“Xina a l’Àfrica. Un nou imperialisme?”, “Macron denuncia l’imperialisme rus a l’Àfrica”, “Rússia conquereix i desestabilitza Àfrica de la mà del grup Wagner”. Aquests són alguns dels titulars dels principals rotatius espanyols, tant de “centreesquerra” com de “centredreta”, quan fem una senzilla busca a internet de la paraula Àfrica acompanyada de Rússia o Xina.
No deixa de sobtar que en molts mitjans només aparegui el mot imperialista quan va acompanyat de Rússia, mai es parla de l’imperialisme nord-americà, francès o britànic, els quals tenen una presència molt més forta i destacada al llarg dels anys en el continent africà. Això ens planteja una pregunta: quina és doncs la presència recent de potències estrangeres a l’Àfrica? Procedim a fer-ne un repàs no exhaustiu, però que ens pugui aportar alguns elements per a respondre la pregunta.
França: l’antiga metròpoli segueix exercint a l’Àfrica Occidental
Si bé és cert que el pobles de l’Àfrica es van desfer del jou colonial francès al llarg dels anys cinquanta del segle passat, la veritat és que no han marxat mai realment. La relació colonial va ser substituïda pel terme Françafrique, que ha servit per mantenir les relacions de dependència cap a l’antiga metròpoli.
Potser un dels elements més importants del neocolonialisme francès es tracta del franc CFA. Es tracta de dues unions monetàries diferents, el Franc CFA de l’Àfrica Occidental i el Franc CFA de l’Àfrica Central, però que operen d’una manera molt semblant. Teòricament, aquesta moneda, en estar vinculada al franc primer i a l’euro després, evitaria que la inflació es dispari exageradament com sí que passa en altres monedes africanes. Aquesta estabilitat financera hauria d’afavorir la inversió estrangera i afavorir el creixement econòmic. El fet que entre les nacions més pobres del planeta siguin les que utilitzen el CFA, podem afirmar que no les ha ajudat massa a generar creixement econòmic.
Tal com està estructurat el CFA, el Banc Central Francès compta amb veu, vot i el poder de veto als bancs centrals regionals, així com també cal destacar que les reserves de divises han de ser dipositades en aquest organisme francès. Això suposa una injecció de liquiditat a l’economia francesa, la qual ha ajudat a finançar i amortitzar el deute públic francès en moltes ocasions. A més, no existeix la possibilitat de canviar el CFA Occidental amb el Central, encara que tinguin el mateix valor, impedint així una integració econòmica panafricana.
La dominació francesa a l’Àfrica no es limita només en l’esfera econòmica, hi ha tropes franceses al Sahel, a l’Àfrica Central i als golfs de Guinea i d’Aden, així com bases militars permanents al Senegal, Djibouti i Gabon; més enllà de la sospita de forces especials a altres indrets al continent. És notòria i àmpliament coneguda la participació de França en diferents països africans, la col·laboració amb assassinats de líders polítics tals com Thomas Sankara, o la connivència amb el genocidi de Ruanda. També, més recentment, han participat militarment a Mali, on les tropes franceses han jugat un paper desastrós, i s’han vist incapaces de frenar l’avenç de l’islamisme, fins que no han arribat els mercenaris de Wagner
Tot plegat ha anat generant un sentiment antifrancès molt estès en totes les seves excolònies, que està sent aprofitat per Rússia per ocupar aquest espai de soci preferent. Davant d’aquesta reculada generalitzada de França a l’Àfrica enfront Rússia, cal entendre la gira de Macron pel continent que va realitzar a principis d’aquest any, on fins i tot s’ha compromès a desfer-se del CFA, maniobra a la desesperada per intentar recuperar pistonada en el continent.
La presència subcontractada de Rússia a l’Àfrica
D’ençà que les oligarquies russes van comprendre clarament que no serien convidades a la taula de les oligarquies occidentals, han diversificat les seves relacions internacionals i han buscat nous aliats en altres parts del món. Això s’ha intensificat especialment després de la Guerra d’Ucraïna i de la intenció d’occident d’aïllar Rússia de la resta del món.
En el cas d’Àfrica, la diplomàcia russa ha aprofitat el bon record existent entre la població, pel paper jugat per l’URSS en la descolonització en contrast amb el neocolonialisme que han exercit França, el Regne Unit i els EUA, per implementar-se al continent. La seva presència ha anat creixent de forma discreta, però constant fins a arribar al punt d’avui en dia, on segons l’Instituto Español de Estudios Estratégicos, Rússia, conjuntament amb els EUA, seria un dels principals exportadors d’armes al continent i tindria acords militars de diversa índole amb una trentena de països africans. A més, els mercenaris de Wagner tindrien presència directa confirmada en 8 països diferents.
