“Será difícil de comprender que a pesar de estar hoy aquí soy del pueblo, jamás lo podré olvidar. Debéis creerme, mis lujos son solamente un disfraz, un juego burgués, nada más; las reglas del ceremonial. Tenía que aceptar, debí cambiar y dejar de vivir en lo gris, siempre tras la ventana, sin lugar bajo el Sol. Busqué ser libre pero jamás dejaré de soñar y sólo podré conseguir la fe que queráis compartir…”
En efecte, aquesta cançó és pura ideologia (idees que parlen d’idees) i expressa l’ànima immortal del peronisme: és una qüestió de fe: “qué más puedo decir para convenceros de mi verdad”. Doncs bé, diguem-ho tot: el peronisme té una història paral·lela al nazisme, neix com a reacció al crac del 1929. El seu nucli fundador és el GOU (Grupo Obra de Unificación), una organització secreta al si de l’exèrcit argentí, fundada el 1943. La creixent influència de les organitzacions obreres de classe porta els oficials del GOU a crear un moviment que abordi la qüestió social, justet, justet, per a evitar la revolució socialista. El moviment prendrà el nom del coronel Juan Domingo Perón, qui guanyarà les eleccions el 46 tenint enfront una candidatura d’Unitat Nacional dins la qual, formant coalició, hi havia comunistes i socialistes, amb el suport dels EUA. Cal dir que abans de les eleccions, els militars havien pres el poder i que si Perón va afavorir l’arribada de nazis a l’Agentina, anteriorment el govern argentí donava passaports a agents del servei secret de les SS a canvi d’informació sobre Sudamèrica en general i el Brasil en particular. Així, quan Perón arriba al poder, la porta als nazis està esbatanada. Perón té el mèrit de bastir la disfressa, posa en obra el joc burguès, aconsegueix “la fe que queráis compartir”. Aquest moviment pervers, pregunto: és a l’origen de l’esquerra que havia de derrotar Milei??!! El dubte fou possible fins a la massacre d’Ezeisa, que tingué lloc el juny del 1973, quan Perón torna a Buenos Aires després de 18 anys d’exili a l’Espanya de Franco, durant els quals s’havia format una suposada esquerra radical dins del peronisme. Aquesta esquerra formada per la Juventud Peronista, els Montoneros (els quals varen merèixer una cançó dedicada de Joan Manel Serrat, al qual hem de perdonar perquè no sabia el que feia), volgueren demostrar al general que tenien més capacitat de convocatòria que el vell sindicalisme justicialista, sindicalistes armats provocaren la massacre i la tria entre sectors d’esquerra i dreta fou dirigida en benefici cap a aquests i cap al líder d’extrema dreta López Rega. Ara és evident que el ni dreta ni esquerra, “únanse todos era el juego” burgès de la cançó dedicada a Evita. Héctor Campora, que volgué portar el justicialisme cap al centreesquerra, fou expulsat i es va salvar pels pèls durant el cop del 1976, refugiant-se a l’ambaixada de Mèxic. Per acabar-ho d’adobar, Uki Goñi, autor de La verdadera odessa, informa en el llibre que els montoneros estigueren molt influenciats per Jacques de Mahieu, un dels ideòlegs del movimient peronista, marsellès de naixement, petainista fanàtic, fuig a l’Argentina protegit per la xarxa Odessa. La seva ideologia és supremacista, racista, nacionalcatòlica, va formar part de les Waffen-SS, dins la divisió Charlemagne, entre 1957 i 1966 va impulsar el “Movimiento Nacionalista de Tacuara” i “El Frente Nacional Socialista Argentino”, el 1969 fundà a Barcelona, durant la sesena assemblea del nou ordre europeu, a proposta del moviment Cèltic, “l’Institut Superior de Ciències Psicosomàtiques Biològiques i Racials del Quebeq”, segons Uki Goñi el moviment Tacuara va influir fortament en els Tupamaros. El 1988 encara actiu, feu campanya a favor de Menem.
