La pel·lícula retrata la lluita veïnal i obrera, però oblida els motius de la diàspora extremenya, causada per la brutal repressió de militars, feixistes i terratinents sobre una població jornalera que va lluitar pels seus drets.
La pel·lícula “El 47” està impregnada de missatges explícits i implícits, i de determinades formes narratives, que es concreten en una crítica amable, èpica i sentimental de la lluita contra la dictadura. Com qualsevol producte cultural, conté un discurs ideològic, uns valors i una forma d’entendre i presentar-nos el món. La classe dominant ha utilitzat sempre tots els mitjans al seu abast per defensar els seus interessos; com deia Malcolm X, “… us faran amar a l’opressor i odiar l’oprimit”. N’hi ha prou amb recordar les pel·lícules de l’Oest de Hollywood, on els indis, que són les víctimes dels colonitzadors blancs, sempre apareixen com els dolents, com després ho serien els vietnamites. Per això, malgrat les seves mancances històriques, la pel·lícula ens ofereix l’oportunitat de veure als eterns perdedors, els treballadors i, en especial, els treballadors immigrants, gaudir d’una petita victòria. Per això i per la seva qualitat artística, mereix la pena veure-la.
La pel·lícula dirigida per Manuel Barrera compleix amb escreix el seu objectiu: mostrar-nos a un superheroi de barri –que cantava Kiko Veneno–, que lluita per sobreviure en una Barcelona sotmesa a la dictadura franquista i al capitalisme salvatge. La pel·lícula és una crítica amable, apta per a tots els públics, de la dictadura franquista, un règim que es va recolzar en la tortura, la presó i la mort fins a l’últim dia de la seva existència i que encara va allargar la seva naturalesa criminal durant la Transició.
“El 47” és una història d’acció en la qual es troba a faltar l’heroi col·lectiu i les seves organitzacions, que van ser claus en aquestes lluites socials dels anys seixanta i setanta de la dictadura franquista: el sindicat de les CCOO i el PSUC, el partit dels comunistes catalans on Manuel Vital militava i lluitava contra la dictadura. Els actors, sobretot l’Eduard Fernández (Manuel en la ficció), aconsegueixen l’objectiu marcat pel director, emocionar l’espectador i ficar-lo en una història novel·lada, plena de moments èpics, però també divertits, on fins i tot apareix, com un humil empleat municipal, el futur alcalde de Barcelona, el socialista Pasqual Maragall.
La pel·lícula és un producte comercial honest, de qualitat i molt encertat, no un documental o cinema polític, per la qual cosa presenta limitacions en els continguts i en l’anàlisi, perquè el director no buscava això; no li podem demanar que faci el cinema que nosaltres volem. La pel·lícula buscava l’èpica de la lluita veïnal i obrera, però també les seves misèries, dificultats i derrotes, però per arribar a un punt final esperançador. David derrota a Goliat.
Torre Baró va aconseguir tenir la seva línia d’autobús, una victòria pírrica, diran alguns, però qui pujava i baixava cada dia amb els seus fills o amb els seus pares ancians o ells mateixos després de treballar no ho consideraven així. Això ho va saber entendre en Manuel Vital i tot el moviment veïnal de Barcelona i Catalunya, com hem explicat en el cas del barri de Ca n’Anglada de Terrassa. [1]
En Manuel Vital, la forja d’un rebel
En Manuel Vital Velo era un treballador immigrat que va arribar a Barcelona –al barri del Clot, el 1947 i que, el 1951, s’instal·la a Torre Baró– provinent de València d’Alcàntara –on va néixer, el 2 d’octubre de 1923–, la capital d’una comarca de la província de Càceres (Extremadura), que va patir, com tot Extremadura, una dura repressió a mans dels falangistes i els militars colpistes –10.594 republicans extremenys van ser assassinats: un 9‰ de la població davant un 3‰ de Catalunya (Andalusia 10‰)–; així, el seu pare, en Diego Vital, va ser assassinat el 1941 pels falangistes del seu poble i enterrat a la fossa comuna de la mina de Terría, a la mateixa localitat.
Vital no és un heroi individual, sinó que forma part d’una lluita col·lectiva, el moviment obrer i després el moviment veïnal, sempre militant a les CCOO El 1949, dos anys després d’arribar d’Extremadura, va entrar com a conductor d’autobusos i troleibusos a Tramvies de Barcelona. Portava a la sang la rebel·lia dels jornalers extremenys, apresa en les lluites per la terra i la dignitat. La seva voluntat de lluita i el seu caràcter combatiu el van portar a formar part de la lluita obrera en les clandestines Comissions Obreres, convertint-se en un líder sindical jurat d’empresa, sent acomiadat en la vaga de novembre de 1971. [2]
L’acció d’en Vital no és un cas excepcional, ja abans hi va haver diversos segrestos d’autobusos –Can Franquesa (Santa Coloma de Gramenet), el 2 d’agost de 1973; Nou Barris (Verdum i Roquetes), tres segrestos entre maig i juliol de 1974 o Nou Barris (la Prosperitat) el 1977–, cosa que demostra la coordinació de la lluita veïnal i la seva organització a finals de la dictadura a tota l’Àrea Metropolitana. També és imprescindible valorar la participació de les dones en el moviment veïnal –a la pel·lícula apareixen com a subalternes–, així que caldria recordar la Maruja Ruiz o la María Ángeles Ribas Ureña del barri de Canyelles. Però, és més, on no es van segrestar autobusos, es van realitzar altres accions de protesta, sempre dirigides pels veïns d’aquests nous barris dormitoris de la perifèria urbana creats per la dictadura, barris on vivien “els altres catalans”, els immigrants de l’Espanya meridional. Entre ells sempre van destacar en volum durant els anys del desarrollisme (1960-1975) els andalusos i extremenys, però no van ser els únics.
