Fa setmanes que la patronal repeteix la mateixa cantarella. Segons ella, la vaga de l’11 de novembre podria ser il·legal. Antonio Garamendi, el seu president, ho ha resumit afirmant que “tots sabem que això no és un tema laboral”, mentre la CEOE i la CEPYME la qualificaven d’inadmissible i anunciaven que estudiarien l’encaix jurídic. Volen instaurar un imaginari que compri el marc que la vaga de l’11 de novembre podria ser il·legal.
Comencem, doncs, parlant de legalitat, ja que és el terreny que ells mateixos han triat. La vaga de l’11 de novembre és legal i no hi ha gaire discussió possible. La convocatòria reclama salaris que permetin accedir a un habitatge digne i interpel·la directament les organitzacions empresarials perquè desbloquegin la negociació col·lectiva, en el marc de la disputa oberta pel VI Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva. Pocs objectius poden ser més professionals que aquests, en el sentit més estricte i més clàssic del terme. A més, des de 1981 el Tribunal Constitucional llegeix la prohibició de la vaga política de manera prou restrictiva perquè qualsevol aturada amb contingut professional en quedi fora. Amb aquesta doctrina a la mà, una convocatòria que exigeix salaris i el desbloqueig de la negociació col·lectiva té poc recorregut davant d’un jutge. Els serveis jurídics de la CEOE ho saben perfectament, i això fa pensar que l’amenaça no va dirigida als tribunals, sino a qui encara dubta si parar el dia 11.
Ara bé, si la vaga és legal, d’on surt l’acusació i per què té tanta incapacitat d’intimidar? El dret de vaga a l’Estat espanyol encara es regula pel Reial decret llei 17/1977, de 4 de març, sobre relacions de treball. El seu article 11 enumera els supòsits en què una vaga és il·legal: el primer és la vaga iniciada o sostinguda per motius polítics o per qualsevol finalitat aliena a l’interès professional dels treballadors. En segon lloc, hi afegeix la vaga de solidaritat o de suport, llevat que afecti l’interès professional de qui la promou. Totes dues prohibicions continuen vigents, amb l’únic retoc que hi va introduir el Tribunal Constitucional el 1981.
La data d’aquella norma ja diu força. Març de 1977, dos mesos abans de les primeres eleccions i any i mig abans de la Constitució. La va dictar un govern preconstitucional en ple procés de reforma pilotada des de dalt, i ha sobreviscut gairebé cinquanta anys sense que cap majoria parlamentària hagi volgut substituir-la per la llei orgànica que la Constitució preveu. Res no dura mig segle per descuit. Si ha durat, és perquè ha servit.
Tanmateix, el contingut diu encara més que la data. Les vagues que havien desbordat el règim durant les quatre dècades anteriors eren exactament les dues que aquell article declara il·legals. És com si el legislador hagués repassat la història recent de la classe obrera i hagués decidit prohibir, precisament, allò que l’havia fet forta.
Les vagues del franquisme eren polítiques perquè no podien ser cap altra cosa. Quan la vaga és delicte, aturar la producció ja constitueix un acte polític abans de formular cap reivindicació. També ho eren pel contingut, ja que s’aturava per la carestia de la vida i per l’amnistia, reivindicacions que no caben dins de cap conveni ni tenen cap empresari com a destinatari. I s’aturava alhora per salaris i per condicions de treball, sense que ningú sentís la necessitat de separar les unes de les altres. La classe treballadora d’aquest país no va aprendre a distingir entre allò laboral i allò polític perquè la distinció no descrivia res de la seva experiència. A la fàbrica, al barri i a la comissaria, l’enemic tenia cares diferents i una sola naturalesa.
Amb la solidaritat passa el mateix. Les grans vagues de la nostra història van ser vagues de solidaritat. La Canadenca va començar el 5 de febrer de 1919 perquè vuit empleats d’una companyia elèctrica van ser acomiadats després de negar-se a una rebaixa salarial. Vuit treballadors d’una sola empresa. El que va convertir aquell conflicte en una vaga general que va deixar Barcelona a les fosques, sense tramvies i sense subministrament elèctric va ser que la resta de la classe treballadora de la ciutat va decidir que allò també anava amb ella. El govern va militaritzar els serveis essencials i va omplir Montjuïc amb més de tres mil vaguistes. Tot i així, la ciutat no va cedir. El 19 de març s’aconseguien la readmissió dels acomiadats i millores salarials, i el 3 d’abril un reial decret establia la jornada de vuit hores i convertia aquest Estat en el primer de l’Europa occidental a reconèixer-la per llei.
