Maricarmen Abascal va viure setanta-un anys a la mateixa casa i en va sortir en llitera, desnonada per una empresa inversora amb una sentència del Tribunal Suprem a la mà. Va morir dues setmanes després sense haver-hi pogut tornar. El seu cas no té res d’excepcional. Només el 2024 es van executar 7.381 desnonaments a Catalunya, deu cada dia, empesos per la mateixa lògica que converteix un dret en un negoci. L’excepcional va ser la resposta.

 El poble va sortir al carrer, el Congrés va tenir l’oportunitat de respondre. El 2 d’octubre el PP, Vox i Junts van tombar els dos decrets d’habitatge. Eren insuficients, com el moviment llogater va dir des del primer dia, però la seva derrota ha aclarit a qui serveix cadascú. La dreta catalana que diu defensar els petits propietaris ha votat al costat dels grans tenidors en una ciutat com Barcelona, on el 7,5% dels propietaris concentra el 44,7% dels pisos de lloguer. La classe treballadora n’ha pres nota. Per primera vegada, els sindicats de classe i els sindicats d’habitatge convoquen junts una vaga general.

Ens volen fer creure que l’habitatge i el treball són dos problemes diferents. La CEOE ho ha dit sense embuts quan s’ha queixat que les empreses paguen una vaga per una qüestió que, segons ella, no és responsabilitat seva. És fals, ja que el lloguer es paga amb el salari i el salari surt del valor que produïm cada dia a la feina. Quan el propietari apuja el preu, s’emporta una part d’aquest valor sense haver produït res. Marx en deia explotació secundària, perquè completa fora del centre de treball l’explotació que patim a dins. Els seus efectes són idèntics als d’una retallada de sou.

Els fons d’inversió, les SOCIMI i els bancs que acumulen habitatges tampoc no són un sector aliè a la patronal. Formen part del mateix bloc de poder, que ha preferit sempre que el preu del sostre el pagui la treballadora abans que els seus beneficis. De poc serveix arrencar una pujada salarial si el rendista se la queda a la renovació següent. Per això, quan la patronal es nega a parlar d’habitatge, ha de saber que l’alternativa és parlar de salaris. L’11 de novembre exigim les dues coses amb l’única eina que el capital entén, l’aturada de la producció.

La patronal ha amenaçat d’impugnar aquesta vaga per política. Pot fer-ho perquè el dret de vaga encara es regula per un decret del 1977, dictat dins de la legalitat franquista, que declara il·legals la vaga política i la vaga de solidaritat. Amb aquella norma a la mà, la Canadenca no hauria guanyat mai la jornada de vuit hores. Per això en reclamem la derogació i una llei orgànica que reconegui plenament totes dues formes de vaga.

Què volem

Les nostres exigències per a l’11 de novembre són aquestes.

1. Un marc català de relacions laborals i de negociació col·lectiva, perquè els salaris es negociïn allà on es paguen els lloguers.
2. Un salari mínim català vinculat al salari mitjà de Catalunya, que reconegui el que costa viure en aquest país.
3. La reducció de la jornada laboral sense cap pèrdua salarial.
4. La limitació efectiva del preu del lloguer, sense escletxes per als contractes de temporada ni per als lloguers d’habitacions.
5. El contracte de lloguer indefinit, perquè cap família no hagi de viure pendent de la renovació.
6. El control públic dels grans tenidors, amb un registre obligatori dels seus habitatges, sancions per als pisos buits i la fi dels privilegis fiscals de les SOCIMI i dels fons d’inversió.
7. La fi de qualsevol desnonament sense alternativa habitacional.
8. Un parc públic d’habitatge que deixi de ser residual, ampliat amb l’expropiació dels pisos dels especuladors abans que amb xecs milionaris de diners públics.

Sabem, tanmateix, que cap d’aquestes mesures no tancarà el problema mentre l’habitatge sigui una mercaderia. Engels ja va escriure que la burgesia només sap resoldre la qüestió de l’habitatge traslladant-la d’un barri a un altre. El nostre horitzó és la desmercantilització de l’habitatge i la construcció d’una República Catalana socialista que el garanteixi com a dret.

L’extrema dreta vol que culpem la veïna migrada o la família que viu en un pis buit d’un banc. La vaga assenyala el veritable responsable i atura plegades treballadores nascudes aquí i nascudes fora. Per això és també la millor resposta antifeixista possible. Tampoc no permetrem que es dissolgui en la campanya electoral. El 29 de novembre cadascú votarà, però el 30 els lloguers seran els mateixos si no hi ha organització per canviar-los. Les reivindicacions de l’11 de novembre seran la vara amb què mesurarem qualsevol govern que surti de les urnes. Comunistes de Catalunya continuarem treballant per un Front Democràtic i Social que les posi al centre.

Comunistes de Catalunya cridem la classe treballadora del país a aturar-ho tot l’11 de novembre. Cridem a fer vaga a cada centre de treball, a organitzar-se als comitès de vaga dels barris, a fer sonar les cassoles el 9 de novembre i a omplir els carrers el dia de la vaga. Cridem cada treballadora a afiliar-se al seu sindicat i cada llogatera al Sindicat de Llogateres, perquè allò que no s’organitza no perdura. I cridem a no tornar a la normalitat el dia 12 com si no hagués passat res.

Salaris per viure, sostre per quedar-s’hi. L’11 de novembre, vaga general.