Entrevista a John Barham, advocat resident a Minneapolis, la ciutat assetjada per la Immigration and Customs Enforcement (ICE, per les seves sigles en anglès) o la “migra”, en llenguatge de resistència. Es va realitzar a partir de la seva visita a Bilbao i la xerrada organitzada per Ongi Etorri Errefuxituak el 5 de març de 2026.
John, la veritat és que la meva primera preocupació amb aquesta entrevista és que som dues persones blanques parlant de l’assetjament i la brutal violència que viuen les persones racialitzades als Estats Units.
Totalment d’acord. Els immigrants i la gent racialitzada en aquest país sempre han tingut una situació difícil, i ara més que mai. Aquest país sempre s’ha sostingut amb una força laboral precària amb menys drets que la població blanca. Ha estat així des del principi. Va començar amb treballadors gairebé esclaus d’Europa (principalment irlandesos) i en aquells temps de les colònies també hi havia esclaus indígenes. Després va continuar amb l’esclavitud massiva de gent negra. Més tard va arribar la importació de treballadors xinesos i mexicans que tampoc no gaudien dels mateixos drets que els ciutadans. Avui dia, la situació continua amb l’explotació d’immigrants d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Però al mateix temps cal reconèixer que la violència del govern federal és dirigida a molta gent, no només als immigrants i a la gent de pell no blanca. De fet, els dos activistes assassinats per l’ICE aquí a Minnesota eren ciutadans blancs. Ningú està fora de perill d’aquest govern.
Quines conseqüències pot tenir ara mateix per a una persona racialitzada venir a un altre país a parlar del desplegament de l’ICE i les detencions i deportacions massives?
Per a una persona, la situació migratòria de la qual està en risc podria tenir moltíssimes conseqüències negatives. Fins i tot per a gent que té la seva situació “arreglada” podria haver-hi conseqüències. L’administració ha estat parlant de desnaturalitzar persones. És a dir, retirar la ciutadania a gent immigrant que ja la tenia regularitzada.
En aquest moment, també hi ha intents per part del govern d’arrabassar la ciutadania a nadons nascuts aquí de pares immigrants. No crec que el govern ho aconsegueixi, però diu molt de les seves intencions. L’administració vol un país més blanc. Això és evident. En si, hi ha hagut molts intents de marginalitzar i intimidar diversos sectors de la població. L’administració mostra obertament la seva hostilitat envers la gent trans, la gent d’esquerres, els immigrants, la gent de color, i fins i tot les dones.
A qui s’està perseguint i deportant?
Les operacions de l’ICE a Minnesota s’han centrat sobretot en immigrants d’Àfrica i Amèrica Llatina. Tot va començar amb amenaces de l’administració Trump cap a la comunitat somali. A partir d’aquí es va expandir ràpidament a la comunitat llatinoamericana. Tot i que aquests eren els focus principals, es va estendre a gairebé tot el que es podia veure com a oposició al govern de Trump. Hi va haver repressió a les comunitats indígenes i a la comunitat hmong.
És fàcil imaginar que totes les relacions socials es veuen travessades pel desplegament de l’ICE a Minneapolis. Ens arriben notícies de persones que no van al metge per por de sortir al carrer i infants que no dormen per terror que entrin a les cases. Com impacta això en les comunitats?
Pel que jo he vist a través dels meus clients i veïns, hi ha hagut un terror generalitzat entre els nens i nenes que van a escoles i instituts. Ha estat pitjor per als infants immigrants, però crec que ha afectat la infància en general. Alguns temen per ells mateixos, altres pels seus amics. S’ha creat un ambient de terror. De la mateixa manera, cal reconèixer que hi va haver esforços del personal sanitari per intentar fer front a aquesta situació. Diversos metges van començar a fer visites a domicili per protegir pacients immigrants.
Com ho vius tu en l’àmbit personal i en la teva feina com a advocat?
Òbviament, la gent que és victimitzada per l’ICE ho ha passat molt pitjor que jo. Al mateix temps, els mesos de desembre, gener i febrer van ser els més difícils de la meva carrera professional. En aquells mesos vaig tenir com un dia lliure per mes. Les jornades laborals eren de 10 a 12 hores diàries, cosa que suposa un gran desgast físic i mental. Vaig perdre diverses amistats a conseqüència de la situació.
