“Aquí ningú ha de ser revolucionari: hem de ser cristians, demòcrates, humanistes” afirmava Luiz Inácio Lula da Silva el passat desembre de 2021. El líder del Partido dos Trabalhadores (PT) preparava una nova cursa electoral que finalment ha acabat amb una ajustada victòria sobre Jair Bolsonaro. L’esquerra mundial, de forma generalitzada, ha celebrat la conquesta: “Muchas felicidades, hermano del alma!” escrivia Evo Morales al seu Twitter felicitant Lula. Però per què hauríem d’alegrar-nos nosaltres, comunistes, de la victòria d’un líder que fa una afirmació com la que encapçala aquest text? Per què hauríem de simpatitzar amb algú que rebutja de forma tan clara un adjectiu que a nosaltres ens és tan central? Per què l’esquerra revolucionària brasilera es va sumar tan vehementment a les celebracions d’aquell diumenge d’octubre? Aquest text pretén contribuir amb algunes consideracions a un debat que es manté obert en el si de tota organització revolucionària brasilera. Esperem aportar aquí una breu aproximació a la difícil conjuntura política brasilera, una anàlisi d’introducció que pugui, simplement, ajudar a situar.
El PT del socialisme minvant
Fa vint anys, l’octubre de 2002, Luiz Inácio Lula da Silva, aconseguia per primer cop la victòria electoral en una segona volta. Era una victòria que semblava anunciada, però que es feia esperar: ja el 1989 Lula arribava a la segona volta, però la perdia i el 1994 i 1998 era la segona opció més votada encara que sense dret a segon torn. Tres eleccions consecutives a les portes de la presidència sense obtenir-la fins al quart intent. Era el líder consolidat del PT, el Partido dos Trabalhadores, un ambiciós projecte de consecució del poder que aglutinava una esquerra brasilera àmplia però sòlida. El PT era un partit jove, fundat l’any 1980 sota la dictadura militar brasilera. S’havia forjat al voltant de les protestes socials dels anys 80 (primer en oposició a la dictadura i posteriorment als governs del PMDB) i havia guanyat molta força a l’ABC Paulista, la principal regió industrial del país, al sud de la ciutat de São Paulo. D’allà n’havia sorgit el mateix Lula, un exlíder sindical del sector metal·lúrgic que era nascut a Pernambuco, al nord-est del país.
L’1 de gener de 2003 Lula prenia possessió del càrrec. El PT arribava per primer cop a la presidència federal heretant una situació d’emergència; el Brasil no havia tingut cap govern d’esquerres en la seva era moderna. El carisma de Lula i un ànim col·lectiu d’esperança i novetat eren els principals actius del partit. El PT tenia una amplíssima base social molt mobilitzada (mig milió de persones van presenciar l’acte de presa de possessió a Brasília) però també una indefinició ideològica interna que arrossega fins avui. Era un partit amb forta presència als barris populars del país, organitzat en comissions i assemblees de barri que transcendien la simple figura de partit institucional. Les seves filials muntaven festes i churrascos populars; organitzaven grups de lectura de Gramsci, Lenin o literatura universal; i mantenien una estreta vinculació amb les parròquies catòliques locals. Era el partit tant de les bases sindicals industrials del sud-est com d’una petita classe mitjana incipient que ell mateix consolidaria. Tenia una forta presència a les universitats i era també l’esperança d’aquells que, amb un ànim modernitzador, anhelaven poder fer del Brasil una nova socialdemocràcia a l’europea. Era fort sobretot al sud i, de mica en mica, es va consolidar també al nord i nord-est, on avui té la seva base votant més fidel. A la segona volta de 2002 el PT va arribar a guanyar en 26 dels 27 estats del país.
Lula va governar durant dues legislatures en les quals va assolir canvis socials significatius en la línia d’un reformisme redistributiu clarament exitós. La primera dècada del 2000 va ser especialment profitosa per tota una Esquerra llatinoamericana, l’anomenada “nueva ola progresista“, que assaltava el poder i reajustava tot l’ordre geopolític mundial (Veneçuela consolidava a Hugo Chávez, Evo Morales i el Movimiento al Socialismo fundaven l’Estado Plurinacional de Bolívia i l’Equador de Correa donava el seu sí a la nova constitució de l’anomenada Revolución Ciudadana). Al país més gran de Llatinoamèrica, el PT aconseguia reduir pobresa i desigualtat, augmentava política i obra pública i reequilibrava desajustos fiscals amb voluntat de reforma. Es fundaven noves universitats públiques i escoles professionals, s’apuntalava el Sistema Único de Saúde i es creaven programes de política social com el famós Bolsa Família. El Brasil perdia 36 milions de pobres i, segons càlculs de l’ONU, experimentava un notable creixement en l’Índex de Desenvolupament Humà.
La també petista Dilma Rouseff va succeir Lula al capdavant del govern. Dilma, guerrillera durant la dictadura militar, guanyaria les eleccions de 2010 i 2014. El PT s’havia consolidat al poder elecció rere elecció i va esdevenir un nou partit hegemònic al país penetrant en totes les seves estructures institucionals. Com a moviment revers, però, havia abandonat la seva presència i capacitat d’incisió en barris, sindicats o universitats. Lincoln Secco, professor d’història de la Universidade de São Paulo i probablement el teòric més rellevant per entendre el lulisme, destaca com l’ús del terme “socialisme” decau clamorosament en els congressos nacionals del partit. En la seva obra História do PT, Secco, mostra com en els documents concloents de cada una de les respectives edicions s’utilitza el terme fins a 126 vegades el 1991; 65 el 1999 en el segon congrés; i 135 en el tercer el 2007. El 2010, però, en la seva quarta edició el terme s’utilitza tan sols un cop. Amb tot, els resultats sota el mandat de Dilma van ser positius en qualsevol dels índexs redistributius que es puguin considerar. De forma notablement més ajustada, el PT mantenia estables quasi tots els indicadors macro-econòmics. El desgast del PT al poder, però, es va fer evident tant de forma interna com externa (es va succeir un degoteig d’escissions que abandonaven el partit i O Globo, principal cadena del país, liderava una campanya de rebuig al govern Dilma). La dreta va capitalitzar el descontentament d’una classe mitjana que era filla del PT, que havia vist augmentada la seva capacitat de consum i que no se satisfeia, ara, amb l’estancament econòmic que semblava a haver-se instal·lat al país. Aquesta mateixa dreta era forta mediàticament (Brasil no té, pràcticament, canals de televisió pública) i controlava les profunditats de l’estat com les instàncies judicials. Va aconseguir, així, justificar un impeachment a Dilma, legitimat per hipotètics casos de desviament de fons públic que serien posteriorment desmentits. El dretà Michel Temer assumiria la presidència del país el 2016 fins a les eleccions de 2018. Va ser el primer episodi de Lawfare al país. Posteriorment, els tribunals enviarien a Lula a la presó (sota una acusació de corrupció que més tard seria també descartada) i l’invalidarien per presentar-se a les eleccions quan era el líder més ben considerat del país. Aquelles eleccions de 2018 les acabaria guanyat Jair Messias Bolsonaro amb Sergio Moro com a nou ministre de justícia, el jutge que havia sentenciat a Lula un any abans.
“Si Jesús fos polític al Brasil, hauria de pactar amb Judes”
Aturem aquí l’anàlisi cronològica dels fets. El 2018 portaria Bolsonaro al poder empès per l’oligarquia de la triple-B: Bíblia, Boi (bou) e Bala. És a dir, el sector del radicalisme evangèlic (aproximadament un 30% dels brasilers són evangèlics), l’agronegoci que domina les ruralies del centre i sud del país, i els estaments policials i militars. Ja sota el nou govern ultradretà, la pandèmia i les patètiques peripècies teatrals del president Bolsonaro farien baixar tots els indicadors macro-econòmics i el seu índex de popularitat. Però ara fem un salt i ens traslladem directament a l’avui. Hem presentat una conjuntura difícil i la història del PT i de Luiz Inácio Lula da Silva com unes trajectòries particulars, dos aglutinadors d’esperança singulars. Obviarem ara els quatre anys de Bolsonaro per analitzar la conjuntura actual que ja permetrà presentar aquests quatre anys a mesura que l’anem examinant.
El PT ha guanyat de forma molt ajustada unes noves eleccions (50,9% de vots davant els 49,1 de Bolsonaro). Semblaria impossible d’imaginar en el Brasil de Temer, quan l’anti-petisme agafava forces arrossegat per un relat de falsos escàndols de corrupció. Malgrat tot, al nord-est, la part més pobra del país i on el reformisme del PT havia aconseguit fer-se més significatiu, el partit mantenia certa força. Allà, el carisma de Lula i el seu llegat sobrevivien a l’onada mediàtica de la dreta. Però la victòria actual necessita una anàlisi més complex i ha de posar especial atenció, també, al contrincant amb el qui Lula ha lliurat l’últim embat electoral. Jair Messias Bolsonaro no és un líder polític clàssic; no té perfil institucional, té una retòrica anti-establishment i no té coneixements en matèria d’economia. És un ex-comandament oficial de l’exèrcit que centra el seu discurs en qüestions morals i que fa constants referències a l’ordre social de l’enyorada dictadura militar. La seva figura va ser abraçada per la centre-dreta que havia governat al Brasil durant tota la seva història post-dictadura com una alternativa provisional als governs del PT. Malgrat tot, no satisfà els desitjos d’una dreta que mira a Europa i s’emmiralla en lideratges que s’allunyen de la figura esperpèntica que avui manté l’encara president. Jair Bolsonaro no és el candidat ideal a la Faria Lima, la principal regió financera del país, ni ho és tampoc per una dreta liberal en debats d’àmbit social. Aquest fet ha obert espai entre els dos candidats en una pugna en la que, donada la llunyania entre tots dos, s’ha generat un ampli espectre que ha estat orfe i s’ha mantingut a l’expectativa.
“Si Jesús fos polític al Brasil, hauria de pactar amb Judes” va afirmar Lula Da Silva el 2009. Una sentència que hem de prendre com una descripció acurada de la realitat parlamentària brasilera (al passat mandat legislatiu fins a 81 partits tenien representació al congrés) i com una espècie de possible premonició estratègica. Conegut per les seves virtuts diplomàtiques i el seu tarannà negociador, Lula ha teixit una estratègia d’accés al poder que li ha permès derrotar un Bolsonaro que, sorprenentment, es manté fort. Segurament sols així hagués pogut vèncer a les urnes a l’actual president. Bolsonaro conserva la fidelitat d’un electorat que també té mobilitzat als carrers. Lula, pactista i conciliador, ha conquerit l’espai de l’ampli “centre”, el centrão, abandonat a la polaritat dels últims anys. Tant és així, que va oferir la vicepresidència del seu govern a Geraldo Alckmin, conegut líder de la dreta moderna i industrial de São Paulo i un dels impulsors de l’impeachment a Dilma Rouseff. Bolsonaro no ha cedit discurs, no ha ampliat la seva xarxa de suports i s’ha mantingut ferm en la seva posició de l’eix ideològic. El PT ha sacrificat la seva capacitat de transformació per aproximar-se al poder; ha prioritzat l’accés al govern convidant-hi a aquells que ara seran traves a la reforma.
El possibilisme del most popular
Reunits en dia 6 de novembre, una setmana després de les eleccions, el Comitè Central del Partit Comunista Brasiler es reafirmava en ressaltar la importància de la victòria de Lula a les eleccions presidencials. En una nota titulada “Derrotar o golpismo e o neoliberlismo!” alertava, però, que “tot i la derrota electoral de Bolsonaro, el bolsonarisme i la seva estructura neo-feixista no han sigut encara degudament derrotats!“. S’obre un nou període a l’escenari polític brasiler que seguirà, però, crispat i extremament polaritzat. Les bases bolsonaristes no accepten la derrota i criden demanant una intervenció militar mentre acusen el PT de frau electoral. En aquesta conjuntura, i vistes les exigències d’aliances que ha hagut de traçar Lula, no sembla que puguem esperar grans consecucions en política social. Quines direccions, però, pot prendre aquest nou govern?
La victòria de Lula ha donat ales a una esquerra mundial que, si bé és cert que es consolida en una versió tèbia a Llatinoamèrica, té també un panorama geo-estratègic complicat davant la deriva militar de Putin. En l’àmbit intern, Lula haurà de revertir un clar augment de la pobresa sostingut durant els sis anys en els quals el PT no ha estat al poder. Avui, el Brasil, un dels principals productors d’aliments del món, té fins a 60 milions de persones en situació de vulnerabilitat alimentària. Si pot, Lula haurà de restaurar un programa de política social que pal·liï les conseqüències del capitalisme amb aquells que el promouen i se’n beneficien. Haurà de reindustrialitzar el Brasil, controlar la inflació, estabilitzar el preu del carburant i els combustibles fòssils i revertir les onades de privatitzacions; tasques difícils que assumirà Fernando Haddad, excandidat el 2018 i ara nou ministre d’economia. La Selva amazònica, esperem, veurà frenat el seu ritme de desforestació i el Brasil jugarà un nou paper en els fòrums internacionals sobre acció climàtica.
Amb el retorn de Lula, el Brasil guanya també, altre cop, un líder amb flexibilitat tàctica i bona consideració en l’escenari geo-polític mundial: “that’s my man right there!” va dir d’ell Barack Obama el 2009. Lula té una posició independent davant l’actual ordre mundial bipolar: “si Zelenski no hagués volgut la guerra hauria negociat una mica més” va afirmar i el va considerar tant culpable de la situació a Ucraïna com el mateix Putin. El mateix Lula exigia el 2005 a Hugo Chávez que abaixés el to de confrontació i crispació que aquest mantenia amb la diplomàcia nord-americana. Ara, Lula està cridat a partir d’un nou punt de posició entre la Xina i els Estats Units i pot ser també una alternativa negociadora al conflicte ucraïnès (reeditant l’oferta mediadora ja avançada pel mexicà López-Obrador). Les polítiques d’integració llatino-americana sí que guanyen, del cert, un aliat en la figura de Lula al capdavant del Brasil. Promotor del Foro de Sao Paulo, un espai de trobada de l’ampli espectre de l’esquerra llatino-americana iniciat l’any 1990, Lula ja ha avançat que rumia amb la proposta, potser un somni, de la creació d’una moneda única llatino-americana: el “sur”. Clarament, podria ajudar a l’estabilitat d’un continent fàcilment abocat a les onades inflacionistes i a la dependència al dòlar nord-americà. De la mà amb els nous governs progressistes veïns, Lula pot ser una figura clau per liderar un nou pol de força i negociació estratègica unitària, l’Amèrica Llatina com un nou bloc d’acció conjunta internacional.
Ens agradaria poder dir, aquí, que els objectius als quals haurà de fer front el nou govern del PT seran els de dotar la classe treballadora dels instruments necessaris per a l’emancipació i la revolució social. Lluny d’això, sabem del cert que el govern Lula no tocarà l’estructura real de propietat de la societat brasilera. El programa social de Lula és clar: reformar fins on es pugui sense malmetre l’ordre capitalista que controla l’estat brasiler des de la seva fundació. Estratega com és, potser sap que mai hagués pogut arribar on ha arribat si aquests fossin els seus objectius. I més ara, Lula arriba al poder patrocinat per part de l’oligarquia que ell mateix va tenir com a rival anys enrere. Entès el panorama potser ens haurem de satisfer amb què aconsegueixi traduir una victòria (de moment) moral en material. Lluny queden ara els seus dies a la presó de Curitiba des d’on va veure morir un germà i un net. Ara és el pròxim president del Brasil i això és una derrota inexcusable de la dreta més reaccionaria del país.
A Lula l’espera un Brasil complex, 58 milions de brasilers van votar a Bolsonaro el dia que ell guanyava les eleccions. Alhora el PCB, el PSOL i altres partits i moviments a la seva esquerra li prometen rigorosa “oposició comunista” un cop passades les celebracions. Esperarem, expectants, què depara al Brasil aquest nou govern Lula al que no negarem res. Ni la seva capacitat de complir allò que promet: reformar. Ni la manca d’ànim per anar més enllà en una valent proposta que realment des-estructuri els fonaments d’un país extremament desigual i depenent. L’innegable carisma de Lula no sosté mentides ni falses propostes, és allò que diu ser: sols un reformisme que compleix amb el predicat. Reformes que no són mer canvi estètic i que es fan relat de vida en veu d’aquells que les encarnen. Això sí, una proposta ideològica de llarg abast s’haurà de preguntar, en algun moment, fins quan aquesta domesticació del capital serà viable a l’espera del canvi real. Potser el poble s’haurà d’acontentar, de moment, amb “tornar a menjar un churrasquinho i una cervejinha” com convidava Lula en un debat electoral dos mesos enrere. Potser ara torna a no ser el moment, i potser ens toca tornar a aprendre que no és el mateix tenir el govern que tenir el poder. En qualsevol cas, quedarem a l’expectativa de, segons Barack Obama, “the most popular politician in the world“, Luiz Inácio Lula Da Silva.