Aquesta confusió és la conseqüència del ni dreta ni esquerra: els de baix contra els de dalt, totum revolutum.
La veritable Odessa parla de nombrosos personatges relacionats amb la fugida de nazifeixistes a l’Argentina. Els més coneguts són Eichmann, Mengele… n’hi ha molts més, començant pels belgues, croats i francesos que abans de l’enfonsament final del Reich fugiren a Roma cercant la protecció del Vaticà, Cadenal Coppelo, Cardenal Caggiano, partidari del olvido y el perdón. Tomás Eloy Martínez, qui entrevistà en Perón a Puerta de Hierro. Ricardo Walther Darré, gran teòric del nazifeixisme, autor de Sangre y Suelo, obra cabdal del nacionalisme biològic, que tingué aplicació pràctica quan exercí de cap de l’oficina de la Raça i la repoblació o reassentament. Militar, tinent general de les SS, argentí de naixement, fou ministre d’agricultura del Reich i enfrontà a la pagesia amb la ciutadania de les ciutats. Proclamat líder dels pagesos reichsbauernführer, desenvolupà la política de colonització de l’espai vital descrita per Ingrao a “La promesse de l’est” és a dir, la reducció a l’esclavatge dels supervivents de l’extermini dels judeo-bolxevics, sempre al servei de Himmler. Va morir a Munich el 1953. L’historiador italià Carlo de Napoli a “Darré, el ministro argentino de Hitler” ha recuperat la seva història i la del diner fruit de l’espoli perpretat pels nazis, que va anar a parar a l’Argentina; Darré era un dels 334 jerarques nazis i empreses relacionades que, segons el Centre Simon Wiesenthal, haurien girat diners cap a l’Argentina. I aquesta és la veritable odessa (més enllà de la novel·la portada al cinema el 1974 per Ronald Neame) de la que parla Uki Goñi: després del desembarcament de Normandia, els nazis que comprenguerem que la guerra estava perduda s’organitzaren, uns preparen l’operació Walkiria, altres, entre ells empresaris enriquits amb l’esclavatge (vegeu l’obra de Jacqques Pauwels i David de Joong) es reuniren a Strasbourg amb l’objectiu de crear un fons d’inversió en paradisos fiscals per a finançar la potsguerra i la fugida. Segons el Centre Wiesenthal, entre les entitats hi havia el Credit Suisse. El centre va demanar informació al govern de Menem (de qui hem parlat abans), que no va respondre. En relació amb el fons Ludwig Freude, empresari director del Banco Alemán Tansatlántico, filial del Deutsche Bank, figura clau en les relacions entre nazis i peronistes. Segons Goñi, Freude administava un fons involucrat en transaccions financeres, abans de la fi de la guerra, dedicat a salvar els actius nazis. Al seu servei, l’agent Carlos Horst dirigint la via d’escapament de criminals. El fill de Freude, Rodolfo, fou cap del servei d’intel·ligència de Perón. Es pot seguir la llarga llista amb Carlos Fuldner, el croata Franco Benson, Carl Peter Vaernet el Mengele de Buchenwald, etc.
Uki Goñi es fa preguntes: com és possible que una societat de suposada bona gent, cristiana, que creu en la família, l’amistat, fos indiferent a l’arribada massiva de nazis (Mengele estava a la guia telefònica). Aquesta societat que no es va oposar, tothom sabia que el viejecito de la casita del fondo era merecedor de perdón, els historiadors feren seu el lema “el silencio es salud”; aquesta bona gent patriota és la mateixa que va acceptar la dictadura dels generals i si acceptés els crims i els desapareguts no és normal que acceptis la corrupció generalitzada?? La resposta la podem trobar en Ferran Torres: és la voluntat de Déu, aquest sempre tria els qui s’ho mereixen. El nacionalcatolicisme de la Grande hispanidad de nou aquí. Por el imperio hacia Dios…. Argentina se parece tanto a la madre patria y sólo podré conseguir la fe que queráis compartir… Com deia en Borges “els peronistes tenen tot el passat per davant”.
