Avui entrevistem Xavier Domènech (Sabadell, 1974), és historiador i professor d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona és especialista en Història Contemporània i els períodes de la República, la dictadura i la transició, en el qual han destacat les seves aportacions sobre la història dels moviments socials i les dinàmiques nacionals i territorials a Espanya. És un dels historiadors més prestigiosos i respectats de la seva generació. Entre les seves publicacions destaquen Petits grans canvis (1956 – 1969), Classe obrera, antifranquisme i canvi polític (2008), Hegemonies. Crisi, moviments de resistència i processos polítics (Akal, 2014) i Un feix de nacions. L’Estat i la plurinacionalitat a Espanya (2020). Fou diputat per En Comú Podem al Congreso i, posteriorment al Parlament de Catalunya, entre 2016 i 2018.
Aquest dimarts en una entrevista a La Razón Ayuso va dir que “Hay que derogar las leyes de Memoria porque destruyen la historia”. És realment la memòria democràtica un perill per als consensos de la Transició?
Els moviments de memòria emergeixen amb molta força la segona meitat dels 90 i amb el canvi de mil·lenni i, d’alguna manera, trenquen la idea que la Transició hauria culminat una espècia de procés d’oblit, de reconciliació nacional que portaria un oblit sobre el passat i que, per tant, no feia falta fer polítiques públiques de memòria. La realitat és que polítiques públiques de memòria n’hi havia, això era molt evident quan anaves per les ciutats de l’Estat espanyol i veies el nomenclàtor de carrers i les estàtues, el que hi havia clarament era una política de la memòria franquista i una dobla clandestinitat de la memòria republicana.
La primera clandestinitat que li havia imposat el franquisme, que havia intentat erradicar el conjunt de la cultura i la memòria republicanes i una segona clandestinitat que li estava imposant la democràcia. Amb la idea que no feia falta reivindicar res, ans al contrari, que reivindicar certa memòria era una forma de retornar al conflicte de la guerra, el que s’estava imposant era una dobla clandestinitat sobre la memòria republicana. I, també, la narrativa posterior a la transició, que també configura la memòria se li treia importància al que havien sigut les lluites per les llibertats, ja no tan sols en la República sinó en el mateix antifranquisme. Era una democràcia que no assenyalava el dret a la memòria de part de la seva ciutadania, una democràcia que en els seus referents en el passat, cívic, no hi havia referents democràtics.
És evident que els moviments memorials eren necessaris i les polítiques de memòria són necessàries i no són contradictòries amb la història. Probablement, per Díaz Ayuso, la reivindicació de la memòria democràtica és contradictòria, no amb la història, sinó a la pròpia memòria que han defensat persones com ella, que potser és una memòria poc democràtica, on hi ha personatges com Queipo de Llano, que difícilment enlloc al món serien reivindicats com a part de la memòria democràtica d’un país.
Sí, són més de reivindicar les batalletes dels seus avantpassats a Amèrica o als Tercios. Tornant al llibre, proposes una ruptura amb la categoria, analítica i no només descriptiva, de “Transició” per poder fer una història des de baix. Per què i com?
La construcció de la transició com un període històric no està absenta de càrrega normativa, performativa i de producció de realitats. Primer perquè sembla que el franquisme s’acabés el 1975, quan va morir el general Franco, i el franquisme no va acabar el llavors. Havia mort Franco, però es va seguir torturant i assassinant, les lleis de la dictadura seguien plenament vigents. Sembla que el que s’inicia el 1975, com que és transició, ja és transició a la democràcia i els primers projectes del primer govern de la monarquia no significaven ni molt menys la transició a la democràcia ordenada des de dalt. No estaven pensant en això, pensaven en fer reformes però no a la transició a un sistema democràtic.
La construcció de la transició com a període històric és una construcció que té eminents conseqüències desmemoritzadores i de construcció de mites. En qualificar tot el període de la transició es produeix, com a mínim, dos efectes importants. És un període que no es defineix pel que va passar, sinó pel que va esdevenir, això és molt curiós, es defineix tot el període pel seu final, tot el període és la transició. El primer efecte és el de convertir les conseqüències en causes. Una cosa és que la conseqüència de la transició fos el reforçament de la monarquia com a forma d’estat o que una conseqüència fos el reforçament de les elits polítiques per sobre dels actors socials o que la conseqüència de la transició fos el consens, i altra cosa és que fos causa. En el relat de la transició, com que el període es defineix pel seu final, sembla que el que és conseqüència, acaba sent causa. La transició no s’inicia a partir del consens, s’inicia a partir del conflicte. La transició no s’inicia per la monarquia, s’inicia al carrer. La transició no l’inicien les elits polítiques, l’inicia la gent.
