Des de fa uns anys cap aquí, els partits d’esquerres han deixat de parlar de laïcitat. Creen oficines de diàleg interreligiós en molts casos amb suport institucional, fan cerimònies fúnebres institucionals ecumèniques i tota mena de ximpleries. En elles no hi ha respecte cap als ateus i agnòstics. Per exemple es fan taules rodones recolzades per institucions públiques amb tota mena de sectes, algunes molt destructives, i es posa al mateix nivell l’opció laica que lluita per la llibertat de consciència amb les religions que, on manen, eliminen totes les altres i especialment als ateus. A vegades s’hi inclouen sectes destructives. A Catalunya ho sabem bé. En alguns programes de festes majors es publiciten actes de sectes.
Des de 1840 l’esquerra no havia estat mai tan extraviada pel que fa a les preferències personals filosòfiques, espirituals o religioses. Un autèntic desastre. Als darrers anys i per culpa de la postmodernitat i d’un determinat discurs provinent de l’antropologia ha desaparegut el discurs de la militància per la laïcitat (o laïcisme, que és el mateix excepte pels de l’OPUS) a Catalunya. De la postmodernitat en parlarem després, però des de l’antropologia s’ha llençat un discurs afirmant, sense cap base racional, que l’anticlericalisme és petit burgès. Una falòrnia encunyada als anys seixanta i setanta del segle passat, sense cap fonament. O potser pel desconeixement sideral sobre la història de Catalunya. Encara l’any 1826 la Inquisició executa el mestre laic Gaietà Ripoll. Es cremen convents l’any 1835 perquè els pagesos volien cremar els capbreus dels convents, és a dir els llibres on quedaven registrats els vestigis dels vincles feudals i es cremen les esglésies perquè amb elles es volen cremar els registres parroquials on quedaven assenyalats els descendents de moriscos i de jueus (no tenien la sang neta, en el llenguatge de l’època), cosa que els impedia casar-se lliurement o accedir a càrrecs públics. Per exemple, fer carrera militar o simplement ser mestre. No es va aconseguir fins a l’any 1870. Tots aquests pagesos o ciutadans anticlericals eren petit burgesos?
La postmodernitat introduïda per filòsofs que molt d’ells han acabat a l’extrema dreta, van escriure des de la irracionalitat, una mena de textos delirants molt ben analitzats l’any 1996, per Jean Bricmont i Alan Sokal al llibre Impostures intel·lectuals. Ens van explicar el frau. El problema és que la postmodernitat ha arribat a la política catalana. I l’efecte provocat és abandonar la laïcitat i l’anticlericalisme, que són els valors que possibiliten la llibertat de consciència i religiosa aquí.
A Catalunya si haguéssim de buscar els primers demòcrates, caldria buscar-los entre els republicans anticlericals, els que defensaven la laïcitat en la societat, en les escoles, en les institucions i en les lleis i que volien una societat laica socialista o comunista. Res hi fa que Engels considerés a Pi i Margall com a socialista, mentre encara es repeteix el mantra que era petit burgès.
La religió a Catalunya sempre ha anat amb la reacció: absolutisme, carlins, vigatans, lligaires, nacionalcatòlics, convergents i juntaires. Pels que volen filar molt prim, hi ha excepcions com la de Vidal i Barraquer i als anys seixanta els capellans obrers foragitats per la cúpula vaticana de forma maldestra. Del republicanisme federal del XIX i la CNT a inicis del segle XX, passant pel republicanisme catalanista amb Francesc Layret o Gabriel Alomar i la seva culminació amb la creació d’ERC l’any 1931 a Sants, o el PSUC. Layret afirmava que era dels “qui no creiem en religions d’ultratomba” i Gabriel Alomar a banda de liderar una Lliga Laica de Mallorca, va dir quan l’Església i Cambó i Prat de la Riba van demanar al govern de Madrid que impedís a l’Ajuntament de Barcelona fer escoles en català i coeducatives l’any 1908: “No pensis, i estaràs segur de no pecar, I així sobre tu, mansament, passaran les coses”. En part, la reacció ultra del cardenal Casañas explica la Setmana Gloriosa de 1909.
Ens queda pendent la separació efectiva de l’església de l’Estat. En el projecte de Constitució republicana de 1873 ja es preveia: “El ejercicio de todos los cultos es libre en España. Art. 35. Queda separada la Iglesia del Estado. Art. 36. Queda prohibido a la Nación o Estado federal, a los Estados regionales y a los Municipios subvencionar directa o indirectamente ningún culto.” En la constitució republicana de 1931 sí que es va fer efectiva la separació de l’església de l’Estat. Han passat 150 anys del primer intent i gairebé 100 del segon. I avui encara esperem que es deixin de fer classes d’adoctrinament religiós a les escoles i que les depeses de l’Església catòlica les paguin els seus seguidors i no els ateus i no-creients. La solució no és donar els mateixos privilegis a les altres religions. Això significa fotre’s de la major part de la població.
