Amb aquest títol podem buscar una visió històrica en múltiples aspectes socials i polítics, malgrat que avui ens correspon aturar-nos un moment per extreure algunes lliçons a les eleccions berlineses de fa un parell de setmanes. Die Linke es van endur la victòria enmig de l’ascens de l’extrema dreta, que s’ha situat tercera força a la capital alemanya (el mateix dia que guanyava a Mecklemburg-Pomerània i dues setmanes després d’arrasar a Saxònia Anhalt). Aquest cop no posarem la lupa en Alternativa per Alemanya —els amics i referents d’Aliança Catalana—, sinó en què podem aprendre de les companyes de Die Linke per combatre el feixisme i construir la societat que necessitem.
Hem vist com totes les esquerres correm a felicitar la seva victòria, però hem de fer alguna cosa més: aprendre què ens és útil. Primer de tot, hem d’entendre que l’antifeixisme en si mateix perd tot el sentit si no som capaces de plantejar una proposta política alternativa arrelada a les classes populars i que situï elements de transformació de fons de la vida de la gent. Segon, hem de tenir clar que la classe treballadora és àmplia i inclou veïnes migrans, entre totes i tots compartim problemes —com la precarietat, l’accés a l’habitatge i la incertesa vital— i els mateixos adversaris. Per tant, és tasca de l’esquerra tenir una proposta de país basada en mesures concretes, que vagin a l’arrel i siguin fàcilment comprensibles, en el cas de Die Linke ha sigut expropiar vivendes per posar-les al servei de la gent. I ho ha fet sense contraposar aquestes propostes amb el feminisme o l’ecologisme, sinó compaginant-ho.
S’ha de tornar a les receptes bàsiques: organitzar-se als barris, lluitar plegats, ser-hi, impulsant el teixit associatiu, explicar-se, des del porta a porta fins a qualsevol espai comunitari. La gent de Die Linke no es cansa de parlar de la seva estratègia a qui els vulgui escoltar, com fan de manera continuada al Partit de l’Esquerra Europea —on comparteixen espai amb els companys d’Esquerra Unida i Alternativa, el Partit del Treball de Bèlgica, la Syriza grega o la Rifondazione Comunista italiana, entre altres—, és hora de dur-ho a la nostra pràctica política i social.
La millor resposta en clau antifeixista és situar-se a l’ofensiva a partir de propostes concretes (intervenir el mercat de l’habitatge, posar-lo sota control públic i expropiar a grans tenidors, per exemple), sobre les que construir l’horitzó de transformació cap a la República Catalana. Per contra, situar-se en la lògica del mal menor només reforça al sistema actual i, de retruc, a les mateixes tensions que porten al creixement de l’extrema dreta.
La situació política alemanya ens fa evidents alguns elements més que ens són útils. El primer d’aquests és el cas del roigbrunisme, la suposada esquerra que agafa el camí de la negació de la diversitat de la nostra classe i que porta perillosament cap al feixisme. Fa poc més d’un any semblava que Aliança Sara Wagenknecht (BSW) escombraria l’esquerra alemanya —per sort, Die Linke ha sabut reaccionar— amb el seu discurs racista pintat de vermell. Ara veiem com BSW no ha obtingut representació a Berlín ni a Mecklemburg, però en el cas de Saxònia Anhalt ha entrat pels pèls, fet que portarà al fet que la ultradreta d’AFD governi amb el seu suport. La hipòtesi dels roigbruns basada a dir que assumir el discurs antimigratori frenarà a l’extrema dreta ha quedat refutada amb el creixement d’aquesta; a més, el que està passant a Saxònia Anhalt ens demostra que tenen molt poc de rojos i molt de bruns.
Així mateix, no podem quedar-nos només en el fenomen del roigbrunisme alemany, hi ha aspectes que són tan perillosos com aquests sense que estiguin basculant cap a l’extrema dreta. En aquest sentit, el segon element a tenir en compte és que AFD ha marcat el debat polític a Alemanya, fent caure a altres forces en el seu parany. A això s’hi pot respondre com fa Die Linke, plantejant alternatives, o bé reforçant el marc securitari i xenòfob com fa la socialdemocràcia en els països nòrdics. Qui a casa nostra caigui en algun d’aquests cants de sirena cometrà un greu error estratègic, fent un servei ben galdós a les classes populars d’aquest país, a la construcció nacional i a la causa antifeixista.
Tot plegat ens demana anàlisi i estudi i seguir treballant en l’organització col·lectiva de la classe treballadora i els sectors populars, unes feines que s’han d’accelerar amb urgència. Ben aviat tindrem l’oportunitat de parlar-ne en profunditat en el segon Fòrum internacional contra l’extrema dreta, en el marc del cap de setmana antifeixista que se celebrarà el 23 i 24 d’octubre a Barcelona. Només amb l’organització, l’anàlisi i la proposta concreta serem capaces i capaços de respondre al repte que tenim davant com a humanitat.