Una qüestió fonamental per entendre totes les formes de lluita que es van desenvolupar contra la dictadura és veure com en Manuel Vital, igual que va ocórrer en altres llocs de Catalunya (Terrassa és un exemple paradigmàtic), [3] va practicar la lluita clandestina, però també l’entrisme –aprofitar les regles i lleis del règim franquista per combatre’l–, sent a finals dels seixanta president de l’Associació de Caps de Família de Torre Baró (organisme del règim) –o jurat d’empresa en el sindicat franquista–; el 1970 va fundar i va ser el primer president de Nou Barris (Secció Vallbona-Torre Baró-Trinitat) i, a partir del 1978 va ocupar el càrrec de president de l’Associació de Veïns Torre Baró.
En Manuel Vital Velo, no ho oblidem, a Extremadura era un “rojo”, ja que era fill d’un “rojo” –assassinat pels falangistes– i en arribar a Catalunya, tant ell, com també el seu fill, en Manuel Ángel Vital Carballo, seguien sent “rojos” i comunistes. Pare i fill van ser processats pel Tribunal d’Ordre Públic franquista –com ha explicat l’historiador Marc Andreu Acebal–, el fill va ser condemnat a any i mig de presó per propaganda il·legal i per formar part d’una cèl·lula de CC.OO, el 1969; i el pare, acusat de la col·locació d’una bandera vermella amb una falç i un martell, al castell de Torre Baró, el 1974, va ser absolt per falta de proves.
Els “rojos” de Torre Baró i Barcelona, com milers de “rojos” que van arribar de tot l’Estat espanyol a Catalunya, en unir-se als “rojos” autòctons, que aquí vivien i lluitaven, van ser la base social sobre la qual es va construir la lluita contra la dictadura franquista i la identitat catalana. No es poden individualitzar les lluites dels immigrants extremenys, ja que nosaltres no érem més que una altra fracció més de la classe obrera catalana, és més, ni tan sols la majoritària. Aquest fet no ens ha de portar a pensar que no s’hagin d’investigar i divulgar les biografies dels antifranquistes extremenys –escrivim sobre en Manuel Fernández Márquez, assassinat per la policia nacional a Sant Adrià de Besòs, el 1974, que ens va recordar aquella frase que engloba el col·lectiu: “Jo soc jo i els meus companys”–, tot el contrari, però només una visió col·lectiva de les lluites ens permetrà entendre el que va succeir a Catalunya durant el franquisme i la transició.
Extremadura terra de lluita i emigració
De totes les crítiques publicades sobre l’excel·lent pel·lícula “El 47”, en cap s’han preguntat els autors –no és un retret– per la raó de l’emigració extremenya a Catalunya, Madrid o el País Basc –també a Terrassa– durant els anys 1940-50, aquesta que va portar en Manuel Vital Veló a Barcelona; la resposta no és la fam, que també –doncs aquesta era una de les armes que els terratinents i cacics utilitzaven contra els jornalers extremenys, la immensa majoria de la població–, sinó l’assenyalament i la humiliació contínua que van patir els fills i els familiars dels derrotats pel franquisme, però no sense lluitar, com van demostrar durant tot el període republicà i abans d’aquest. Aquesta gran demostració de força es va produir el 25 de març de 1936, quan milers de jornalers es van aixecar contra els terratinents i cacics, ocupant les terres de forma pacífica, exigint terra i llibertat. La seva osadia, la seva rebel·lia, no seria oblidada per terratinents, església, militars i feixistes, així que mesos després, l’agost de 1936, van ser brutalment assassinats uns quatre mil extremenys a la plaça de toros de Badajoz i set mil més en altres tantes cunetes de tot Extremadura.
