L’esport i l’educació física al país dels soviets

Del mateix autor


David Moreno

El Vsevobuch
Durant el període 1918-1923, en plena guerra civil russa i a la zona controlada pels bolxevics, es va organitzar el servei militar obligatori. Al mateix 1918 es va crear un organisme, el Vsevobuch o Oficina Central d’Entrenament Militar Universal, que tenia la tasca de preparar els reclutes de l’Exèrcit Roig tant físicament com militarment. En aquesta tasca per concentrar i centralitzar els recursos materials, i amb l’actiu suport del Komsomol (Joventut Comunista), es van produir requises als clubs esportius existents com els Sokol i d’altres associacions esportives (Riordan, 1977). El Vsevobuch, que estava dirigit per Nikolai Podvoiski, va assumir el control de tots els clubs i societats esportives, responsabilitzant-se de l’educació física de totes les persones entre 16 i 40 anys. Per als menors de 16 anys, la responsabilitat estava en mans del Comissariat del Poble per a l’Educació (Truán, 2008).

Les condicions extremes que patia el país durant els primers anys de la revolució i la guerra civil van reduir la pràctica esportiva, però sota el Vsevobuch, esports que podien ajudar directament a l’entrenament militar com l’esquí, la boxa o l’esgrima van ser potenciats. Segons les mateixes estimacions del Vsevobuch, a finals de 1918 l’organització ja havia entrenat a més de 2 milions de persones. Amb la victòria dels comunistes i l’arribada de la pau, l’organització militar de l’esport no era necessària i les noves condicions socials requerien noves estructures. A partir de l’any 1923, el Vsevobuch va veure modificades les seves característiques. Va ser reorganitzat com a estructura esportiva per a les forces armades i no va reaparèixer amb les seves atribucions originals fins al mes de setembre de 1941, després de l’atac de les tropes de la Wehrmacht (Riordan, 1977).

Aquesta vinculació entre esports i militarització no és exclusiva de l’URSS. A molts països com Rússia, l’experiència socialista vindrà precedida per la guerra o sota amenaça constant. Això feia que la defensa nacional fos una prioritat i en molts casos l’esport estava subordinat a l’entrenament militar (Riordan, 2007).

Diferents perspectives entorn de l’esport i la cultura física
L’impuls de canvi i transformació social que va suposar el moviment revolucionari de 1917 no va restar aliè a la cultura física i l’esport. Per molts sectors i organitzacions socials que havien celebrat l’enderrocament de l’antiga societat russa, calia cercar un nou model d’activitat física que fos reflex de la nova societat socialista que s’estava construint (Riordan 2002; Gounot 2002a).

Diversos grups com els “Prolekult” o els “higienistes” s’oposaven al desenvolupament dels esports competitius que havien nascut a la societat “capitalista”, considerats nocius per a la salut mental i física de la població. Plantejaments com els de la “Fisikultura” van ser impulsats en aquest sentit: <> (Riordan, 1977: 4).

Els primers debats per aplicar el nou model van sorgir entorn de quin era el paper que havia de jugar l’estat obrer pel que fa a la política esportiva i d’educació física així com quina seria l’organització més adient pel seu control (Truán, 2008). Aquests debats prenen força en un context -mitjans de 1921, principis de 1922- marcat per l’inici del projecte de la Nova Política Econòmica i per una posició favorable per als bolxevics a la guerra, que feia preveure la victòria d’aquests. En aquesta realitat social, econòmica i política que comença a ser diferent del període militar més dramàtic pels revolucionaris i del “comunisme de guerra”, tenen lloc diferents disputes entre diversos grups i organitzacions per controlar i/o influir en la política esportiva i de la cultura física del país, com el Komsomol, el Partit Comunista, el Vsevobuch, els sindicats o els “prolekultistes” o “higienistes”. Aquesta competitivitat que provocarà certa desorganització, no tindrà una ràpida resolució (Riordan, 1977).

