L’ocupació francesa del nord i de l’oest d’Àfrica pretenia tenir la missió de «civilitzar» els territoris sota dominació colonial. En realitat, el projecte colonial responia a l’afany que res no quedés al marge de l’acaparament i l’expansionisme capitalista. El director del Deutsche Bank ho va resumir amb franquesa: «Àfrica disposa de riqueses naturals importants i d’una gran diversitat. De fet, i fins avui, ni tan sols ha estat possible determinar-ne l’extensió real. No serà una gran reserva econòmica a les portes d’Europa (…), que li permetria cobrir les seves necessitats creixents de matèries primeres?». Des del segle XIX, les primeres resistències africanes es van organitzar partint d’estructures socials tradicionals. El colonialisme francès havia de conèixer bé les societats que ocupava per controlar-les millor. Amb aquesta finalitat va posar en marxa una operació cultural i ideològica procolonial fabricant el discurs orientalista: «Per a Edward W. Said, l’“orientalisme” no és una branca innocent del saber que estudia la civilització i els costums dels pobles orientals, sinó un sistema per conèixer Orient mitjançant el qual Occident ha estat capaç de dominar-lo des d’un punt de vista polític, sociològic, militar i ideològic (…)».
Com a conseqüència de les rivalitats, les potències europees havien dividit les seves esferes d’influència colonial a la Conferència de Berlín de 1885. En comparació amb Algèria (1830-1962), la colonització del Marroc (1912-1956) va ser tardana i compartida entre França i Espanya. A més, la ciutat de Tànger tenia un estatut de «ciutat internacional», en virtut del Protocol signat a París per França, Espanya i el Regne Unit el 18 de desembre de 1923. En la seva correspondència de guerra sobre qüestions de la frontera algerianomarroquina entre 1903 i 1906, el general francès Lyautey esmenta els riscos que la seva presència «encengui la guerra santa i retorni les seves forces a Bou Amama (…) Hi haurà potser, en efecte, una recrudescència del fanatisme religiós i un creixement momentani de les forces de Bou Amama. I després?». Efectivament, Lyautey no temia aquelles revoltes aïllades. Resumia la nova estratègia colonial francesa amb «el mètode Gallieni, que reconstrueix un país i duu a terme una política intensiva a recer de la tropa (…) sota la bandera de la policia mixta i de l’acord amb el Makhzen». El Makhzen va ser simbolitzat durant dècades per la classe social de propietaris feudals que, a canvi dels serveis prestats, es beneficiaven de l’administració francesa: «El 1956, al final del protectorat, els 7.500 feudals eren propietaris d’un milió vuit-centes mil hectàrees (…) 600.000 notables marroquins, que representaven el 10% de la població rural, posseïen 4 milions d’hectàrees, és a dir, més de la meitat de les terres cultivables. Els obrers agrícoles estaven sobreexplotats i vivien de manera molt miserable». Però Lyautey revela també com el nacionalisme marroquí exercia una vigilància constant sobre els intents de penetració colonial a la frontera algerianomarroquina: «tan bon punt reprimeixo el que sigui, (diuen que) envaeixo el Marroc! Si envio el més mínim reconeixement per atrapar uns camells robats, les autoritats jerifianes, que s’adonen meravellosament bé de la mentalitat europea, escriuen a Fes que estic començant una expedició militar…».