En la redacció de l’Estatut de 2006 es va perdre una gran oportunitat d’establir la laïcitat a Catalunya. La Lliga per la Laïcitat va proposar aquest text pel preàmbul “Els principis i valors estructuradors de l’organització política i social. La laïcitat, principi organitzador de la convivència entre els ciutadans impulsa la construcció d’un espai públic fonamentat en els valors de la pluralitat, de la tolerància activa del respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religioses personals”. En la negociació de l’Estatut, el darrer tema en arribar a un acord va ser, precisament, el de la laïcitat. Les pressions del lobby catòlic van ser brutals. Va acabar amb un redactat semblant a un oxímoron: “Les mares i els pares tenen garantit, d’acord amb els principis establerts per l’article 37.4, el dret que els assisteix per tal que llurs fills i filles rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions a les escoles de titularitat pública, en les quals l’ensenyament és laic.” La redacció del tema va quedar com un gran nyap, els diputats ens van fer passar molta vergonya. I com que no hi ha nassos de treure la religió catòlica de l’escola pública n’hi posem una altra. S’ha acabat considerant que és laic posar religió musulmana a les escoles. Quina insensatesa! Una pena.
Cal tornar a l’activisme laic, a tot arreu. Ja ningú reclama la fi del Concordat de 1953 firmat en plena dictadura i els acords concordataris posteriors amb tota mena d’avantatges discriminatòries. El problema no és que sigui difícil acabar amb ell, el problema és que ja ni es planteja. Però acabar amb el Concordat és tècnicament fàcil.
Que ningú es confongui: la laïcitat és antiracista. Cal fer una gran ofensiva a favor de les persones immigrades que no tenen ciutadania. Cal regularitzar-les totes les que viuen a Catalunya i de cop.
Hi ha gent que no ho vol veure però a Catalunya hi ha hagut un enorme canvi pel que fa a la qüestió religiosa. Hi ha pocs aspectes que il·lustrin millor l’impressionant canvi de mentalitat generacional. Passem del 100% de parelles casades per l’església l’any 1975 a menys de 5% en 50 anys. Això sí a la cúpula dels partits i institucions sembla que el temps no ha passat. Per exemple els regidors de Barcelona del PSC i Junts van a la missa de la Mercè en processó. Durant la Segona República òbviament no es feia. Una tradició que va reintroduir la dictadura feixista. És una actitud pròpia de les teocràcies. Els regidors aniran en comitiva a pregàries musulmanes o jueves? A la de Testimonis de Jehovà? A la de l’Església de la Cienciologia?
On manen les religions del llibre sagrat s’acaba la llibertat religiosa. Ho sabem aquí que vam tenir una dictadura feixista nacionalcatòlica durant quaranta anys. Cal tornar a dir des de l’esquerra i la raó que les religions són construccions humanes i que no hi ha llibres sagrats dictats per deu. A més tots som ateus d’una forma o altra. De fet, els catòlics són ateus del Deu dels musulmans, els musulmans del dels catòlics, etc. Jo ho soc de tots. No pot ser que gent fonamentalista i gent postmoderna pretengui callar als laics. Soc anticlerical de la religió catòlica i de totes altres.
Ara, molta gent esquerrana no s’atreveix a criticar l’islamisme radical per por de ser titllat d’islamofòbic, una paraula inventada per les monarquies dictatorials dels petrodòlars (Censurarien a Bertrand Russell). En una democràcia hi ha el dret a criticar les institucions poderoses incloses, és clar, les religioses. A veure si no podrem criticar a Rouco Varela o als imams integristes pagats per Mohammed bin Salman d’Aràbia Saudita, o el rei del Marroc Mohamed VI. Dos grans amics de Felip VI. A mi m’emprenya molt que veient el que veiem a l’Afganistan o a l’Iran o a l’Aràbia Saudita amb les dones, l’esquerra navegui de forma tan sideral. Les esquerres en voler ser “inclusives”, en comptes de posar dones atees de contextos musulmans en les llistes electorals, les posen velades. Això sí, d’homes barbuts i amb gel·laba ningú n’ha posat. Si no aturem aquesta insensatesa paternalista un dia veurem una dirigent d’esquerres tapada amb mantellina (o una esclavina). L’esquerra ha de tenir com a referents a rifenyes, republicanes i atees com Sukaina Fares, una heroïna catalana. Un dia em va dir “la dreta ens insulta, la nostra comunitat ens fa la vida impossible i l’esquerra ens abandona”.
L’esquerra ha de tornar a enarborar la bandera de la laïcitat, ho necessita la convivència i ho necessita la raó. Hem de seguir a Abdó Terrades, que quan va ser Alcalde de Figueres el 1842 va acabar amb les ajudes a l’església, cosa que li va costar la destitució, o Josep Anselm Clavé que quan va ser escollit per sufragi directe president de la Diputació de Barcelona el 1871 va fer el mateix amb el mateix resultat, va ser destituït o Francesc Pi i Margall amb el projecte de Constitució Federal de 1873, que es va truncar amb un cop d’estat. Cal tornar a crear la Lliga per la Laïcitat. Els militants republicans d’esquerres cal que enarborem altra volta la bandera de la laïcitat. No fer-ho obre el camí a l’extrema dreta. Si no ho fem prendrem mal. La lluita per la laïcitat és, encara malauradament, una signatura pendent.