L’Onze de Setembre torna a trobar Catalunya travessada per les mateixes contradiccions de fons que arrosseguem des de fa dècades: entre un projecte nacional que aspira a la sobirania i un règim que continua repartint la riquesa del país entre una minoria cada cop més concentrada.
Des de fa una dècada, la política per l’articulació d’un Front Democràtic i Social ensha permès situar la qüestió nacional dins d’una anàlisi materialista de la realitat catalana, en comptes de tractar-la com un fet identitari aïllat de les relacions de producció. Aquesta anàlisi parteix de la constatació que a Catalunya operen almenys tres blocs polítics amb interessos de classe diferenciats. Hi ha un bloc dominant, format per les fraccions del capital català i espanyol que gestionen conjuntament l’autonomia des dels principis neoliberals i que, amb independència de la retòrica que facin servir sobre la nació, han gestionat la crisi de l’habitatge, la degradació dels serveis públics i la precarietat laboral amb els mateixos criteris que qualsevol altra fracció de la burgesia europea. Un bloc reaccionari en expansió, que inclou el projecte centralista i autoritari de l’extrema dreta espanyola amb noves expressions d’ultradreta catalana, i que troba en el racisme i en el discurs identitari un instrument eficaç per desviar el malestar social cap als nostres veïns per raó d’origen, ètnia o religió. I, finalment, ens trobem amb l’espai que com a partit proposem, el del l’esquerra sobiranista, que cal articular en un Front Democràtic i Social que uneixi la reivindicació del dret a decidir amb la defensa dels drets socials i laborals i que, a darrera instància, és l’únic capaç de confrontar alhora el bloc dominant i el bloc reaccionari sense subordinar-se a cap dels dos.
Aquest treball de construcció d’un bloc popular no el plantejem en termes institucionals, però òbviament els cicles electorals tenen una gran importància.. Les eleccions municipals de l’any vinent situen aquesta disputa en el terreny concret dels ajuntaments, allà on l’extrema dreta ha començat a guanyar espai institucional aprofitant la desafecció que genera la gestió capitalista del territori. Disputar els municipis no respon només a un càlcul electoral, sinó a la necessitat de garantir que la seva gestió a la crisi social del país no quedi en mans de projectes que en fan lectures racistes i essencialistes, i de demostrar, des de la proximitat de l’administració local, que existeix una alternativa que uneix la defensa nacional amb la defensa de classe.
La catalanitat que revindiquem no té res a veure amb la definició essencialista i ètnica que en fan tant l’ultradreta catalana com l’espanyolisme més reaccionari, per més que arribin a conclusions polítiques oposades. Aquesta temptació essencialista, però, no és patrimoni exclusiu de la dreta. Sectors de l’independentisme han caigut també en la reducció de la nació a una qüestió de sang, de llengua materna o d’arrelament generacional, mentre que altres sectors de l’esquerra catalana, com a reacció, han acabat abraçant un espanyolisme que tampoc qüestiona res de fons i que renuncia sense necessitat a qualsevol contingut nacional popular. Entre aquestes dues temptacions, Comunistes de Catalunya defensa un catalanisme popular, construït des de la classe treballadora i no des de l’origen, la religió o la llengua de cadascú, capaç d’integrar les diferències en comptes de dissoldre-les en un relat identitari tancat. Aquesta catalanitat integradora no es limita a acollir la diversitat que ja existeix al país, l’assumeix com a punt de partida per transformar-lo.
Entendre la catalanitat des d’una perspectiva popular no significa buidar-la de contingut ni renunciar a allò que la defineix com a projecte nacional propi. Al contrari, implica reivindicar la llengua catalana com un patrimoni col·lectiu que cal defensar i estendre, no com un requisit d’accés a la identitat ni com una prova de pertinença que s’exigeixi a qui arriba de fora. La normalització del català, especialment en un context de retrocés sostingut del seu ús social, és una tasca inseparable del projecte d’alliberament nacional i per això les polítiques actives d’ensenyament i d’ús públic de la llengua són necessàries.
Aquesta mateixa perspectiva de classe determina la manera d’entendre la migració. No es tracta d’un “problema” que calgui resoldre amb polítiques de control, restricció o tancament de fronteres, com proposen per igual el racisme d’extrema dreta i les gestions administratives que l’esquerra institucional ha normalitzat massa sovint. La migració és, sobretot, un dels efectes més visibles de l’imperialisme capitalista, que empobreix sistemàticament el sud global, n’espolia els recursos i en provoca les guerres de què després la mateixa Europa es defensa amb murs. Combatre el racisme sense qüestionar aquesta arrel és, per tant, una tasca incompleta, i és necessari vincular la denúncia antiracista amb una crítica a l’ordre imperialista que produeix, alhora, la riquesa d’uns pocs i el desplaçament forçat de milions de persones.