La companyia mercenària russa, coneguda arreu recentment pel seu amotinament contra Putin, és l’encarregada de defensar els interessos de Rússia en sòl africà. A pesar del recent amotinament de les seves tropes i l’exili bielorús del seu líder, sembla que de moment la presència i missió de Wagner al continent africà es mantindria intacta. El fet d’externalitzar aquest servei, fa que Rússia es pugui desentendre de possibles abusos de drets humans que puguin cometre aquestes tropes. Per altra banda, privatitzar la seguretat comporta uns riscos que hem pogut constatar recentment amb una Rússia a punt d’entrar en guerra civil per l’ús de mercenaris.
El soft power rus es trobaria ara mateix en un moment àlgid en el continent africà. El prestigi de la nació eslava l’hem pogut veure en les recents mobilitzacions a Burkina Faso o a Mali on els manifestants onejaven la bandera russa. A Mali la presència de Wagner ha sigut clau per tal de mantenir el jihadisme a ratlla, allà on França havia fracassat amb anterioritat. També es feu viral un vídeo on paramilitars centreafricans s’oferien voluntaris per prestar ajuda a Putin en la Guerra d’Ucraïna; a la República Centreafricana, per cert, s’erigeixen estàtues als entrenadors militars russos.
La presència russa no es limita en cooperació en seguretat, sinó que també hi ha cooperació política, com els casos de Tanzània o Sud-àfrica, on aquests països gaudeixen de relacions històriques excel·lents provinents de l’època de la guerra freda.
Els fruits d’aquesta política exterior els hem pogut veure recentment on els països africans s’han abstingut un cop i un altre als intents de condemna de la invasió d’Ucraïna a l’ONU. La política exterior africana, a diferència de la d’occident, ha sigut molt més diplomàtica i de mirar-se el conflicte des de la distància. I en el cas de la població civil la postura ha sigut la mateixa, quan no de connivència amb la causa russa.
La política africana està esdevenint completament central per a la supervivència de Rússia com a potència, i és d’esperar una major presència eslava en el continent en un futur pròxim. Per tal de reafirmar això, els propers 27 i 28 de juliol se celebrarà la segona cimera rus-africana a Sant Petersburg.
La presència xinesa basada en el comerç
La política exterior xinesa s’ha basat recentment en dos principals preceptes, no-intervenció en assumptes interns i cooperació econòmica. Amb aquestes bases, és fàcil entendre com ha pogut créixer exponencialment la seva presència al continent africà. Un continent acostumat a ser espoliat, maltractat i a la subordinació política i econòmica, ha rebut amb els braços oberts a una superpotència que inverteix sense contrapartides polítiques, sense presència militar ni instal·lació de bases. Actualment, les inversions xineses són claus per la construcció d’infraestructures i la concessió de crèdits. Des de l’any 2018 la Xina és el principal soci comercial de l’Àfrica, amb un volum de comerç que ascendeix als més de 100.000 milions de dòlars.
Tot i això, la relació del gegant asiàtic també comença a presentar problemes. A Zàmbia, un dels països amb major inversió xinesa, el qual va entrar en suspensió de pagaments per la crisi de la covid-19, no ha aconseguit un condonament del deute par part de la Xina, només una pròrroga. Això, sumat als abusos per part d’empresaris xinesos en les mineries de coure, han provocat que Zàmbia vulgui reorientar la seva política exterior cap als EUA, a pesar de les reticències que està provocant aquesta reorientació entre l’oposició zambiana.
El paper que juguen altres potències
El Regne Unit, si bé tingué un paper fonamental en la colonització d’Àfrica, a posteriori va tenir un paper més discret en l’exercici de neocolonialisme que el seu veí gal. Recentment, el volum total del comerç ha descendit dels 43.000 milions de dòlars el 2012 als 14.000 milions, vuit anys després.
Tot i això, caldria especificar què volem dir per discret, els serveis secrets britànics han participat contínuament en processos de canvi de règim en les seves excolònies, i avui en dia encara tenim presència militar directa britànica a Sierra Leone, Nigèria, Djibouti, Somàlia, Tanzània i Malawi. L’estratègia britànica a l’Àfrica està sent rebatuda entre les elits del Regne Unit, però, davant la sensació que s’està perdent pistonada occidental enfront de Rússia i la Xina i que és necessari disputar-los l’espai també a l’Àfrica.
