criden a la lluita, per a aconseguir les coses, per a seguir endavant. Deixi que l’avet es cremi. El nostre festival es troba enfront de nosaltres. El nostre festival és una vida d’esforç i descobriment.