És per això que, a causa del creixement recent dels discursos racistes entre la societat catalana, hem de ser capaços de no llegir de manera aïllada del context de crisi material que travessa el país. El racisme compleix una funció de divisió de la classe treballadora, desviant cap a les persones migrades la responsabilitat d’una precarietat que té l’origen en la distribució desigual de la riquesa i no en la composició demogràfica del país. Aquesta operació ideològica es fa evident en el discurs de Vox, hereus directes de l’extrema dreta espanyola i del seu projecte centralista, però també en el discurs d’Aliança Catalana, que ha après a articular un relat d’exclusió ètnica a partir d’un llenguatge identitari català.
Ara bé, aquesta lectura del país no es pot separar de la conjuntura internacional, perquè el capitalisme organitza avui la seva resposta a la crisi amb una agressivitat que no es limita a Catalunya. Aquest darrer any ha deixat proves abundants d’aquesta ofensiva. Els Estats Units han segrestat i capturat el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, i Cilia Flores, diputada del Parlament Nacional, per prendre el control del seu petroli, en una operació que ha comptat amb la complicitat de la Unió Europea i que hauria de fer caure qualsevol vel sobre la naturalesa de l’anomenat ordre internacional basat en regles. La mateixa lògica imperialista sosté el bloqueig criminal contra Cuba i assetja permanentment a qualsevol procés que intenti sostraure’s al domini del capital nord-americà a Amèrica Llatina. La guerra d’Israel i els Estats Units contra l’Iran, que també ha arrossegat el Líban a una nova espiral de bombardejos, i el genocidi que Israel continua exercint contra el poble palestí, formen part d’aquesta mateixa arquitectura de dominació, sostinguda per un mercat del petroli que puja i baixa al ritme dels bombardejos i que recorda que la disputa pels recursos energètics continua sent, avui com fa un segle, un dels motors de la guerra.
Alhora, l’ofensiva imperialista convergeix, a Europa, amb un procés de militarització de les societats que es presenta com a resposta defensiva, però que consolida, a la pràctica, l’augment de la despesa militar en detriment de la despesa social i la normalització del llenguatge bèl·lic en la vida quotidiana. I es fusiona també amb l’avenç d’un feixisme que ja no és una amenaça llunyana, sinó un fet consumat a bona part del planeta, des d’un Milei que aplica amb entusiasme les receptes més dures del capital financer, fins a un Trump que ha convertit el segrest d’un cap d’estat en un espectacle mediàtic. Davant d’aquest escenari, l’internacionalisme és la constatació que la lluita per una Catalunya lliure i socialista només té sentit dins d’una lluita més àmplia contra el mateix sistema que genera guerra, racisme i espoli dels pobles arreu del món.
Així, la República Catalana es planteja com a horitzó a assolir. Una república socialista només té sentit si es construeix com república de drets, on els drets socials i laborals es garanteixin amb la mateixa fermesa que els civils i polítics, amb independència de l’origen, el gènere, de l’orientació sexual o de la situació administrativa de la persona. No hi ha alliberament nacional complet mentre subsisteixi qualsevol forma d’opressió a l’interior de la classe treballadora i per això l’antiracisme, el feminisme i la defensa dels drets de les persones LGTBi queden integrats en l’estructura mateixa del nostre projecte republicà. De la mateixa manera, no hi ha república socialista possible sense enfrontar l’explotació on efectivament es produeix: a la fàbrica, al sector de serveis, en el treball de cures i en les llars.
En conclusió, res del que s’ha exposat en aquest manifest es resoldrà amb la simple denúncia d’un dia assenyalat. Disputar l’espai municipal a la ultradreta l’any vinent, plantar cara al racisme allà on es manifesti i mantenir la solidaritat amb els pobles agredits per l’imperialisme són tasques que requereixen un treball polític sostingut en el temps, no la commemoració puntual d’una data. És en aquesta feina constant, més enllà del calendari de mobilitzacions assenyalades, on es juga realment si Catalunya avança cap a una república socialista o si queda atrapada en l’administració de la seva pròpia crisi.
