El dimarts i dimecres de la setmana passada el Partit Popular Europeu (PPE) va celebrar el seu darrer congrés a València, una aposta del president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, per donar suport a un Carlos Mazón en hores més baixes que mai. Sense sorpreses, el bavarès Manfred Weber, que es presentava en solitari, va ser reelegit president del PPE, amb 502 vots a favor i 61 en contra. La reelecció de Weber ha estat interpretada als mitjans de comunicació com un aval a la seva estratègia d’enduriment de les polítiques de seguretat i immigració, i d’obrir l’antic espai cristianodemòcrata a acords amb l’extrema dreta.
El centre havia estat fins fa uns pocs anys un espai polític cobejat pels partits, però el seu esfondrament sota el pes dels esdeveniments —i, és clar, de la seva gestió des dels centres de poder— obliga als qui tradicionalment l’han ocupat a plantejar-se noves fórmules per no perdre la seva rellevància. Amb un dia de diferència, l’economista grec Yanis Varoufakis i l’alemany Wolfgang Münchau han publicat dos articles a Unherd abordant precisament aquesta qüestió. Al seu text, Münchau enumerava com al Regne Unit els conservadors han estat testimonis d’un transvasament de vots cap a Reform, el partit de Nigel Farage, a Alemanya la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) empata o fins i tot es veu superada en les enquestes d’intenció de vot per Alternativa per Alemanya (AfD), i a Itàlia Forza Italia és actualment soci menor en la coalició de govern amb Fratelli d’Italia. Münchau també assenyalava que el declivi del centreesquerra ha precedit al del centredreta, en aquest cas com a conseqüència de la pèrdua de la seva base de votants tradicional, sense haver estat capaç de forjar un bloc social que la reemplacés de manera estable. Varoufakis, per la seva banda, alertava que el resultat d’escanyar políticament a l’esquerra fa que el descontentament es canalitzi per la dreta quan els votants “no tenen enlloc més on anar”.
L’extrema dreta ha identificat en el centredreta el seu principal objectiu i es beneficia de la trencadissa en aquest espai polític. La maniobra de defensa del centredreta que planteja Weber és arribar a pactes amb l’extrema dreta abans no quedi relegat a soci menor en una coalició amb ella, com ha passat a Itàlia i podria haver passat a Àustria si el Partit Popular Austríac (ÖVP) hagués arribat a una coalició amb el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) en comptes de formar un tripartit amb socialdemòcrates i liberals. Els riscos no són menys coneguts: després de dues coalicions de govern amb el FPÖ, l’ÖVP ha acabat per veure’s superat per la ultradreta. Com s’ha revelat en uns quants casos ja, l’adopció del programa de la ultradreta porta al creixement de la mateixa ultradreta. Weber confia a controlar altres factors que impedeixin aquest resultat. En qualsevol dels casos, tant Münchau com Varoufakis coincideixen a afirmar que aquesta situació ha vingut per quedar-se una temporada.
No perdre peu a Ucraïna
En una aparició als marges que va passar més desapercebuda als mitjans de comunicació, al congrés del PPE van participar tres polítics conservadors ucraïnesos: l’alcalde de Kíev, Vitali Klitxkó (UDAR), l’expresident Petrò Poroixenko (Solidaritat Europea), i l’ex-primera ministra Iúlia Timoixenko (Batkivshchyna).
La seva presència al congrés de València és significativa no només perquè els conservadors europeus hagin estat una de les forces que han donat un major suport al govern de Kíev en els seus esforços bèl·lics, sinó perquè dos dels tres convidats, Poroixenko i Timoixenko, s’han reunit en secret, bé directament –com és el cas de Timoixenko–, bé indirecta, a través de membres del seu partit –com és el cas de Poroixenko–, amb membres de l’administració de Donald Trump, segons va revelar un article de l’edició europea Politico publicat a principis del mes de març. De l’article de Politico es desprèn que l’objectiu d’aquestes reunions seria impulsar, amb suport estatunidenc, una aliança política que expulsés a Volodímir Zelenski de la presidència aprofitant la fatiga per la guerra amb Rússia i la corrupció que el partit de Zelenski, Servidor del Poble, havia promès combatre, però que segueix exercint la seva força corrosiva en la societat ucraïnesa.
En un dels darrers sondejos, realitzat per Ipsos a principis de març, Zelenski obtenia un 46%, molt per sobre de Poroixenko (5%), Timoixenko (3%) i Klitxkó (1%). En comparació, l’ex comandant en cap de les forces armades i actual ambaixador d’Ucraïna al Regne Unit, Valeri Zalujni, obtindria més d’un 15%. Sovint s’ha afirmat que, atesa la llei marcial a Ucraïna, les enquestes d’intenció de vot han de prendre’s amb un gra de sal. En el cas d’Ipsos s’inclouen, a més, candidats no declarats, com el ja esmentat Zalujni o el cap dels serveis d’intel·ligència militar (HUR), Kyrylo Budànov. Una unió de l’espai conservador i certes forces nacionalistes té, per tant, el potencial de desplaçar a Zelenski de la presidència en cas de celebrar-se eleccions. Si els estatunidencs no volen a Zelenski, res impedeix pensar que els conservadors europeus vulguin moure fitxa al respecte.
Dels tres, Klitxkó és qui ha tingut durant més anys el suport de la CDU, el partit conservador de la Unió Europea amb més pes i influència al continent, ja fos de manera directa o a través de la seva fundació, la Konrad Adenauer Stiftung (KAS). Tot i ser l’alcalde de la capital i haver manifestat diferències amb Zelenski, també és qui té per ara menys oportunitats de guanyar. Per canals no oficials circula el rumor que Poroixenko, sabent que no té possibilitats i que ha estat objecte d’atacs per part de l’administració ucraïnesa amb la finalitat de limitar la seva influència política, podria donar una passa al costat per deixar pas a Timoixenko, que de tots tres és qui compta amb una major experiència política i contactes tant a Washington com Brussel·les. Sobre aquests plans, és clar, plana l’ombra de Zalujni, qui podria ser a la llum de les enquestes d’intenció de vot decisiu en el seu èxit o fracàs.
En qualsevol dels casos, el vaixell polític per arribar a Bankova —la seu de l’administració presidencial d’Ucraïna—, amb l’ajuda dels nous vents que bufen des de Washington, es mantindrà unit, més que per un veritable programa de reconstrucció per a Ucraïna, pel seu rebuig comú a Zelenski i el pegament dels interessos econòmics, tant els domèstics –a través de les xarxes clientelars desplegades pels oligarques i que han atorgat al país la seva notorietat pública— com els estrangers, cada vegada més impúdics a l’hora de mostrar-se. Prou, es diria, perquè el seu timoner, sigui qui sigui, pugui interpretar, amb una certa comoditat, el paper de Skoropadskyi —el breu líder de l’hetmanat, l’estat ucraïnès titella de les potències centrals el 1918— en aquest drama.