Una mica abans, l’any 1920, i després d’una crida del Komsomol a totes les estructures esportives de l’URSS, es va crear el Consell Suprem de l’Esport i la Cultura Física (CSCF). Aquest Consell Suprem tenia les funcions d’òrgan consultiu del Vsevobuch. L’any 1921, el govern soviètic estableix secretaries per a la “Cultura Física i l’Esport” a tot el país, dins les estructures del Komsomol i sota la supervisió del Vsevobuch, amb la perspectiva de: <> (Keys, 2003: 417).

L’any 1923, amb els canvis del Vsevobuch, el CSCF va ser transferit al Comitè Executiu Central de tota Rússia (VTsIK) que era màxim òrgan legislatiu i administratiu de Rússia. Amb aquest canvi, el CSCF es converteix, de fet, en l’espai de coordinació, estudi i treball de tota l’organització dels esports i l’educació física de l’URSS (Riordan, 1977). El CSCF estarà presidit en aquests anys per Nikolai Semashko que també era Comissari del Poble per a la Salut Pública (Truán, 2008). Aquest CSCF tenia representants de tots els Comissariats soviètics més un delegat de la direcció de la joventut comunista, del sindicat soviètic i del Soviet de Moscou i era l’encarregat d’establir les tasques del partit en l’àmbit de cultura física i esports (Truán, 2008).

El partit intervé. Cap a la resolució del conflicte
Com hem citat a dalt, els anomenats “higienistes” -científics i personal mèdic en la seva majoria- defensaven l’educació física com a via per a millorar la salut del poble, reduint malalties, epidèmies o fenòmens com la prostitució o la delinqüència. Estaven en contra dels esports de competició, que consideraven activitats burgeses així com l’especialització i professionalització, que allunyaven a les masses de la recreació i els convertien en espectadors passius (Riordan, 1977). També consideraven nocives pel físic la pràctica de modalitats esportives com l’halterofília o la boxa, considerades “actividades irracionales y peligrosas” (Truán, 2008: 14).

Aquest sector va tenir una gran influència durant els primers anys 20, però a partir de mitjans de la dècada -i en paral·lel al nou rumb polític de l’Estat soviètic- va perdre força en detriment dels defensors d’una major potenciació dels esports de competició i de la professionalització. Posteriorment, molts membres “higienistes” van ser durament represaliats a les purgues del període (1936-1938) (Truán, 2008).

El canvi de preeminència va començar uns anys abans d’entrar a la dècada dels 30. L’any 1925, el Partit Comunista intervé per començar a establir les tasques dels comunistes en l’àmbit de l’esport que es resumeixen en la politització de les organitzacions esportives, el lideratge del partit en totes les activitats esportives i la massificació de l’esport a tota la societat soviètica (Riordan, 1977). Aquest canvi coincideix amb el clima polític de mitjans dels anys 20 -darrers moments de la NEP i preparació del primer pla quinquennal basat en la industrialització i la col·lectivització del camp- i la repressió contra Trotsky i els seus seguidors o simpatitzants (Riordan, 1977).

El Partit Comunista era conscient de la creixent importància del moviment esportiu dins la societat de masses i de la importància del seu control. La modernització de la societat soviètica es va veure accelerada a partir del primer pla quinquennal, que va començar a canviar de manera molt important la realitat social. La modernització va impulsar una ingent i ràpida urbanització de desenes de milions de soviètics, que juga un aspecte clau per entendre el nou país. El PCUS, gràcies en part a un important patiment de la població, especialment dels sectors camperols ucraïnesos, va consolidar la seva posició dominant de manera total a finals dels anys 20. La política esportiva també va participar en aquest procés. Per exemple, en el paper de l’esport com a element modernitzador -on l’esport també serveix per promoure la salut, la higiene o la productivitat- i per millorar la cohesió social i nacional entre les diferents ètnies i comunitats religioses de tota l’URSS. Especialment important va ser el treball a les comunitats musulmanes, molt allunyades del que succeïa al centre polític i econòmic de la Unió. (Riordan, 1977).

