El 17 de maig de 2025, el Dia das Letras Galegas (Dia de les Lletres Gallegues), es retrà homenatge a les cantareiras, figures fonamentals en la preservació de la tradició musical gallega. Aquestes dones, també conegudes com a pandeireteiras, han estat les principals transmissores de la poesia popular oral a Galícia, mantenint viva una herència cultural que ha perdurat al llarg dels temps.
En aquest context, cantareira es va proposar com la paraula gallega de l’any 2024, en una votació popular promoguda per la Real Academia Galega (RAG) i la Fundación Barrié a través del projecte Portal das Palabras (Portal de les Paraules), amb la intenció de promoure diferents iniciatives per a retre homenatge al seu llegat i el seu estudi i foment en els ambients culturals i d’oci actuals, i combatre així la seva clàssica invisibilització en l’imaginari del folklore gallec.
Les cantareiras són agrupacions musicals femenines que fan servir la pandereta com a instrument principal d’acompanyament. El seu origen es remunta a abans del segle XIX, a les tasques d’ajuda mútua en la societat agrària gallega: aquestes reunions comunitàries rebien el nom de fiadas, espadeladas i esfolladas, i en elles es combinaven activitats com el filar, separar el gra o desfullar les plantes amb celebracions festives que incloïen música, cant i ball.
Malgrat que de vegades podia acudir algun gaiter o acordionista, en aquestes ocasions eren sovint les dones les encarregades de posar la música, utilitzant instruments de percussió com panderetes, pandeiros i pandeiras: les cantareiras interpretaven peces tradicionals, com muiñeiras, així com altres ritmes adaptats a la tradició gallega, com pasdobles, polques i mazurques. Aquesta pràctica va contribuir a l’enriquiment i diversificació del repertori musical de Galícia.
A més, les cantareiras també van tenir un paper destacat en la cultura obrera gallega. Les seves cançons reflectien sovint les condicions de vida de les classes populars, denunciant les injustícies i reivindicant millores socials. La música de les cantareiras servia tant per entretenir com per reforçar la consciència col·lectiva de les treballadores i treballadors. Aquesta connexió amb els moviments socials i populars ha fet que moltes de les seves melodies es mantinguin com a símbol de resistència i identitat cultural.
Amb el pas del temps, especialment després de la Guerra Civil espanyola, es va produir una ruptura en la transmissió oral d’aquest patrimoni, a causa de la censura cultural i persecució de la identitat gallega. No obstant això, a partir de la dècada de 1970, es va iniciar una tasca de recopilació i posada en valor d’aquestes músiques populars. Grups com les pandeireteiras de Buxán i les de Mens van ser pioners a portar aquesta tradició als escenaris, contribuint a la seva revitalització i difusió.
Així, entre les homenatjades per la Real Academia Galega el pròxim 17 de maig es troben Adolfina i Rosa Casás Rama, de Cerceda; Eva Castiñeira, de Muxía, i les pandeireteiras de Mens: Prudencia i Asunció Garrido Ameixenda i Manuela Lema Villar, de Malpica de Bergantiños.
El llegat de les cantareiras perdura en la música gallega contemporània, que va recuperar melodies i coples tradicionals gallegues. Artistes de gran popularitat, com Tanxugueiras, Leilía, Mercedes Peón, Xabier Díaz o Fillas de Cassandra, han portat aquesta tradició a una sonoritat moderna i reivindicativa, mostrant la seva vigència i adaptabilitat. Les cantareiras no només han estat les guardadores de la tradició musical gallega, sinó que són també un pilar fonamental en la preservació de l’ànima de la cultura popular d’una societat que, malgrat les adversitats, ha continuat transmetent generació rere generació el poder de la música i la poesia. A través de les seves veus i instruments, aquestes dones han mantingut viva una part essencial de la identitat gallega, oferint-nos, fins i tot avui, una reivindicació de resistència, llibertat i arrels culturals. Les cantareiras són la prova palpable que, malgrat els canvis socials i històrics, l’art no només sobreviu, sinó que evoluciona, adaptant-se als temps i mantenint la seva força com a símbol d’una cultura viva, canviant i extremadament rica i diversa.
