Entrevista a Miguel Usabiaga: “Les Olimpíades Populars van fer front a la incipient mercantilització de l’esport i la van combatre des de la igualtat i la germanor”

Autor

Del mateix autor

Miguel Usabiaga és arquitecte, especialitzat en teoria i història. Ha aprofundit en la seva afició per l’escriptura des de l’abordatge de temes vinculats a la història d’Espanya, especialment de la Segona República i la Guerra Civil Espanyola. Parlem amb ell de les Olimpíades Populars, sobre les que ha investigat i escrit al seu llibre ‘Las Olimpiadas Populares Barcelona 1936’.

Com vas conèixer les Olimpíades Populars de la Barcelona republicana? Què et porta a escriure aquest llibre?

Bé, és un tema que van conèixer de primera mà, des que era petit, pel meu pare. Ell va estar molt implicat i compromès en una organització de l’esport obrer durant els anys 1934-1936, la FCDO, Federació Cultural y Deportiva Obrera, que va ser el veritable motor d’aquelles Olimpíades. Organitzaven competicions esportives, actes, recaptaven diners per a l’Olimpíada Popular, per a oposar-se a les Olimpíades oficials que havien de celebrar-se aquell mateix any, el 1936, a la Berlín nazi de Hitler. El que més em va incitar a escriure el llibre va ser que, quan parlava amb la gent, amb amics, sobre aquest assumpte, que va ser molt rellevant, gairebé ningú coneixia res de res. Així que ho vaig sentir gairebé com un deute de memòria.

Les Olimpíades Populars són un moment de la nostra història molt poc conegut. Què trobaran els lectors i les lectores en aquest llibre? Com ho descriuries?

Crec que es trobaran alguna sorpresa, igual com me la vaig trobar jo. Sobretot en conèixer la història d’aquesta organització de l’esport creada per la Internacional Comunista, la Internacional Esportiva Roja, gairebé desconeguda avui, fins i tot per als llibres d’història, i que va ser molt important per a l’impuls d’aquests Jocs Olímpics antifeixistes de Barcelona. També serà una sorpresa per a alguns veure la traïció de la burgesia catalana, present en el COI, en el moment de l’elecció de la seu de les Olimpíades oficials del 1936. Per por a la revolució, després de la proclamació de la República, no van votar a la seva pròpia capital i van permetre que l’elecció recaigués més endavant sobre Berlín.

És una investigació explicada com un relat, tal com jo mateix la vaig viure, per tal que el lector senti que descobreix les coses com jo les vaig descobrir, amb aquella emoció de la troballa.

Destacaries algun esportista o alguna delegació que havia de participar en l’Olimpíada Popular?

El llibre conté les biografies, breus, d’alguns esportistes, homes i dones. Els qui més impressió em van causar van ser aquells que van venir a competir i es van trobar la sublevació franquista i la resistència popular en els carrers de Barcelona, es van sumar a aquella resistència i es van quedar a lluitar amb nosaltres, perdent la vida en la Guerra Civil, com els casos del nord-americà Chick Chakin o dels cinc ciclistes del club britànic Clarion.

Quin va ser el paper de les dones en aquelles Olimpíades Populars, que no van arribar a poder-se celebrar?

Va ser molt rellevant, tant en el camp organitzatiu previ, com en les delegacions esportives. Entre les organitzadores, i això tampoc és massa conegut, va estar la miliciana de la famosa foto a la terrassa de l’hotel Colón de Barcelona, Marina Ginestà, militant antifeixista i de les JSU. En les esportives, destaco algunes dones que van venir, com la nadadora suïssa Clara Thalmann.

Per a aproximar-nos a l’esport obrer, explica’ns què era la Federació Cultural i Esportiva Obrera, segurament és poc coneguda pel gran públic, com també ho són la Internacional Roja de l’Esport o el Comitè Internacional per a la Defensa de la Idea Olímpica.

Com he comentat abans, una de les probables sorpreses dels lectors, serà el descobriment que la Internacional Comunista havia creat un organisme per a influir en la joventut a través de l’esport, i per a portar-lo a la classe treballadora, que habitualment quedava fora i exclosa dels elitistes clubs esportius de llavors. La Federació Cultural i Esportiva Obrera, la FCDO, va ser l’aposta d’aquesta Internacional Roja de l’Esport d’Espanya. Va tenir un creixement molt important en els anys 34 i 35. Tant, que m’atreveixo a dir que, junt amb la unitat de les joventuts comunistes i socialistes en la JSU, van ser les dues experiències de participació de masses de la joventut que van crear l’ambient favorable per a la gestació i el triomf del front Popular.

A més d’aquesta obra, has escrit altres llibres relacionats amb l’esport. Vas publicar Maillot rojo i A rueda, parlant de ciclisme. Com t’aproximes al ciclisme? Què aporta a la societat més enllà del fet estrictament competitiu?

Aquests dos llibres recullen les cròniques de ciclisme que escric pel diari Noticias de Guipuzkoa en les grans curses del calendari. En aquestes cròniques, i per tant en aquests llibres, no només parlo de ciclisme des del punt de vista competitiu, sinó que, amb una òptica compromesa i d’esquerres, aprofitant els llocs pels quals passes les carreres per a rescatar fets succeïts en aquests llocs, o personatges rellevants que tinguin relació amb ells. És una manera de viatjar i també un mitjà per a servir a la memòria històrica, per portar a l’escena actual esdeveniments o persones oblidades, silenciades. Això és el que crec que aporten.

Creus que l’esquerra ha abandonat l’esport i ha deixat tot aquest camp a l’especulació i, fins i tot, a l’extrema dreta?

Completament. No a l’extrema dreta, sinó al mercat. Aquella FCDO, aquelles Olimpíades Populars, s’enfrontaven a la incipient mercantilització de l’esport, que ja veien, i la combatien des dels valors de la igualtat, de la germanor. Ho diu clarament el manifest de l’Olimpíada Popular de Barcelona: no es busca la competició en forma extrema, sinó l’esperit de superació.

Els teus llibres estan dedicats, en gran manera, a la memòria històrica democràtica. Què ens aporta en la lluita actual aquest fil roig més enllà del coneixement del passat?

El primer que se m’acudeix és el valor de l’exemple. Altres persones van viure circumstàncies molt difícils, terribles, i que van aconseguir doblegar-les, mantenir-se: quan ara ens creiem incapaços de canviar el sistema, el món, i tirem de seguida la tovallola al terra del ring. Potser per això escric, per a intentar transmetre aquesta energia per a no rendir-se, per dolents que siguin els temps.

Articles relacionats

Darrers articles