El diumenge 7 de juliol de 2019 segurament serà recordat com un dia normal, sense esdeveniments d’importància històrica. La derrota del que representava SYRIZA, o del miratge que es va construir entre l’esquerra europea, va ser molt abans. Va ser el 2015. La capitulació d’Atenes fou, en realitat, l’inici del tancament d’un cicle que aquest maig va signar la seva acta de defunció. Grècia fou el camp de proves per una nova tendència oportunista que dilapidava l’opció política de la indignació. Una nova tendència que repetia l’evolució dels verds alemanys. Una nova tendència que no era gens nova, però que era novedosa en tant que fracassada més enllà de les fronteres alemanyes.
Un corrent de fons, en realitat, que se situa en el terreny del qual hom va anomenar “significants buits”, que en resum vindrien a ser la justificació teòrica del que s’ha conegut popularment com a oportunisme pur i dur. L’opció política de la demoscòpia, i la ideologia dominant: la dels diners. Els diners que dóna ser a les institucions. L’estructura partidària com a fi en si mateix. El poder –o les engrunes- com a únic objectiu. Ja ho deia Mao: excepte el poder, tot és il·lusió. Nikos Chrysoloras, cap de l’oficina a Brussel·les de Bloomberg ha resumit a la perfecció en un fil de tuits quina era la naturalesa de SYRIZA i Tsipras al govern. “Apel·lava a l’esquerra mentre governava en coalició amb l’extrema dreta”, “carregava contra l’establishment mentre que gran part del seu gabinet eren ministres o alts funcionaris de PASOK i Nova Democràcia”, “deia Welcome Refugees i després els tortura en condicions inhumanes en camps de refugiats”, són algunes frases estel·lars.
A casa nostra no estem aïllats d’aquesta tendència. Més enllà de les anècdotes i de la politiqueria que generen titulars, el sector que ha hegemonitzat l’esquerra alternativa fins a hipotecar-la (entenguis l’acudit), ha aprofundit la seva aposta pel manteniment d’una Unió Europea que impossibilita qualsevol opció ja no emancipadora, sinó de simples pal·liatius per a una classe treballadora i un poble que encara no ha sortit del pou. Un sector, que a més, es declara públicament enemiga de la sobirania nacional i que difama qualsevol tesi que aposta per una reconstrucció d’aquesta en un sentit progressista. Però no ens perdem en qüestions ideològiques. Les raons de fons de la tendència no ho són, almenys en el que la majoria entén com a ideològiques.
La raó “maoista” –recordem la cita de Mao- és la que determina el camí cap a l’estratègia camaleònica en un clima polític social-liberal. Creuen que els propers anys, fins que no arribi la nova crisi del capitalisme, estaran dominats per opcions polítiques progressistes moderades, això és progressistes en els drets civils i liberals –és a dir, reaccionàries- en les coses de menjar. Les polítiques d’identitat seran la coartada i la cobertura aèria de l’ofensiva. Una coartada que en cap cas posarà en dubte l’arrel de les discriminacions i de les opressions dels col·lectius que diuen representar aquestes polítiques. Mentrestant, s’anirà tancat la revolució passiva que es va encetar amb la proclamació de Felip VI com a rei. Mentrestant, les opcions del canvi passaran a ser les opcions del recanvi. Com els grans futbolistes, van nàixer per guanyar. L’equip amb el qual es guanyi és secundari. No senten els colors. Atenes, Barcelona i Madrid estan dominades per la internacional de l’oportunisme, amb els verds alemanys com a far que marca el camí.
Juanma Rodríguez