El 23 de setembre de 1929, el Comitè Central del Partit Comunista va adoptar una altra resolució on criticava la falta de coordinació del moviment esportiu i defensava la necessitat d’una major centralització i control del govern comunista. Per dur a terme aquest projecte, el CSCF es va adjuntar al Comitè Central Executiu de l’URSS i tots els clubs esportius de base es van transferir als centres de treball, on s’unificaran amb els cercles esportius ja existents (kruzhki) i constituiran els anomenats kollektivy. D’aquesta manera en l’àmbit esportiu, trobem a inicis dels anys 30, un òrgan centralitzat i unificat -el CSCF- amb una organització de base unificada i controlada per aquest Consell Suprem (Riordan, 1977).

Veiem per tant, com hi hagué un procés de centralització -similar a la resta d’àmbits soviètics- sota una única autoritat esportiva, que en primer terme organitzarà els escassos mitjans amb què compta i els posarà al servei de la classe treballadora i els sectors populars. Les petites unitats d’exercicis als centres de treball serà un exemple paradigmàtic d’aquest procés, que facilitarà la participació de les masses treballadores en activitats físiques (Yang, 2007). Un aspecte característic d’aquesta participació massiva i que tindrà un altíssim contingut propagandístic, serà el de les exhibicions gimnàstiques massives, on centenars o milers d’homes i dones es coordinen i de manera harmònica realitzen espectacles físics. Aquestes exhibicions, realitzades per membres de la classe treballadora, tindran una gran popularitat a partir de la dècada dels anys 30 en els països socialistes (Yang, 2007).

Pel que fa a nivell exterior, amb el desenvolupament dels esdeveniments i el fracàs de l’expansió de la revolució proletària per Europa i de l’ascens de l’estalinisme, la Internacional Comunista s’anirà configurant com una eina al servei de la política domèstica i exterior de l’URSS. Paral·lelament la IRS viurà un procés similar amb el domini de la secció soviètica davant de la resta (Gounot, 2001).

Gounot, A. (2001). Sport or Political Organization? Structures and Characteristics of the Red Sport International, 1921-1937. Journal of Sport History, Vol. 28 (1), pp. 23-39.

Gounot, A. (2002a). Entre exigencias revolucionarias y necesidades diplomáticas: las relaciones del deporte soviético con el deporte obrero y el deporte burgués en Europa (1920-1937). A: González, T. (ed.), Sport y autoritarismos: la utilización del deporte por el comunismo y el fascismo. (pp. 281-310). Madrid: Alianza Editorial.

Keys, B. (2003). Soviet Sport and Transnational Mass Culture in the 1930s. Journal of Contemporary History, Vol. 38 (3), pp. 413-434.
Riordan, J. (1974). Soviet Sport and Soviet Foreign Policy. Soviet Studies, Vol. 26 (3), pp. 322-343.

Riordan, J. (1977). Sport in Soviet Society: development of sport and physical education in Russia and the USSR. New York : Cambridge University Press.

Riordan, J. (2002). La política exterior deportiva de la Unión Soviética durante el período de entreguerras (1917-1941).A: González, T. (ed.), Sport y autoritarismos: la utilización del deporte por el comunismo y el fascismo. (pp. 103-122). Madrid: Alianza Editorial.

Truán, J.C. (2008). El movimiento gimnástico del Este (2ª parte). Educación física y deportes, nº 93, pp. 12-18.

Wheeler, R. (1978). Organized Sport and Organized Labour: The Workers’ Sports Movement. Journal of Contemporary History, Vol. 13 (2) Special, pp. 191-210.

Yang, L. (2007). Politics of the Sporting Body. A study of sport as a political tool under Communism. Duke Thompson Writing Program. pp. 17-21.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles