Controla el petroli i controlaràs les nacions.
Controla els aliments i controlaràs als pobles.
Henry Kissinger
El sistema de producció i distribució d’aliments funciona com un sistema econòmic que està sotmès a inestabilitats periòdiques. En l’actualitat, l’agronegoci és com una gran cadena de muntatge industrial. Les explotacions agrícoles, en règim intensiu i de monocultiu, funcionen com a fàbriques, on les llavors, els pinsos i els productes químics, com a abonaments, pesticides, herbicides i fertilitzants donen lloc a productes de consum humà. Les distribuïdores, com a fleques, fruiteries, peixateries i carnisseries són substituïdes primer per supermercats i després per hipermercats. Els productes s’aconsegueixen on el seu cost és menor, s’envien on la seva demanda és major i es gestionen mitjançant contractes, mercats de futurs i altres instruments financers. El sector de l’alimentació tracta els aliments com si fossin un bé de consum qualsevol.
Tot es basa en la producció a gran escala, el preu baix, la uniformitat i el processament. La producció s’ha deslligat de l’objectiu de sustentar i ara és una mercaderia més. Les grans empreses agroalimentàries imposen els seus preus de compra als productors i els seus preus de venda als distribuïdors i finalment als consumidors. Els Estats Units controlen el 73% del mercat de blat de moro; cinc països (els Estats Units, Corea, el Japó i la Xina) el 90% de l’arròs; altres cinc països (els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Rússia i Ucraïna) controlen el 60% del blat. En realitat 500 empreses controlen el 70% del mercat alimentari, com les que controlen mitjançant contractes les anomenades “terres negres” d’Ucraïna.
A això cal sumar els costos de l’energia, les empreses petrolieres i el desviament d’aliments com el blat de moro per a fabricar biocombustibles. L’aparició dels transgènics, l’explotació intensiva de la pesca, la desforestació i el problema de l’aigua s’uneixen per a agreujar de manera fonamental el canvi climàtic.
La situació anterior a la guerra entre Rússia i Ucraïna ja era dolenta. Abans d’aquesta guerra milions de persones ja patien la fam i la desnutrició. Tots dos països controlaven el 30% de les exportacions de blat, el 20% del blat de moro i el 24% d’ordi. Els països més afectats són d’Àfrica i Orient Mitjà: Kenya, Etiòpia, Somàlia i Sudan especialment. A això cal afegir els costos del combustible, el transport i els fertilitzants. El desenvolupament posterior d’aquesta guerra ha demostrat que no falta menjar o diners, el que falta és voluntat política. L’ONU denuncia que si el 2021 va haver-hi 193 milions de persones afectades per la fam, en 2022 són ja 250 milions. Això també agreuja el problema de l’emigració. La gent fuig de la fam. El comerç ha disparat els preus de fertilitzants, combustibles i transport. S’ha utilitzat l’amenaça de la fam com a arma de guerra, però les grans empreses es beneficien en traslladar els costos als consumidors i el mercat de futurs es frega les mans davant els enormes beneficis que s’obtindran a curt termini.
L’acord entre Rússia i Ucraïna per a obrir el mercat de cereals i fertilitzants ja es va produir, però aquest acord no s’ha traslladat als ciutadans. El 28 de juliol de 2022, Ucraïna va poder reprendre les seves exportacions, això no ha aturat la pujada de preus. Igualment, la política europea ha pres represàlies contra Rússia que no afavoreixen als seus ciutadans. Són els Estats Units els beneficiats per la situació d’Europa, ens venen gas liquat, aliments i armes. A Europa els preus dels aliments han pujat un 15%, cosa que, per descomptat, no fan amb els salaris. La pèrdua de poder adquisitiu s’uneix a una mala gestió dels aliments. Es comptabilitza fins a un 25% d’aliments que van directament a les escombraries. En general, en l’Estat Espanyol, la gent es queixa molt, però actua poc. No hi ha desproveïment en les grans superfícies. El que hi ha és una pèrdua de poder adquisitiu que ja ve des de lluny. Tots els costos i les seves pujades, són traslladats al consumidor.
Hauríem d’admetre algunes coses. Que la globalització connecta països llunyans i que el que succeeix en una part de globus, al final ens toca. Que la situació no és nova, perquè així funciona el sistema en interconnectar el món. Que cal acceptar el dret humà a l’alimentació i, per tant, els aliments no poden ser objecte de mera matèria primera amb la qual enriquir-se. Hi ha una falta enorme de valor ètic i això tampoc és nou. Que hi ha una part de la qual som responsables per la nostra inacció. La sobirania alimentària ha de ser defensada, ja que tots els pobles tenen dret a l’alimentació.
El sistema s’alimenta en i de les crisis. Es produeixen interessants acumulacions de riquesa en poques mans. Jo ja no sé les crisis per les quals hem passat. Començo a sospitar que el sistema capitalista globalitzat no és que tingui diverses crisis, és que s’ha instal·lat en una crisi permanent que permet tenir a la gent espantada. Fluctua entre moments d’eufòria i moments depressius on els governants ens diuen amb veu de pena que cal estrènyer-se el cinturó. Aquesta crisi, la dels aliments, és conseqüència d’unes altres: l’energia, el transport i la mala gestió de molt diferents governs. Aquesta crisi, com sempre, colpeja als més desfavorits. Tots sabem els qui són: Amèrica Llatina, Àfrica, Sud-est asiàtic. I ens pregunta directament si aquesta és una globalització que millora a la Humanitat en el seu conjunt. Si la resposta és un no llavors cal fer alguna cosa. Idear un món més just i humà de veritat i intentar dur-lo a terme. Ara ja es tracta de salvar el mateix planeta. Els milions de nens que moren de fam i consumpció són la punta d’un iceberg molt més greu encara.
Aquesta és una civilització que mereix ser salvada? Tal vegada no i el canvi climàtic, davant la inacció dels governs, acaba forçant una sortida no desitjada. Lamento semblar pessimista, realista que diria José María Valverde, però aquesta crisi em sembla que posa en evidència les fallades del sistema en el seu conjunt. Mentrestant a Espanya el govern decideix augmentar fins a un 2% la despesa en armament, molt necessari per a l’OTAN. I tots ens queixem del preu dels aliments. Viure per a veure.