Els EUA també tenen una important presència en el continent africà. Històricament, ha tingut una presència molt forta, tot i que menor a França i el RU, ja sigui amb la fundació mateixa de Libèria, o en operacions de canvi de règim, com en l’assassinat de Patrice Lumumba i el posterior ascens del dictador Mobutu Sese Seko. Els EUA tenen presència militar a fins a 20 països africans, i és un dels principals finançadors de les diferents missions de pau de Nacions Unides desplegades en el continent. Aquesta presència militar és combinada amb elements de soft power, on tradicionalment els EUA han excel·lit, com per exemple la Young African Leaders Initiative, que permet tenir influència sobre els futurs dirigents del continent.
En l’àmbit comercial, cal destacar des de l’any 2000 l’AGOA, un tractat de comerç i inversions entre els EUA i l’Àfrica Subsahariana, o des del 2018 la llei BUILD que facilita fer inversions de capital en projectes i infraestructures. Tot i això, comercialment, els EUA continuen anant molt pel darrere en el volum de negoci respecte a Xina. Cal posar en aquest context de pèrdua d’influència la gira d’aquest mes de març de Kamala Harris en el continent. No és casualitat que entre els països visitats un hagi estat Tanzània, que com hem dit té molt bones relacions amb Rússia, i l’altra Zàmbia, país ultra endeutat amb la Xina.
Més enllà d’aquestes quatre potències descrites, altres països també juguen el seu paper intervencionista. Com per exemple el corredor de creixement Àsia-Àfrica impulsat per l’Índia i el Japó com a alternativa a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda de la Xina; la presència de Turquia, Itàlia i els EAU al nord de l’Àfrica o la influència comercial i política espanyola en el govern dictatorial de Guinea Equatorial durant els governs del PP. Per altra banda, també tenim intervencionisme intra-africà, com la influència d’Egipte en el conflicte del Sudan, o la responsabilitat directa que tenen Uganda, Ruanda i Burundi en el conflicte que assola des de fa dècades la República Democràtica del Congo, entre d’altres.
L’avantsala del multipolarisme
Amb aquest panorama seria temptador fer un paral·lelisme amb la Conferència de Berlín de 1885, però no seria encertat, ja que això no tindria en compte la sobirania de la qual disposen els països africans actualment. Seria més acurat dir que el continent africà és l’avantsala del món multipolar que està per venir. Mentre a Europa comencem a ser conscients que el vell món unipolar va desapareixent per donar pas a un nou ordre multipolar (alguns, molts!, encara es resisteixen a aquesta idea), a l’Àfrica estan experimentant aquest multipolarisme des de fa temps.
Un món multipolar no té per què ser necessàriament un món més just, no seria estrany trobar-nos en un futur pròxim amb guerres civils a l’Àfrica entre profrancesos i prorussos, però sí que obre una escletxa pels governs i pobles africans. El multipolarisme dona joc a aquests per a poder exercir la seva sobirania, jugant amb les aliances i marcant-se un camí propi en el món, cosa que sota un règim unipolar és totalment impossible i condemna als pobles africans al jou neocolonial.
De fet, ja existeix un precedent com fou el moviment dels no-alineats, moviment que engrescà els pobles d’Àfrica i altres països descolonitzats del món, per a poder-se obrir camí propi més enllà de les potències del denominat “Nord global”. És a dir, podem afirmar que el multipolarisme, és condició necessària, però no suficient per a l’alliberament d’Àfrica.
Els moviments de Rússia i Xina a l’Àfrica són exercicis de solidaritat internacionalista? Res més lluny de la realitat, respon solament als seus interessos geoestratègics i econòmics. Ara bé, afirmar que s’estan comportant exactament com les potències occidentals no seria ni just ni acurat. De moment, la presència d’aquestes potències no ha estat vinculada a exercicis de submissió i dominació política, així com exercicis de canvi de règim que tan acostumats estem amb França o els EUA. Això explicaria el motiu pel qual existeix un sentiment pro rus, i pro xinès tan fort entre la població africana, també com a contrapès al racisme, la humiliació i dominació secular patida per part d’occident, en la lògica de l’enemic del meu enemic és el meu amic.
Com bé situen els autors panafricanistes, l’Àfrica té un potencial enorme, és el continent més jove del planeta, té infinitat de recursos, i ha estat el jou colonial i neocolonial qui n’ha impedit el desenvolupament. Recentment, estem veient coses que eren impensables fa tan sols dos o tres anys, com és el fet que els estats africans votin clarament diferenciat d’occident en les sancions contra Rússia, o que països africans liderats per Sud-àfrica liderin una iniciativa de pau entre Rússia i Ucraïna. Accions que fins ara només duien a terme els països del denominat “primer món”.
Serà el multipolarisme la palanca sobre la qual s’aixecarà Àfrica? Només el temps ho dirà.