La guerra del Rif (1911-1927) va ser un dels escenaris més emblemàtics del joc de les potències imperialistes i de la lluita anticolonial. Davant l’opinió contrària a la guerra que el Partit Comunista Francès fomentava a França, el líder rifeny Abdelkrim El Khattabi havia escrit una carta al Parlament francès: «Mai no hauria combatut els francesos si el mariscal Lyautey no hagués penetrat al nostre territori per annexionar-lo. El temps apartarà les imatges de la mentida, el sol de la veritat triomfarà». En aquella època Abdelkrim ja expressava la necessitat d’unir la lluita anticolonial dels pobles nord-africans, encoratjant «els futurs mujahidins d’Algèria i Tunísia» perquè «trenquin les cadenes dels opressors i alliberin el seu territori». Sota el comandament d’Abdelkrim, el poble rifeny va saber aprofitar les rivalitats i divisions entre França, el Regne Unit i Espanya, fins que els exèrcits francès i espanyol van comprendre que només col·laborant podrien sotmetre’ls i evitar una derrota de conseqüències incalculables per als seus interessos. Abdelkrim, inventor de la guerrilla moderna al segle XX, ostentava el títol religiós d’emir. Però coneixia perfectament la cultura espanyola: havia treballat com a traductor i periodista per al diari colonial El Telegrama del Rif. Així, no combatia molins de vent, sinó un exèrcit colonial que ocupava les terres del poble rifeny. Abdelkrim era partidari del desenvolupament social i econòmic del poble marroquí. Després de la victòria rifenya d’Annual (del 22 de juliol al 9 d’agost de 1921), les seves tècniques i estratègies de combat van inspirar la resistència anticolonial d’altres pobles —com a la Xina o al Vietnam— durant les dècades següents. Però França i Espanya, les potències colonials implicades en la colonització del territori marroquí en aquell començament del segle XX, van reaccionar amb una violència i una brutalitat extremes. D’una banda, van recórrer a l’ús d’armes químiques contra la població civil. Com a resposta a la derrota d’Annual, l’exèrcit espanyol va emprar gas mostassa fabricat a la fàbrica de La Marañosa, a Madrid. Aquells càstigs col·lectius colonials prefiguren els futurs mètodes feixistes en territori europeu. En aquella guerra, dos militars que més tard tindrien un paper polític feixista de primer ordre van creuar els seus destins de botxí: Pétain i Franco. El setembre de 1923, el general Primo de Rivera havia instaurat la seva dictadura personal a Espanya. Davant l’estancament de la guerra al Rif, Pétain va obtenir el nomenament de comandant en cap i es va reunir amb Primo de Rivera per elaborar una estratègia conjunta, cosa que va provocar la dimissió de Lyautey. D’altra banda, es van aliar amb representants d’estructures feudals marroquines per acabar amb aquell moviment modernitzador i progressista que Abdelkrim exemplificava mitjançant la creació de la República del Rif. Els serveis d’intel·ligència francesos tenien fitxades totes les tribus i van iniciar una acció psicològica per aïllar Abdelkrim dels seus potencials aliats. Segons els comunicats francesos fets públics més tard, «l’acció dels Afers Indígenes durant l’hivern farà avançar (la nostra posició en) el front cinquanta quilòmetres sense (haver de) disparar ni un sol tret». Per la seva banda, Abdelkrim va reconèixer l’eficàcia de l’acció psicològica del coronel Noguès sobre la tribu dels Beni Zeroual: «el combat per la pàtria no els interessava, només volien defensar la fe i, per descomptat, el seu prestigi». A França, el tema de la propaganda colonial se centrava en un complot combinat teledirigit per l’aliança germanosoviètica: «S’entestava a demostrar que el cap rifeny només era un subproducte de Moscou i Berlín estranyament amalgamat, un cas d’estudi en una conspiració a escala mundial contra França».
