Algunes vegades l’Acadèmia Sueca, que concedeix el Nobel de Literatura, s’equivoca i –oh! paradoxa– l’encerta. O potser sense adonar-se’n, dona el premi a un dels nostres (Aragon, Neruda, Saramago… ). Això succeeix rarament, però aquesta sembla una de les ocasions. He de reconèixer que aquest cop m’ha agafat amb el peu canviat i desconeixia l’obra de la premiada, la francesa Annie Ernaux.
El passat mes d’octubre es va fer públic que Annie Ernaux era guardonada amb el Premi Nobel de Literatura de 2022. He hagut d’informar-me per conèixer-la, comptant amb l’ajut de la carta que escriu periòdicament Patrick Le Hyaric a l’Humanité. A una de les darreres en Le Hyaric l’esmentava, parlant del mundial de futbol i del paper d’una colla de roïns pensadors radicalitzats (Finkielkraut, Zemmour, Houellebecq) i alguns periòdics (Valeurs actuelles, Causeur o Figaro Magazine), que “s’han deslliurat, la bava als llavis davant els micros i càmeres per excitar el disbarat, la intolerància, l’esperit de guerra i de divisió, unes vegades contra els ‘suppporters’ francesos els pares dels quals són nascuts al Marroc –i que han contribuït a defensar i reconstruir la France– altres contra Annie Ernaux de la que deurien totes i tots enorgullir-se perquè hagi rebut el Premi Nobel de Literatura”.
Després un descobreix que va col·laborar activament en la darrera campanya electoral de Jean-Luc Mélenchon. Ja només calia atansar-se a la seva literatura, tan autobiogràfica que ens fa la sensació d’haver conegut l’autora des de la seva infantesa. Una obra gens acomplexada, disposada a deixar-nos veure el més íntim dels seus pensaments.
De Pura passió, crònica d’un enamorament apassionat a prop dels cinquanta anys, destaco: “Em sembla que l’escriptura hauria de tendir a això, a la impressió que provoca l’acte sexual, aquesta angoixa i aquest estupor, una suspensió del judici moral”. El text, molt breu –80 pàgines–, es llegeix d’una tirada.
D’ella s’han escrit lloances en tots els idiomes. Alguns exemples: James DeRossit, a Review of Contemporary Fiction, escriu: “La impressionant novel·la d’Ernaux ens mostra que una gran passió no sempre pot durar eternament. De vegades només és una satisfacció breu”. Robert Saladrigas, a La Vanguardia: “Ernaux es buida a l’escriptura. D’aquí la seva formidable energia transmissora, la seva paraula viva com el foc. En ell hi crema els rostolls de la seva memòria”.
Libération publica el seu discurs a la cerimònia de recepció del premi:
“Per on començar? Aquesta pregunta, me l’he feta desenes de cops davant el full en blanc. Com si em faltés trobar la frase, l’única, que em permetrà entrar en l’escriptura del llibre i aixecarà d’un sol cop tots els dubtes. Una espècie de clau. Avui, per afrontar una situació que, passat l’estupor de l’esdeveniment –’és a mi a la que això li passa?’–, la meva imaginació em presenta amb un terror creixent, és la mateixa necessitat que m’envaeix. Trobar la frase que em donarà la llibertat de parlar sense tremolar, en aquest lloc on vostès m’han convidat aquesta tarda.
Aquesta frase, no tinc necessitat de buscar-la lluny. Sorgeix. En tota sa netedat, sa violència. Lapidària. Irrecusable. Ha estat escrita fa seixanta anys al meu diari íntim. Escriuré per venjar la meva raça. Feia eco al crit de Rimbaud: ‘Jo soc de raça inferior de tota eternitat’. Jo tenia vint-i-dos anys. Era estudiant de Lletres en una facultat de províncies, […]”
Amb aquests antecedents, qui no es llança a l’aventura de conèixer Annie Ernaux?
