Dissabte 26 d’abril. Estic a la Segona Festa Neus Català al Museu d’Història de Catalunya. Segona part del matí: Presentació del Projecte Abril. A la taula Mar Hurtado, representant a Rosa Sensat, Héctor Aznar, representant a Acció Escolta i Mariona Lladonosa, representant a Òmnium, presentades per Nora Sánchez que ens parla del projecte Abril: “Abril és un espai on trobaràs un ampli ventall de recursos educatius classificats per temàtica, etapa educativa i format. Propostes diverses per treballar la democràcia escolar, el pensament crític, la memòria històrica, el feminisme, la cultura de pau, la perspectiva antiracista i el foment de la llengua catalana”
Amb el discurs de la Mar estic plenament d’acord: ens explica com uns personatges (no s’han guanyat que els anomenem mestres) que són molt mediàtics senten enyorança del passat; com han imposat a través del seu discurs que l’expressió “mestre motivat” es vegi com a negativa, escoltem com ens parlen d’esforç, d’exigència; mai tenen en compte els contextos… El seu desig seria tornar a l’escola ben segregada. I, a la màxima franquista: “La letra con sangre entra”
L’Héctor ens explica els objectius de caus i esplais; com les i els joves estan ben motivats… i de cop deixa anar la paraula “Comunitat”. Als caus, esplais, en les activitats de dissabte o a les sortides, sempre hi ha l’objectiu de sentir-se que formes part i que crees comunitat.
I el meu cap se’n va a la xerrada que Javier González, secretari de la “Asociación Maestro Benaiges” a Bañuelos de Bureba, petit poble de la província de Burgos, va fer en el marc del 15è aniversari de RELLA (Associació de Mestres i Professorat Jubilats). El Javier ens va explicar que la història de l’associació arrenca quan un home gran, netejant les golfes de casa seva troba la foto que tothom coneix. Nenes i nens amb els seus millors vestits i sabates, ben pentinats, amb clenxes ben marcades i el mestre al mig, mirant amb atenció a la càmera. Era el dia que el retratista havia passat pel poble i el mestre va voler fer-se la foto. Algun infant la va salvar de la crema feixista. Aquest veí que la va trobar es reconeix a si mateix i comença a identificar la resta de companyes i companys i “el maestro catalán”. Mai en 80 anys havien parlat d’aquest tema. I, en paral·lel, altres fets els impacten i els impulsen a crear l’associació: la història de la fosa de la Pedraza, la investigació de Sergi Bernal, historiadors que des de Mèxic s’interessaven per Antoni Benaiges, el maestro catalán…
I poso al centre dels records la paraula “comunitat”, perquè el mestre Benaiges, el que va fer va ser intentar crear comunitat entre aquelles nenes i nens d’edats diferents; que a través dels seus quaderns, on explicaven les feines de mares i pares, les feines del camp, les festes del poble, descrivien els entorns… creaven comunitat. La comunitat no venia només pel fet de fer els textos i les il·lustracions: en van haver d’aprendre conjuntament, salvar les dificultats, un esforç col·lectiu. I, a més, quan aquests quadernets arribaven a Mont-roig del Camp o a Mèxic o a… creaven comunitat de persones lectores.
I em ve al cap que Freinet (Celestin i Elise), mestres impulsors de la impremta, comunista (un detall que sempre se’ns amaga), no impulsava un mètode pedagògic a la babalà. Els seus mètodes pedagògics (impremta, consells de classe, relació amb la natura…) anaven destinats a crear comunitat. A conèixer-la, valorar-la, estimar-la i transformar-la. I la va crear: al seu poble van acollir infants exiliats de la guerra d’Espanya, però la seva escola també va ser un centre de solidaritat cap als infants que patien la guerra, com ho hem pogut llegir en escrits d’infants d’escoles de Barcelona que expliquen la seva alegria quan arribaven els paquets amb el menjar.
I “comunitat” em transporta als meus anys de professió. Per a moltes i molts de nosaltres, mestres d’una generació que havíem llegit Freinet quasi de manera clandestina, la idea de crear comunitat estava sempre present en accions i actuacions. El consell de classe, les festes populars, obres de teatre, la revista escolar, sortides i colònies, relacions grans-petits, relacions amb la gent gran del barri, tallers amb mares, pares i veïnat del barri, actuacions a favor de la pau, implicació al barri per salvar Cotxeres… tot tenia un vincle concret amb relació al currículum (o programa com en dèiem), però com en un núvol gegant, tot quedava emmarcat per fer créixer i reforçar la idea de COMUNITAT. No com a discurs teòric, sinó com a vivència personal i col·lectiva. Perquè és en comunitat que el professorat podem fer bé la nostra feina i és en comunitat que els infants, nenes, nens i joves poden sentir-se segurs i avançar en el seu creixement.
Ara a moltes escoles no es parla de cicles sinó de comunitats. Vull pensar que darrere el canvi de nom, realment el que es vol és facilitar unes relacions fortes, segures, de confiança, de responsabilitat. Aquesta hauria de ser l’objectiu central del sistema educatiu.
I crec que també està en els objectius d’Òmnium: lluites compartides-crear comunitat.
I de cop, la lluita contra el feixisme sembla fàcil. Potser es resumeix en crear COMUNITAT?
