Editorial de juny: és l’hora d’un front ampli antifeixista

Autor

Del mateix autor

La primera edició del mes de juny està dedicada a la figura de György Lukács. Com que el pròxim diumenge farà 52 anys de la mort de Lukács, des del Consell de Redacció hem volgut recuperar la seva figura traduint al català aquesta entrevista. El 4 de juny de 1971 moria a Budapest, a l’edat de 86 anys, qui va ser un dels grans autors marxistes del segle XX. Va ser militant actiu del moviment comunista i va ser membre del partit comunista d’Hongria, sent-ne dirigent durant la dècada de 1920. Lukács centrà la seva obra en la filosofia i en l’estètica, fent una aproximació a aquests àmbits com ho va fer Karl Korsch o el mateix Antonio Gramsci.

Entronquem amb la tasca realitzada per l’antiga revista Realitat que, en el seu número 28-29 publicat l’any 1991, editava un monogràfic dedicat a Lukács en ocasió del vintè aniversari de la seva mort. Ens permetem manllevar algun material d’aquell monogràfic i traduir-lo al català per publicar-lo de nou, pel seu interès teòric, militant i també històric, així com altres materials existents també d’elevat interès. En l’editorial d’aquell número, es parlava de la necessitat de rellançar el moviment comunista i recuperar el marxisme, a partir de l’elaboració gramsciana però lligar-la també a la tasca de Karl Kosch i la de György Lukács, condemnats des de l’ortodòxia i també des del revisionisme. Aquests autors, coneguts com a marxisme occidental, desestimen l’explicació economicista de la societat i, per tant, de la via cap al socialisme, posant èmfasi en el factor subjectiu i la cerca de noves formes organitzatives que possibilitin la participació de la classe treballadora en el procés d’emancipació, així com en la lluita ideològica, entenent-la com una incidència en la forma de pensar de les masses. 

Per tant, la clau del futur rau en l’activitat humana i en el paper de l’intel·lectual col·lectiu, lluny de la postura conservadora d’esperar el socialisme com a evolució lògica pròpia d’interpretacions mecanicistes del marxisme, siguin d’arrel socialdemòcrata o eurocomunista o es reivindiquin ortodoxes. Per altra banda, per tenir possibilitats d’èxit en el context actual, cal no repetir errors que foren evidents en el moviment comunista europeu en els anys 20 i principis dels 30: cal analitzar la realitat i no pretendre reproduir esquemes de forma acrítica, ser conscients de la complexitat de la revolució a occident, i, en aquesta mateixa línia, defugir solucions esquerranoses, que eren i són un pes mort. 

Una anàlisi ràpida de la situació política

Les eleccions municipals del passat diumenge, sumades a les eleccions autonòmiques celebrades en algunes comunitats autònomes, han sigut la constatació definitiva del tancament del cicle 15M i de l’1-O (per si quedava encara algú que se situava en aquelles coordenades quan fa temps que ens trobem en un període nou després d’haver tancat el cicle anterior amb derrota). Els resultats dels comicis donen pas a una onada conservadora que no per llargament predita resulta menys perillosa. És una onada que es produeix a escala internacional, que a Espanya es concreta amb l’ascens del PP i l’entrada de VOX als ajuntaments i comunitats amb la paella pel mànec, i la posada en escena del model polític, econòmic i social del PP de Madrid i d’Isabel Díaz Ayuso com a referent. 

Aquest tancament de cicle (en el qual les esquerres catalanes hem retrocedit de forma general, amb honroses excepcions com la de Guanyem Girona i el seu projecte municipalista i transversal), deixa Barcelona en mans de Trias o bé de la sociovergència -la possibilitat d’un tripartit al consistori de la capital és clarament inexistent en les coordenades polítiques actuals-. Això suposa una clara derrota per als nostres interessos de classe, però potser aquesta derrota va començar a gestar-se en aquella investidura barcelonina de 15 de juny de 2019, on en lloc d’aconseguir un ajuntament ampli d’esquerres i sobiranista es va donar la clau del cap i casal al PSC i a Manuel Valls.

Aquest retrocés de les esquerres sobiranistes no el veiem en altres casos homologables com és el de Bildu o el de BNG, que caldrà estudiar amb atenció per detectar quins són els elements de la seva estratègia política i organitzativa que els permet situar-se en aquestes condicions davant del nou cicle i quin paper hi juguen els diferents actors dels seus sistemes polítics propis. Per altra banda, la situació de l’esquerra espanyola és francament preocupant, després de veure com UP queda fora d’espais com el parlament valencià o el madrileny i perdent bous i esquelles en aquestes eleccions. 

Davant d’aquest escenari, la reacció de Pedro Sánchez ha sigut ràpida, convocant eleccions generals pel 23 de juliol, aprofitant la debilitat de l’espai d’Unidas Podemos i de Sumar, per concentrar el vot útil davant l’ascens de la dreta extrema i de l’extrema dreta. És una jugada difícil, Sánchez assumeix riscos, però posa a l’esquerra contra les cordes i en cas que ell no guanyi, salva el PSOE, consolidant el bipartidisme i les bases del règim 78. 

Per fer front a l’ascens de l’extrema dreta i confrontar també amb l’operació del PSOE, és necessari construir un front antifeixista, republicà i sobiranista.

Articles relacionats

Darrers articles