Després de la derrota de la resistència rifenya, Abdelkrim Khattabi es va exiliar al Caire, a Egipte, on el 1948 va fundar el Comitè d’Alliberament del Magrib, la prioritat del qual era el suport a la causa per la independència d’Algèria. Mentrestant, el moviment nacionalista marroquí Istiqlal era reprimit per les forces colonials franceses. Segons l’historiador Pierre Vermeren, el complot de 1951 «va reunir totes les tendències hostils a l’emancipació del Regne, al capdavant de les quals hi havia l’Administració francesa i els serveis de la Residència, però també els “grans notables musulmans” que mantenen el país: al seu capdavant el paixà Glaoui, els caps de les confraries religioses tradicionalment desconfiades envers el sultà, i reunides pel cap de la zawiya Abdelhai El Kettani». Efectivament, el paixà Glaoui de Marràqueix es recolzava en un poderós lobby francès tant al Marroc com a França, que alimentava les seves ambicions de convertir-se en rei del Marroc. Així, el 20 d’agost de 1953 es va recórrer a l’exili forçat contra el rei Mohamed V, que va ser enviat a l’illa de Còrsega i després a Madagascar. Vermeren descriu com, «sotmesos a l’autoritat arbitrària del Makhzen i hostils als burgesos nacionalistes, els feudals van fer el joc a les autoritats colonials a favor d’un sultà inofensiu (Ben Arafa), que era alhora la garantia del seu poder i de la seva nova riquesa territorial. L’Istiqlal va buscar en el medi rural els elements per trencar aquella Santa Aliança, i va anar (creant) l’Exèrcit d’Alliberament Nacional».
El Marroc va obtenir la seva independència l’abril de 1956, tot just un mes després de Tunísia. Però després d’haver obtingut la independència, els nacionalistes marroquins van poder mesurar la distància entre el discurs i els fets. Mehdi Ben Barka, un dels líders indiscutibles de la lluita ideològica antiimperialista en la fase neocolonial, ho va explicar així: «al terme d’unes negociacions de les quals havien pres la iniciativa, els colonialistes van reconèixer la independència per garantir millor els seus privilegis». Quan Che Guevara va visitar Casablanca l’estiu de 1959, el primer ministre marroquí Abdallah Ibrahim li va donar el contacte de Khattabi al Caire. Egipte era aleshores un lloc d’exili i de trobada dels nacionalistes magribins, on es catalitzava l’energia de la lluita per l’alliberament d’Algèria. Quan l’octubre de 1956 cinc líders del Front d’Alliberament Nacional algerià van ser segrestats a l’avió que els conduïa des del Marroc fins a Tunísia i enviats a una presó de França, el rei marroquí Mohamed V va expressar l’ambient de solidaritat dominant entre els països del Magrib. Segons l’algerià Hocine Ait Ahmed, quan va saber del segrest, el monarca va proposar intercanviar «el seu fill per nosaltres». En aquella època el Marroc també era el centre neuràlgic del Grup de Casablanca, una aliança de països progressistes establerta el 1960, el pes de la qual havia de ser determinant en el destí del continent africà. El seu territori va acollir futurs dirigents com el sud-africà Nelson Mandela, l’angolès Agostinho Neto, el capverdià Amílcar Cabral o els algerians Houari Boumediene, Ahmed Ben Bella i Mohamed Boudiaf. Poc abans de la seva mort durant una operació quirúrgica benigna, el rei Mohamed V va contribuir a organitzar, el 4 de gener de 1961, la Conferència Interafricana a Casablanca, que va reunir els representants del govern provisional d’Algèria, Mali, Líbia, Ghana, Guinea i la República Àrab Unida (Egipte i Síria). La Carta d’Àfrica va ser adoptada amb aquests objectius: «la liquidació del règim colonial, l’eliminació de la segregació racial, l’evacuació de les forces estrangeres d’Àfrica, l’oposició a totes les ingerències estrangeres, a tots els experiments nuclears i l’acció a favor de la unitat africana, la consolidació de la pau i de la seguretat a Àfrica i al món». També es van signar resolucions sobre el Congo i Palestina. Mohamed V va desaprovar l’enviament de 3.000 soldats marroquins al Congo en el marc de la missió de les Nacions Unides que va acabar amb la vida de Patrice Lumumba. Com va ser possible aquella participació que tirava per terra la solidaritat panafricana? El príncep hereu actuava sota les directrius i en funció