Així, les vuit hores que avui es donen per descomptades les va guanyar una vaga de solidaritat. Cada vegada que una treballadora plega a l’hora que toca, camina sobre el terreny que van conquerir aquells quaranta-quatre dies. Amb l’article 11 a la mà, aquella vaga hauria estat il·legal.
Trenta-dos anys després, sota una dictadura que havia declarat delicte qualsevol acte que torbés la normalitat de la producció, Barcelona es va tornar a aturar. La vaga de tramvies de 1951 va néixer d’un boicot contra una pujada de tarifes i va acabar convertida en una vaga general contra la carestia de la vida. Cap conveni col·lectiu, cap taula negociadora, cap interès professional en el sentit que la norma li donaria vint-i-sis anys més tard. Hi havia una ciutat que no podia pagar el bitllet i que va decidir caminar. Desenes de milers de persones van deixar de pujar al tramvia i aquell silenci a les parades va ser un dels primers crits col·lectius contra el franquisme.
La norma que encara regula el dret de vaga es va escriure, doncs, al final d’un règim desbordat per vagues polítiques i de solidaritat, i el que va fer va ser reconèixer el dret amb una mà mentre amb l’altra amputava les dues formes que l’havien fet eficaç. Darrere de l’article 11 hi ha una idea molt concreta de què és un treballador: ho ets només mentre fitxes, dins del teu centre de treball davant del teu empresari, i la resta de la teva vida pertany a un altre ordre de coses on el conflicte de classe no hi té veu. Treballadora pencant i ciutadana al carrer, amb els dos plans ben separats. El Manifest Comunista ja advertia la burgesia que el seu dret era “la voluntat de la vostra classe erigida en llei”. Poques normes il·lustren aquella frase tan bé com aquesta.
Però la crisi de l’habitatge ha fet esclatar aquesta separació de la manera més prosaica, a final de mes.. El que passa amb el lloguer és que la part del salari conquerida a la negociació col·lectiva se la menja després una relació que la llei considera aliena a l’interès professional. Es negocia un quatre per cent i pel camí se’n prenen el doble. El rendista no ha produït res, però cobra cada mes una part del valor que hem creat nosaltres, abans que ningú. La persona que signa el contracte de treball i la que signa el contracte de lloguer és la mateixa, i, tanmateix, el marc jurídic obliga a fer veure que són dues.
D’aquí ve que aquesta vaga els incomodi molt més que qualsevol manifestació de diumenge. Uneix allò que fa cinquanta anys que s’esforcen a mantenir separat, i ho fa amb els sindicats de classe i els sindicats d’habitatge convocant junts per primera vegada. A la unió de reivindicacions s’hi suma, a més, la forma escollida. Una manifestació es pot admirar, es pot ignorar i es pot comptar a la baixa l’endemà, mentre que una aturada de la producció toca l’únic lloc on el capital no pot fer veure que no passa res. Durant vint-i-quatre hores hi ha un benefici que no s’extreu i una plusvàlua que no arriba a néixer, i això no admet interpretacions ni rodes de premsa.
I el mateix dia que ho comproven ells, ho comprova també qui s’atura. Milers de persones que no s’havien organitzat mai descobreixen en una sola jornada una cosa que el dia a dia amaga, i és que res funciona sense elles. Els trens, les aules, les cuines i les pantalles es queden quiets quan les mans que els mouen decideixen no fer-lo. Engels ja havia escrit el 1845 que les vagues eren l’escola de guerra de la classe obrera. Mig segle després, Lenin advertia que l’escola de guerra encara no és la guerra. Allò que s’aprèn l’11 de novembre es dispersa si no hi ha res que ho reculli. Per això els comitès de vaga que s’han aixecat als barris i a les empreses no poden plegar l’endemà. Han de ser la llavor d’una organització que duri.
Qui mesuri aquesta vaga pel que surti als titulars del dia 12 se n’estarà perdent el significat. El que es decideix l’11 de novembre és si la classe treballadora d’aquest país torna a empunyar, catorze anys després de l’última vaga general dels sindicats majoritaris, l’eina que més temen els qui viuen del seu treball. També es decideix si allò que s’organitza per fer-ho sobreviu a la jornada. Les reivindicacions d’aquesta vaga no les resoldrà cap decret ni cap resultat electoral. Mentre l’habitatge continuï sent una mercaderia i la propietat del sòl en mans d’una minoria, cada regulació que es guanyi serà erosionada, judicialitzada o esquivada per qui té tots els recursos per fer-ho. La garantia de les conquestes no la dona la llei que les reconeix, sinó l’organització capaç de defensar-les.
Fa un segle, vuit acomiadats d’una companyia elèctrica van acabar donant-nos la jornada de vuit hores perquè una ciutat sencera va decidir que allò també anava amb ella. L’11 de novembre tenim aquella mateixa decisió al davant. Aturem-ho tot!
