La salut mental, avui: avenços en visibilització, mancances en la prevenció i el tractament

Autor

Del mateix autor

L’OMS defineix la salut mental com ”l’estat de benestar mental que permet a les persones fer front als moments d’estrès de la vida, desenvolupar totes les seves habilitats, aprendre i treballar adequadament i integrar-se en el seu entorn”. Per tant, podríem dir que es relaciona directament amb el fet de viure en equilibri i poder fer front als treballs de cada dia.

Malgrat aquesta condició, però, actualment parlem de la salut mental o dels desequilibris mentals com si en el passat no haguessin existit. Afortunadament, els casos de la gimnasta Simone Biles o el jugador de bàsquet Ricky Rubio han estat profundament tractats en els mitjans de comunicació, la qual cosa ha permès obrir els ulls cap a aquests problemes que, en el passat, s’amagaven darrere d’afirmacions de bogeria. Perquè qui no ha sentit a parlar, o directament ha parlat, de ser “el boig del poble”? Això ha comportat, doncs, que aquestes persones hagin hagut de viure apartats de la societat, assenyalats no només individualment, sinó convertint-se en un problema per a la família.

La salut mental, però, té molt a veure amb la classe. En els casos de Biles i Rubio trobem com, gràcies a la seva bona situació econòmica, han pogut rebre l’ajuda i l’acompanyament necessaris per a comptar amb les millors mans i amb el temps necessari per a recuperar-se i tornar a l’elit, amb ple rendiment, reinserint-se a la seva vida normal. Van poder fer públic el seu problema de salut mental, dedicar-se a la recuperació i tornar a ser magnífics atletes, amb un extra de reconeixement per part dels seus fans, però també pel públic en general per ser un exemple.

A les seves declaracions, recollides pels mitjans, Biles va poder reflectir que l’última evidència o últim símptoma d’aquests problemes de salut mental era que “el món li va caure al damunt”, així com Rubio, per la seva banda, expressava el seu moment crític com “haver entrat en un túnel de foscor”. Així, han ajudat a visibilitzar aquest signe d’alerta: perquè la pèrdua de salut mental es va manifestant dia rere dia fins que arriba la situació límit del pes insostenible o la foscor paralitzant.

Aquests símptomes o percepcions de patir una crisi de salut mental, però, no són els únics. De vegades, també, es manifesten com la caiguda d’edificis o, sobretot, com una sensació de pèrdua de temps en què el temps sembla córrer a una velocitat diferent de la qual ens movem i, per molt que ho intentem, no arribem mai a fer tot el que hem de fer en un marge de temps correcte; en aquests moments apareix l’angoixa perquè, en tot un matí, tens la sensació d’haver fet poca cosa, i ho projectes també en què en altres moments del dia tampoc assoliràs totes les tasques, i a la nit no s’aconsegueix descansar ni dormir.

Els motius pels quals podem perdre la preuada salut mental són múltiples i diversos, i poden ser individuals i col·lectius. Si parem atenció a les qüestions personals, elements com la soledat i la baixa autoestima, o situacions com la pèrdua d’un familiar o l’excés de treball (amb el corresponent estrès), acostumen a ser alguns dels casos més habituals. L’exigència i l’autoexigència porten sovint a aquest deteriorament: haver de fer un treball o practicar un esport de manera més que excel·lent, amb una exigència que cada dia va en augment, ens pot portar a una situació en què la força i la salut disminueixen, i obren pas a una sensació de perill que el nostre cervell percep en forma d’una negra pulsació i que envia informació a la resta del cos en forma de tremolor i ofec, entre d’altres. Això acaba conduint a la pèrdua de salut mental i corporal i, en conseqüència, arriba la depressió, que requereix aturar-se per a recuperar la salut, les forces i, en definitiva, les regnes de la nostra vida.

Per a poder-ho fer, necessitem especialistes en aquest àmbit mèdic, com és evident, però no parlem només de psicòlegs i psiquiatres, sinó que parlem d’ajuda familiar, comprensió i un temps il·limitat per a la recuperació, sense presses.

Fa ja unes dècades que la Salut Mental ha anat prenent rellevància i una major atenció, amb una aproximació marcada per la seriositat dels problemes. Per fi, els trastorns mentals s’han reconegut com una malaltia que dona dret a una atenció mèdica correcta i suficient, així com a una baixa laboral retribuïda. Trobem centres especialitzats al tractament d’aquests problemes, però també s’ha treballat per a incorporar especialistes a la quotidianitat dels centres d’ensenyament, treballant especialment per a la prevenció. Per últim, podem també assistir a conferències privades i públiques per a informar-nos millor, especialment en l’àmbit de l’administració pública que, encara que compta amb les seves limitacions, té més coneixement i compta amb un major potencial per a la difusió. Hem aconseguit, doncs, que els problemes de salut mental i el seu tractament siguin de gran importància per a la nostra societat.

Com a resultat d’això, veiem en les Xarxes Socials molts joves entre 20 a 35 anys, i també persones d’altres edats, que ens comuniquen la seva manera d’enfrontar-se a aquest problema o evitar-lo: acceptant el seu cos, afirmant-se en les seves idees, resistint la duresa del treball diari, fent una dieta més saludable, juntament amb exercici físic, lectures o classes de ioga. Això trenca amb la concepció que tenia la generació de postguerra i la posterior, que negaven els problemes de salut mental, transformant-los en constipats, mals de cap i cansament, i considerant que les solucions als problemes passaven per un mateix, sense socialització i, encara menys, sense tractament medi.

Com a conclusió, hem avançat molt en l’àmbit de la salut mental, especialment en la seva percepció, rellevància i socialització, però encara ens queda un llarg camí per recórrer. La salut mental ha d’estar al centre perquè condiciona, i molt, les nostres vides.

Articles relacionats

Darrers articles