Pensar que la població migrada està resistint és correcte o hauríem de parlar més aviat de supervivència?
Depèn de com parlem de la població immigrant. Per a la gent indocumentada o amb casos oberts als tribunals d’immigració, sobretot és una qüestió de supervivència. Al mateix temps, es podria dir que amb la mera decisió de quedar-se aquí ja estaven resistint. Molts emigrats simplement van decidir marxar. Pel que fa a qui resisteix des de l’activisme, hi ha hagut moltíssima participació de gent ja resident o amb ciutadania, però d’origen estranger. Només en l’àmbit de la meva feina vam tenir suport de gent provinent de l’Uruguai, Anglaterra, Irlanda, Vietnam, Somàlia i Mèxic, entre altres.
Parlem de la resposta social i la mobilització. És massiva, però també pateix una repressió molt dura. Com afecta això les mobilitzacions?
Bé, en aquests moments [març de 2026], en què la situació de les batudes de l’ICE s’ha calmat una mica, hem passat a tractar les conseqüències per als activistes. Hi ha moltes persones amb casos penals en l’àmbit estatal i federal per la seva resistència a l’ICE. Jo, ara mateix, estic portant uns vuit casos d’activistes detingudes en protestes davant de l’edifici Whipple [l’edifici federal a Minneapolis].
La majoria dels càrrecs no són gaire greus, però alguns sí, sobretot en l’àmbit federal. En qualsevol cas, pel que he vist, els activistes amb causes penals continuen actius i militants. M’imagino que aquests judicis duraran un parell d’anys, com a mínim.
Quines conseqüències pot tenir mobilitzar-se contra les accions d’ICE?
Càrrecs penals, amenaces i vigilància per part del govern federal. Per als estudiants internacionals, per exemple, la pèrdua dels visats per haver participat en marxes o mobilitzacions.
La vostra eina de resistència davant un nivell de violència així és un xiulet. La comunicació amb aquest s’ha convertit en l’única eina o n’hi ha d’altres menys conegudes?
Bé, els xiulets van ser importants. També aquí a Minnesota vam poder comptar amb el suport del mal temps. En aquest estat fa un fred intens. Molts dels agents de l’ICE que van venir aquí eren d’estats més càlids com Missouri o Texas. Molts no venien preparats per al fred ni (irònicament) el gel [ICE en anglès].
A la teva xerrada vas comentar que Minneapolis és un laboratori, ja que no és un estat on els republicans tinguin suport majoritari i que, per tant, si aconsegueixen infondre el terror allà, podran fer-ho a qualsevol lloc. Són conscients d’aquest risc les societats d’altres estats?
Primer, és important dir que la persecució de l’ICE no s’ha acabat. Vaig tenir un client de l’Equador detingut fa un parell de setmanes [vam aconseguir alliberar-lo fa uns dies]. D’altra banda, les operacions massives de l’ICE a Minnesota van ser un fracàs per al govern federal. M’imagino que si no hagués estat per la resposta que hi va haver a Minnesota, altres estats estarien afrontant situacions semblants en aquest moment.
L’ICE opera des de l’any 2003. Hi havia casos d’abusos abans d’aquest desplegament?
Els abusos actuals han estat forts a un nivell poc vist abans. Però cal dir que l’ICE sempre ha estat una agència abusiva.
No sé a tu, però una de les meves grans preocupacions és que això que està passant recorda massa un feixisme sense complexos que ja se sap impune per actuar sense conseqüències.
Per a mi, el feixisme ja ha arribat. Hi ha molta gent decent aquí, però l’administració té el suport d’almenys el 30-40% de la població. Hi haurà resistència perquè no ens queda cap altra opció. Espero que aquest país pugui arribar a una altra realitat, però la situació actual fa molta por. Fa una dècada no hauria pogut imaginar el país així. Per a la gent de la resta del món és important no oblidar que hi ha resistència a tot això. Hi ha molta gent valenta que no deixarà de lluitar per un món millor.
Traducció de l’entrevista publicada originalment en aquest enllaç:
