Les setmanes que portem de preparació de la vaga general de l’11 de novembre ens han regalat dos tipus de debats. Hi ha que, plantejats d’una manera, ajuden a créixer col·lectivament, i d’altres que, plantejats d’una altra, el que fan és fracturar el moviment abans que comenci la lluita. I convé aturar-se un moment a distingir-los, perquè del que decidim ara dependrà no només com vagi la vaga, sinó quin tipus de sindicalisme volem construir d’ençà del 12 de novembre.
Des de l’AEP sempre hem defensat un model sindical nacional i de classe, perquè és l’única manera d’entendre el nostre país i les seves treballadores. Alhora, això comporta establir vincles amb moltes organitzacions amb tradicions i estratègies divergents, que ens ajuden i acompanyen a reforçar el nostre objectiu: enfortir el moviment estudiantil i mantenir-lo mobilitzador i unitari.
És important discutir com s’articula la vaga, quin paper hi tenen els diferents agents, com es construeixen les aliances i com es desplega territorialment. Possibles tensions que apareguin són pròpies de qualsevol procés unitari i, ben gestionades, poden enfortir el moviment. El que no és sa és convertir aquest debat en un judici sobre qui té dret a participar-hi i qui no, ni fer de la sospita sobre les intencions de l’altre l’eix de la política. Una vaga general que exclou la majoria del sindicalisme organitzat no és més pura, és més feble.
Quan es diu que «sumar CCOO i UGT resta», es parla de sigles, però les conseqüències les paguen persones concretes: les treballadores que s’organitzen en aquests sindicats, que hi tenen la seva representació al centre de treball i que, si se les assenyala com un obstacle, acabaran fora del conflicte o hi entraran a contracor. I això, en una vaga general, no és un detall menor: és la diferència entre aturar el país o fer-hi un forat.
Cal dir-ho clarament: la militància de base no és responsable dels errors de la direcció de cap sindicat, i no ha de pagar-ne el preu quedant fora del relat i dels espais de la vaga. Sabem que la major part de l’afiliació sindical a Catalunya es troba precisament a CCOO i UGT, i si volem una vaga general que paralitzi de debò la producció del país, no podem construir-la a esquena de la majoria del sindicalisme organitzat de la nació. Prescindir-ne no és un gest de coherència: és renunciar d’entrada a una part substancial de la capacitat de paralització i de mobilització, i una vaga que no paralitza no guanya.
Defensar la unitat implica també reconèixer la feina de les companyes i companys que des de fa setmanes treballen per aturar els centres de treball i les grans empreses del país, i que hi aporten una experiència organitzativa i sindical acumulada durant dècades. Que la vaga no s’estigui construint exactament com ens agradaria no ens ha de fer perdre de vista aquests esforços. Al contrari: ens ha d’empènyer a sumar-hi la nostra força, no a restar-hi la dels altres.
Malgrat que pugui suposar una contradicció per a alguns, la coordinació amb organitzacions amb les quals es discrepa no és una feblesa ni una concessió: és la condició mateixa de qualsevol conflicte que vulgui ser majoritari. Governar un conflicte significa treballar amb divisions i divergències, gestionar les diferències i prioritzar l’objectiu per damunt de la puresa. Qui no vulgui assumir aquestes contradiccions no està protegint la vaga: l’està debilitant, i ho fa precisament en el moment en què cal més amplitud i més força; i això no vol dir renunciar a res ni compartir el model sindical de ningú. La inclusió de totes les organitzacions que convoquen la vaga no implica avalar les decisions de les seves direccions. Les discrepàncies es mantenen, i es mantindran on pertoca: en els debats, en els espais de coordinació i en l’àmbit intern de cada organització, però una cosa és discrepar del rumb d’una cúpula i una altra de molt diferent és excloure del subjecte col·lectiu de la vaga les persones que hi treballen i que hi militen, com està passant a certs comitès de vaga.
Els reptes que tenim al davant són enormes, i no es resolen des de l’enfrontament ni pensant en clau de sigles. Hem d’arribar a les treballadores no organitzades, als centres petits i als que no tenen representació legal, on la por a les represàlies pesa més que enlloc. Hem de fer front a les empreses que utilitzen el teletreball per rebentar la vaga i diluir-la dins de cada domicili. Cap d’aquests reptes se supera amb estratègia, amb coordinació i amb la intel·ligència col·lectiva de tothom qui vol que l’11 de novembre el país s’aturi. I això exigeix, per damunt de tot, amplitud.
Aquesta vaga ens interpel·la directament com a agents del moviment estudiantil. La cohesió entre treballadores i estudiants és imprescindible per aturar l’activitat acadèmica, i ho és especialment a la universitat, que no existeix sense l’estudiantat, el personal docent i investigador i el personal tècnic, de gestió i d’administració i serveis. Les aules no es buidaran només amb la vaga estudiantil. Es buiden quan qui hi fa classe, qui en sosté els serveis i qui hi estudia decideixen conjuntament que aquell dia la universitat no funciona. Sense aquest vincle entre el moviment estudiantil i el moviment obrer, aturar el món educatiu serà impossible.
Al cap i a la fi, una alternativa de classe no es construeix deixant fora una part de la classe treballadora organitzada. Una alternativa que només parla a qui ja hi està d’acord no és una alternativa: és una secta. La unitat no exigeix coincidir meticulosament; exigeix reconèixer que la força rau en la suma, no en la resta. Només si som capaces de superar aquestes contradiccions i deliris de grandesa, podrem articular la històrica mobilització de país que suposa aquest onze de novembre.