En Manolo Vital és el fill de la identitat extremenya, una identitat de lluita, de sacrifici i de compromís col·lectiu, que va aprendre a Extremadura durant els anys de la Segona República i que va continuar mostrant a Catalunya. [4]
Però no es van rendir els extremenys sense lluitar, tot i ser una batalla desigual. Cal recordar que, a la comarca de València d’Alcántara, com explica Julián Chávez Palacios, [5] dos pobles –de parla galaicoportuguesa–, Herrera d’Alcàntara i Cedillo, van resistir amb les armes als colpistes, cosa que els va costar exili, presó i mort. [6] En Diego, el pare del Manuel, a la capital de la comarca, va tenir poca defensa, els colpistes van triomfar i van passar per les armes als dirigents republicans i socialistes de la localitat. [7] Després de la guerra, a València d’Alcàntara, les mines van suposar un cert alleujament per a les economies domèstiques, però finalitzada la Segona Guerra Mundial (1945) es produeix una angoixosa depressió econòmica pel declivi miner, el tancament de la frontera lusa i la pressió fiscal fronterera que ofega el comerç i la petita indústria local. [8] És justament per aquest motiu, que el 1947, surt de València d’Alcàntara en Manuel Vital i altres valencians i valencianes, unes mil persones, entre 1945 i 1950.
La gran desfeta es produirà entre 1961-1975, quan gairebé la meitat de la població se n’anirà de la capital i de la comarca. Aquesta mateixa situació es produeix a tota Extremadura. En aquest mateix període gairebé mig milió de persones abandonen la regió (496.642 és el saldo migratori). En tot el segle XX 833.394 persones emigren; la diàspora extremenya reuneix més població que la mateixa Extremadura. [9] Aquestes emigracions posteriors poden semblar només econòmiques, però els que se’n van anar –i també avui, l’any 2024, se’n van– són gent jove, preparada, bàsicament treballadors, que ja no estan disposats a acceptar el jou dels terratinents, ni les seves normes ni la falta de llibertat que es respira en aquests pobles ancorats en el franquisme –o les xarxes clientelars creades en democràcia per partits i empreses–. És evident que la lluita dels anys de la República, la resistència armada (maquis) i la reorganització dels antifranquistes van aconseguir trencar el model de dominació extremeny en aquells anys, però sobretot al final de la dictadura i durant la transició, com reconeixia “el senyoret Iván” a la pel·lícula “Los Santos inocentes” de Mario Camus: “Els joves, Ministre, no saben ni el que volen, que en aquesta beneïda pau que gaudim els ha resultat tot massa fàcil, una guerra els donava jo”. [10]
Aquesta història dels immigrants, que van contribuir, com la resta dels treballadors catalans, a fer la Catalunya d’avui, està encara pendent i seria de justícia que es fes recollint també les vivències dels treballadors que han arribat aquí al segle XXI de tots els llocs del món. La riquesa d’una nació són les persones, sigui quin sigui el seu origen, però això per al capitalisme senil, però igualment salvatge, poc importa.
Article publicat originalment en castellà a El Salto.
Referències bibliogràfiques
[1] BALLARÍN ELCACHO, César; CASAS SORIANO, Just; MÁRQUEZ BERROCAL, Manuel. Ca n’Anglada. Lluita d’un barri: Història Social de ca n’Anglada: el moviment veïnal, 1950-1995. Terrassa: Associació de Veïns de Ca n’Anglada de Terrassa, 1996.
[2] Una explicación del conflicto en autobuses de Barcelona (1970-1973) en: Organo de los Trabajadores de Transportes y Comunicaciones de Barcelona. Enero de 1973. https://cgtcatalunya.cat/memoriahistorica/cataleg/pdf/ccoo/ccoo_rams/transports/transportes_ccoo-1970-74/1973/transport_sn_01-73_co.pdf
[3] LUIS LACUEVA, José Luis; MÁRQUEZ BERROCAL, Manuel; PLANS i CAMPDERRÓS, Lourdes. Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979). Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2007.
4] CHAMORRO, Víctor. Extremadura, afán de Miseria. Cáceres: Jaramplas, 2022.
[5] CHAVES PALACIOS, Julián. Violencia política y conflictividad social en Extremadura: Cáceres en 1936. Badajoz: Diputación de Badajoz y de Cáceres, 2000.
[6] MÁRQUEZ BERROCAL, Manuel. “Herrera de Alcántara: de la esperanza republicana a la negra noche franquista (1931-1936)”. Revista de estudios extremeños, Vol. 71, numero extra, 2015. Ejemplar dedicado a: X Encuentro Historiográfico del GEHCEX: “Extremadura durante la II República (1931-1936)”. Actas del Congreso), págs. 501-528.
[7] El 10 de julio de 2022, fueron sepultados en un mausoleo común del cementerio de Valencia de Alcántara, los 49 asesinados por los franquistas y falangista durante de la Guerra Civil, rescatados de la mina Terría en 2018. Entre ellos, Diego Vital Díaz, el padre de Manuel Vital.
[8] ROCH BUENO, José. Notas para la historia de Valencia de Alcántara. Cáceres: El Brocense y Diputación provincial de Cáceres, 2000.
[9] CAYETANO ROSADO, Moisés. Emigración extremeña en el siglo XX. Del subdesarrollo heredado a los retos del futuro transfronterizo. Badajoz: Junta de Extremadura, 2007.
[10] CAÑADA PORRAS, Manuel. Otra Extremadura. Materiales para una historia alternativa. Cáceres: Jarramplas, 2020.