d’interessos francesos i estatunidencs. El partit de Ben Barka, la Unió Nacional de Forces Populars (UNFP), va incriminar el general Kettani, que dirigia les forces armades reials desplegades. Però Kettani va dir que havia executat les ordres de Hassan II. La periodista Zakya Daoud explica com el primer ministre marroquí Abdallah Ibrahim va ser empès a dimitir el maig de 1960 per l’hereu al tron Hassan II. Ibrahim havia «decidit posar fi a la missió de tres-cents policies francesos, qualificats d’assistents tècnics que treballaven als serveis marroquins, plantejant amb cruesa la qüestió de l’organització del Ministeri de l’Interior i de l’estatus de la policia, de la qual demana la reorganització. Va posar les cartes damunt la taula plantejant el problema de les atribucions del Ministeri de l’Interior i de la Seguretat Nacional. I, encara pitjor, va rebutjar l’adscripció d’un oficial estatunidenc, el comandant Blair, al gabinet militar de Moulay Hassan, i en va demanar el retorn a Washington. Era declarar directament la guerra al príncep, que es qualificava a si mateix com a primer opositor al govern (…)». Després que es frustrés l’intent d’adoptar una Constitució que respongués a la voluntat popular, el règim de Hassan II es va caracteritzar per una repressió generalitzada coneguda com «els anys de plom». Com havia predit Ben Barka, «d’ara endavant, el colonialisme recorre als seus satèl·lits amb la finalitat d’allunyar el corrent popular dels centres de decisió, sobretot des que el Marroc ha aconseguit imposar-se en l’escena internacional, alliberar-se de tota influència exterior la naturalesa de la qual corrobori indirectament la política colonialista». L’octubre de 1965 Ben Barka va ser segrestat a la brasserie Lipp de París, assassinat i les seves restes no han estat mai identificades.
Els assassinats de Ben Barka, Che Guevara i Amílcar Cabral tenien l’objectiu de posar fi a aquell intens període d’activisme antiimperialista mundial. Però la visió policial de la història de les elits dirigents ignora que el seu motor no són els líders populars, sinó la lluita de classes. Una de les seves manifestacions en l’època contemporània és la lluita d’alliberament dels països antigament colonitzats. Després de les independències, l’auge de les idees reaccionàries promogudes per les monarquies petrolieres del golf Pèrsic va ser aprofitat per les antigues potències colonials. Els seus aliats reaccionaris van combatre el panarabisme sorgit dels moviments nacionalistes amb vocació social. Poc importa que, per fer-ho, acabessin donant suport al fonamentalisme religiós. Aquesta aliança, aparentment contradictòria, estava i continua estant dominada pels interessos econòmics. El líder de la revolució burkinesa Thomas Sankara va tenir en compte els possibles conflictes que sorgirien més tard al seu país sobre la base de la instrumentalització de les creences religioses, en expressar que «el ric i el pobre no poden tenir la mateixa moral, la Bíblia i l’Alcorà no poden servir de la mateixa manera a qui explota i a qui és explotat, o aleshores caldran dues edicions de la Bíblia i dues edicions de l’Alcorà». Cal constatar que, una vegada posada en marxa la descolonització, el neocolonialisme té diversos asos a la màniga. No només continua intervenint en operacions de desestabilització il·legals i encobertes. També desmoralitza els «pobles indígenes» amb la seva propaganda. La vella pretensió d’estendre la civilització es transforma en la creença que aquests països han d’imitar el model de democràcia occidental, seguint les regles dictades per organitzacions capitalistes com l’FMI.
Als països sotmesos al neocolonialisme, la fràgil base econòmica, essencialment destinada a l’exportació de matèries primeres, ha dificultat una veritable construcció nacional. Això es va traduir en falses independències limitades a un aspecte polític formal, però amb una voluntat limitada d’enfrontar-se al poder de les oligarquies. La consciència nacional popular s’ha de reforçar i desenvolupar enmig de les lluites anticolonials. L’exigència de sobirania nacional requereix la participació de les classes populars tradicionalment excloses, perquè siguin aquestes les que duguin a terme la seva pròpia alliberació.
