En els últims mesos de l’any 2023 hem vist un aprofundiment de la dinàmica que hem anat analitzant en els darrers dos anys pel que fa a la crisi de l’ordre liberal internacional, i la pèrdua d’hegemonia del bloc occidental liderat pels EUA. La guerra a Ucraïna s’ha allargat molt més enllà del que els serveis secrets occidentals auguraven, i el tan proclamat col·lapse de l’economia russa no només no s’ha produït, sinó que sembla que la indústria de guerra ha vigoritzat l’economia russa (cosa que no és tan sorprenent, perquè aquesta ha estat la manera tradicional de funcionar del complex militar-industrial dels Estats Units).
El que havia de ser un conflicte que esgotés a l’enemic rus i permetés als EUA centrar-se en la Xina, ha acabat posant de manifest les misèries i fragilitats de l’OTAN, i accelerant la dinàmica de descomposició de l’ordre liberal internacional i el sorgiment d’un nou ordre multipolar. Sobre el terreny, el que se’ns ha intentat fer creure que era un conflicte estancat, ha resultat ser una guerra de desgast, que Rússia està en millors condicions per afrontar. I amb la invasió israeliana a Gaza, el suport dels EUA s’ha de dividir en dos escenaris diferents, cosa que només empitjorarà la situació d’Ucraïna.
La situació a Palestina ha posat també de manifest la mentalitat colonialista d’occident. El suport incondicional a Israel, tot i el genocidi i la neteja ètnica que està perpetrant a Gaza, tan sols es pot fer des de la defensa dels interessos colonialistes d’occident, que a l’Orient Mitjà estan representats per Israel. Això explica també el canvi que s’ha produït en la major part de l’extrema dreta europea, passant de l’antisemitisme, o més ben dit odi als jueus, a una defensa aferrissada de la invasió militar israeliana, perquè és Israel qui representa un projecte supremacista blanc, disfressat de “l’única democràcia homologable de l’Orient Mitjà”.
Un escenari que es completa amb l’auge de l’extrema dreta en l’àmbit mundial. No és una situació nova, davant la crisi del capitalisme i la incapacitat per mantenir l’ordre i la confiança en un sistema que s’ha demostrat criminal i que ens porta no tan sols cap a un futur cada vegada més desigual i injust, sinó directament a posar en risc la nostra pròpia supervivència com a espècie, la sortida és el feixisme, amb les particularitats que pren en aquesta nova fase històrica.
L’avenç del feixisme no només el veiem en els resultats de l’extrema dreta, sinó en com les forces de la dreta tradicional s’aproximen als seus discursos i propostes. Malauradament en tenim exemples ben recents, com el cas de França, on la dreta i l’extrema dreta han aprovat una reforma dela llei d’asil i d’immigració que suposa una veritable ofensiva restrictiva en vers les condicions de les persones estrangeres que viuen a França, responent a demandes històriques de l’ultradretà Reagrupament Nacional. A casa nostra, a més de veure amb preocupació casos com l’Ajuntament de Ripoll, també hem pogut veure les últimes setmanes com alcaldes de Junts de la comarca del Maresme han demanat l’expulsió immediata de les persones migrants que delinqueixin; fet encara més preocupant al veure com el seu partit ha tancat files entorn seu i ha planificat un debat sobre migració a finals d’aquest any, just abans de les eleccions al Parlament.
En aquest context en què avança l’extrema dreta, des de l’esquerra hem d’enfrontar el fenomen de l’antitot i l’antipolítica per poder afrontar correctament la situació, un fenomen que es produeix de diferents maneres segons el moment i el país. També en trobem molts exemples, com és el cas de la victòria de l’ultraliberal Milei a Argentina, davant del candidat peronista responsable d’una inflació galopant, o bé el procés de canvi constitucional a Xile, en el qual la proposta progressista, primer, i la proposta de dretes, després, han sigut rebutjades en referèndum. És responsabilitat del comunisme i del conjunt de l’esquerra amb vocació transformadora fer una bona diagnosi, ser conscients que l’avenç de l’extrema dreta no sempre va acompanyada d’una hegemonia per part seva, i que ens correspon a nosaltres respondre als problemes de la classe treballadora, però també imaginar una utopia desitjable i realitzable, tot situant-la en l’horitzó.
A escala catalana, hem vist darrerament fortes mobilitzacions entre les infermeres, ja que les millores aconseguides en l’àmbit laboral pels metges no es donen de la mateixa manera entre la resta del personal sanitari. A més, en un final d’any amb un elevat pic de l’epidèmia de la grip i de la covid, els serveis sanitaris es mostren una vegada més saturats, tant en l’atenció primària com en les urgències. També veiem amb molta preocupació la proposta de concentrar el servei de pediatria en determinats CAP -si vols saber per què, ho expliquem amb més detall en aquesta edició-. Després d’una dècada de retallades i externalitzacions, és l’hora d’apostar per dedicar més recursos públics a la sanitat pública de forma urgent, per tal de dotar-la d’uns serveis dignes per a tothom, unes condicions de treball adequades per al personal sanitari i aconseguir una gestió plenament pública.
En aquest mateix sentit, però en un altre àmbit de les polítiques públiques, s’ha aprovat un decret per a regular el mercat de pisos turístics a Catalunya, en un moment en què la pressió del turisme impedeix l’accés a l’habitatge a milers de persones, a causa dels preus desorbitats que genera. Davant de la pressió de PSC i Junts, el decret ha perdut gran part de les mesures previstes, com el topall general de 10 habitatges turístics per cada 100 habitants, i s’ha reduït significativament el número de municipis on cal aplicar la regulació, passant de 262 municipis tensionats habitacionalment a només 140. Això fa evident el paper que juguen tant PSC com Junts a l’hora de defensar els interessos del règim i del model econòmic actual; cal treballar amb energia per evitar qualsevol escenari de sociovergència i reduir el pes d’aquests dos partits a l’hora de decidir sobre les condicions de vida de la gent.