“L’àngel de la llar” i la “perfecta casada”, els rols femenins sota el franquisme.

Del mateix autor


Laura Rozalén

Vivim una època en la qual el feminisme i la lluita per la igualtat s’ha estès des de les institucions a les diferents capes socials i s’ha acceptat com a sentit comú. Ja no és tan fàcil com era fa no tants anys posar en qüestió les demandes dels col·lectius diversos que s’aixopluguen sota el paraigua d’aquest moviment. Encara hi ha, però, qui segueix persistint en l’error de no voler reconèixer els drets de tantes persones que han estat silenciades, maltractades i ocultades a la Història, però no hi ha dubte: aquestes lluites han arribat per quedar-se.

Però no fa tant era ben diferent. Si preguntem a les nostres àvies sobre com va ser la seva vida, les següents paraules apareixeran de seguida en la seva explicació: família, casa, esforç, fills, cures, neteja, marit. Subjectes al discurs de la domesticitat, les dones s’havien de caracteritzar per la seva tendresa, dedicació, entrega, submissió, abnegació… i per anteposar les necessitats d’altri a les seves. Especialment, si els “altres” eren un home. Complir aquest paper tan específic era la seva missió i tot al seu voltant les va empènyer a què així fos.

Però això no va passar per art de màgia. De fet, és el resultat de polítiques públiques desenvolupades pel franquisme, un règim autoritari de dretes, de caràcter profundament catòlic i de valors molt conservadors. Durant la Segona República les dones van viure un període on semblava que els seus drets, finalment, serien escoltats, però amb el resultat de la Guerra Civil, totes les esperances i els desitjos es van veure truncats. El franquisme va recuperar i reinventar uns rols de feminitat molt diferent del de la República, uns que la historiadora Mary Nash va anomenar “àngel de la llar” i “perfecta casada”. Val la pena detenir-se a analitzar-los per comprendre com va ser la vida de les dones abans que nosaltres i per què va ser així.

“La perfecta casada” és un concepte que va idear Fray Luís de León, poeta, astrònom i religiós de l’orde de Sant Agustí del segle XVI. Sí, tan enrere mirava el franquisme buscant els seus valors i tan enrere volia retornar la dona, encara que ja estiguessin immersos al segle XX. A Frai Luís se’l recorda per ser un humanista i literat a ressenyar: Aquí en recordarem per deixar-nos perles literàries com la següent, que podem trobar al seu llibre “La perfecta casada”:

“Por más áspero y de más fieras condiciones que el marido sea, es necesario que la mujer le soporte y que no consienta por ninguna ocasión que se divida la paz. ¡Oh, que es un verdugo! ¡Pero es tu marido! ¡Es un beodo! Pero el ñudo matrimonial le hizo contigo uno. ¡Un áspero, un desapacible! Pero miembro tuyo ya, y miembro el más principal. […] naturaleza y estado pone obligación en la casada, como decimos, de mirar por su casa y de alegrar y de cuidar continuamente a su marido, de la cual ninguna mala condición la desobliga”

Frai Luís creia que la dona havia de ser passiva i silenciosa, de caràcter suau i pietosa, sense pretensió de fer raonaments propis. La seva missió a la vida eren les tasques reproductores i la supervisió domèstica, així com el control sobre altres dones per tal que complissin amb aquest rol. Podríem pensar que està fent recomanacions de vida al seu pitjor enemic, però en realitat va escriure el llibre per a la seva neboda, Maria Varela Osorio, amb motiu del seu casament, per tal que anés pel bon camí com a dona cristiana. De fet, va ser dels pocs llibres que va publicar en vida. Si un dia us bé de gust navegar sobre el text original, el podeu trobar aquí.

“L’àngel de la llar”, originàriament, és un llibre de poemes de Coventry Patmore publicat el 1854, que es va fer especialment famós a partir de la segona meitat del segle XIX fins ben entrat el XX. Amb un aire romanticista, l’autor el va escriure un text llarg com un dia sense pa per exposar la idealització del festeig a la seva primera dona. Literàriament no és una obra destacable però sí que ho va ser des del punt de vista cultural, ja que va aparèixer als llibres de text de Gran Bretanya i Estats Units. Un dels seus versos, traduït per una servidora maldestre, diu: “Mare, és una tensió tan esgotadora / la forma com em tracta / Com si estigués bé / ser una dona; aparentment no nota / tots els errors que tinc”. Com si les dones ens passéssim el dia lamentant-nos perquè ens tracten massa bé malgrat ser dones.

L’autor canta a la dona asexuada, submisa, que té com a paper ser la que guarda l’honor propi i familiar, la que rep la penitència per tot allò que s’hagi fet “malament” dins la seva família, renunciant a si mateixa per la resta. Considera que la dona és part i contrapart (fins i tot, des d’un punt de vista físic) del marit, essent el seu consol, ànim i impuls en les bones i les males èpoques.

Com a curiositat, Coventry Patmore, casat tres vegades, es va obsessionar amb la també escriptora i editora Alice Meynell, crítica amb el model imperialista de Gran Bretanya i vicepresidenta de la Women Writters’ Suffrage League, que pretenia generar consciència social sobre la situació de les dones i lluitar pels seus drets a través de la literatura. L’obsessió de Patmore va portar-la a demanar-li que mai més tingués relació amb ella, cosa que posa en relleu fins a quin punt l’autor no entenia allò de “no és no”. Ell ha passat a la història però ella, malgrat totes les seves obres, iniciatives i articles de valor, no.

Aquests dos models van ser recuperats i reinterpretats dins del segle XX per crear el model de la dona dins la “Nueva España”. En aquest procés van tenir molta importància la Sección Femenina de la Falange i les branques femenines d’Acción Católica, que van formar, adoctrinar i enquadrar a la població femenina d’arreu d’Espanya. El discurs franquista sobre la dona va tenir una aplicació pràctica dins de totes les esferes, públiques i privades, i va anar de la mà de l’Església Catòlica com a institució.

El franquisme va fer el mateix que la resta de dictadures de tall feixista d’Europa durant els anys quaranta: cercar al passat històric episodis, personalitats i idearis que encaixessin de forma selectiva amb el tipus de règim i d’Estat que volia desenvolupar, creant una sort de Frankenstein ideològic que justifiqués i donés vida i volada al seu projecte polític. La mirada de l’home ha protagonitzat els estudis històrics però, per sort, des de fa dècades, els estudis històrics des de la perspectiva de gènere ens han ajudat a posar llum sobre el nostre passat. Així, ara, podem entendre millor quin és el context social que va fer que les nostres avantpassades tinguessin la vida que van veure’s obligades, sovint, a tenir.
Malauradament, hi ha organitzacions polítiques avui dia que es fan ressò d’aquests discursos. Vox, PP i Ciutadans, a les anteriors eleccions, van fer declaracions que ben bé podríem haver extret dels textos que s’inspiraren en “l’Àngel de la llar” i “La perfecta casada”.

Per sort i encara que tinguem molt per aconseguir, els hashtags #MeToo i #YoTeCreo són coneguts per tothom i han ajudat a visibilitzar i vindicar que les dones no estan disposades a respondre a un rol preestablert, així com no estan disposades a patir més les conseqüències brutals del patriarcat.

Articles relacionats

Darrers articles