Del total de persones a l’atur (dades última EPA), al voltant de 2 milions de persones aturades són dones, la cohort d’edat on aquesta dada es fa més evident és entre els 35 i 39 anys, on a més 1 de cada dona fa més d’un any que cerca feina. A més, cal esmenar que les dones ocupades, ho fan majoritàriament en sectors entesos tradicionalment com a femenins (educació, sanitat, benestar, cures, neteja…), que també coincideixen amb nínxols laborals que tendeixen a remuneracions econòmiques més baixes i a pitjors condicions de treball (condicionat també pel nivell d’estudis).
Les dones representen més del 70% dels contractes a temps parcial, és a dir, 3 de cada 4 contractes a temps parcials el desenvolupa una dona, tant al sector públic com al privat. El principal motiu pel qual les dones accepten aquests contractes és no haver trobat una feina a jornada completa, però també per qüestions relacionades amb tasques de cura de persones dependents (un 12,98%) de les dones assenyalen aquesta com a causa principal, enfront l’1,78% dels homes. Tanmateix, les dones que justifiquen aquesta contractació com a causa principal per altres causes familiars són el 6,31%, enfront l’1,55% d’homes, les raons que al·leguen són, entre altres, el preu elevat dels serveis de cura de nens i dependents, així com l’escassetat de serveis d’atenció i cura a la dependència, directament relacionat amb la privatització d’aquests serveis i la manca d’oferta pública.
Una altra conseqüència de la discriminació laboral per qüestió de gènere és la coneguda com”bretxa salarial”, que al nostre país es troba entorn del 22%. Tot i que l’estatut dels i les treballadores recull obligatorietat a no discriminar salarialment per raó de sexe/gènere, i formalment aquesta discriminació no es troba a les empreses en relació al sou base, sinó que es dóna en relació a la retribució desigualtat en càrrecs d’igual valor i responsabilitat, on s’incentiven mitjançant complements salarials, hores extres i “plusos” masculinitzats (perillositat) algunes categories i ocupacions, enfront altres.
Relacionat també amb la bretxa salarial, hem de fer referència al concepte de “sostre de vidre” (limitació de l’ascens dones a llocs de poder i responsabilitat). Tot i que les dones representen la majoria d’estudiants de les universitats a l’estat (focalitzades principalment en graus com educació, infermeria, i l’àmbit social-jurídic), és molt difícil trobar una correlació de nivell d’estudis amb l’ocupació de llocs de responsabilitat i poder tant a les empreses públiques com a les privades, i també a l’esfera cultural. Moltes vegades s’associa aquesta expulsió de la “carrera per l’ascens”, per qüestions relacionades amb la maternitat i la cura de persones dependents, o naturalitzant conductes suposadament femenines que no encaixen en aquests espais (irracionalitat, tendresa…).
La conciliació familiar és una qüestió que continua interpel·lant més a les dones que als homes. Tot i l’ampliació del permís de paternitat, són les dones les que continuen demanant en major mesura excedències o reduccions de jornada per poder compatibilitzar les tasques domèstiques i familiars amb la vida laboral, i tot i que els homes gaudeixen del permís de paternitat (que no en tots els casos es gaudeix sencer per voluntat pròpia) no és correlatiu a una major participació en l’esfera domèstica i el treball reproductiu, un 10% enfront del 90% de dones, especialment en els tres primers anys de vida dels nadons.
Cal fer menció també al considerat “treball submergit”, on són les dones les que representen la majoria de persones abocades a aquesta precarietat, principalment en relació a la invisibilització dels treballs de cures.
En una franja d’edat més avançada, les dones cobren de mitjana uns 400 euros menys de pensió que els homes, relacionat amb uns nivells més baixos de cotització (treball a temps parcial, treball submergit, taxa d’atur més elevada que els homes, reduccions de jornada, excedències), això repercuteix en un alt nivell de vulnerabilitat en les dones d’edat avançada i en un nivell de precarietat alertant, a més d’una dependència econòmica dels seus companys que moltes vegades justifica casos de violència econòmica, associat també a un escenari de privatització de les pensions.
Abans de finalitzar, creiem convenient fer menció a l’assetjament sexual que moltes dones pateixen als seus entorns laborals, i que representa un terç de l’assetjament sexual general. Amb totes les situacions de precarietat esmentades anteriorment, són molt poques les dones que s’atreveixen a denunciar aquest assetjament a les seves feines, per por a un acomiadament o a una reprovació social i pública al seu entorn laboral. La manca de protocols d’actuació així com les dificultats per denunciar tant a escala laboral com judicial, contribueixen a la invisibilització d’aquest tipus de violència.
La desregulació dels drets laborals i la creixent privatització dels serveis públics, juntament amb la discriminació laboral de les dones assenyalada en aquest punt contribueix a l’anomenada feminització de la pobresa. A Catalunya per exemple el risc de pobresa es concentra molt majoritàriament en les dones i les llars monoparentals encapçalades per una dona. Avui en dia tenir un treball en el context capitalista en el qual vivim no és sinònim d’estabilitat i seguretat, on a més les càrregues no remunerades continuen invisibles al context capitalista i heteropatriarcal, on amb un sou moltes vegades limitat al salari base interprofessional o reben algun tipus de subsidi o prestació no es poden veure garantides unes condicions de vida dignes on es cobreixen les necessitats bàsiques.
Extracte del Document de treball de la Conferència de Feminismes de Comunistes de Catalunya celebrada el 23 de febrer de 2019 a Sant Adrià de Besòs