La segona és el que jo anomenaria “efecte túnel de lavado“. És a dir: en la mesura en que el període de transició és in totto transitiu cap a la democràcia, els dirigents polítics i estatals del franquisme passen a ser-ho també a la democràcia a través d’aquest període transitiu. Per posar un exemple, Manuel Fraga Iribarne ja no seria el ministre del franquisme quan afusellen Julián Grimau per intentar fer propaganda per tapar el tema, ni tampoc el ministre de governació que té al seu haver els morts de Vitòria, sinó que seria un dels dirigents cap a la democràcia. Això passa amb el mateix rei, per seguir amb els exemples: el rei ja no seria l’instaurat per una legitimitat d’origen de la mateixa dictadura feixista, sinó que el rei seria el gran pilot cap al canvi democràtic. És a dir, la transició elimina les legitimitats d’origen i les substitueix per unes legitimitats d’exercici que fan un “efecte de túnel de lavado”, perquè tu passes un procés pel qual entres essent el penúltim secretari general del Movimiento, Adolfo Suárez, i surts que ets el gran portador de la democràcia d’aquest país. És un efecte meravellós, però això, probablement, és més de deformació de la mateixa història més que no pas de la realitat històrica. Per això, trencar amb aquesta categoria ordenadora ens permet alliberar els subjectes atrapats en la mateixa.
Canviant de fase i anant bastants anys enrere, en el llibre es defineix el franquisme com un règim de classe que busca establir un Estat Nou a partir de l’aniquilació de la base social de la República. Es pot parlar de l’holocaust social o d’un genocidi social?
En termes d’eliminació de cultures polítiques, i cultures polítiques en un sentit molt ampli, evidentment sí; existeix una voluntat clara d’aniquilació. El franquisme, per mi, és un feixisme perquè no és una dictadura de tipus clàssic, no és com la de Primo de Rivera, per exemple, tot i que en algun moment hagués tingut la voluntat d’assemblar-se a la dictadura de Mussolini, tot i que no va acabar de concloure-ho. Per exemple, la dictadura de Primo de Rivera prohibeix els partits, sindicats, persegueix als dirigents sindicals de la CNT, aplicant-los les lleis de fugues i els mata, però no elimina l’oposició perquè emergien nous dirigents sindicals de la CNT en els ateneus, a les biblioteques, a les cooperatives… és a dir, al conjunt del teixit social propi de les cultures polítiques socialistes, anarquistes, republicanes, etc.
El franquisme, a diferència de la dictadura de Primo de Rivera o d’altres de més clàssiques, no tan sols elimina les expressions més clarament polítiques, com són els sindicats o els partits, no només mata físicament, obliga a l’exili o exclou a gran part de la base social republicana i de quadres polítics mitjos republicans, sinó que elimina al conjunt del teixit civil. Ara ho citaré de memòria, però crec que al llibre està recollit, que per exemple, al Baix Llobregat, el franquisme crec que elimina el 80% de les entitats; evidentment, el 80% de les entitats no eren polítiques, sinó que el que fa és eliminar el teixit on es poden regenerar cultures alternatives, democràtiques, etc. I no només fa això: una dictadura clàssica reprimeix les expressions més polítiques i sindicals, mentre que aquest depura el conjunt de la societat civil i, de fet, depura el conjunt de la societat amb la causa general sinó que, a més a més, substitueix, i intenta integrar la població en l’estat a través de la creació de les organitzacions de masses, com el Sindicato Vertical, la Sección Femenina, el Frente de Juventudes, etc. Això és el que bàsicament caracteritza una forma feixista. Per tant, sí, efectivament, el franquisme fa tot això. Però altra cosa és que, alhora que passa tot això que expliquem, convertint el franquisme en un dels models més acabats dels feixismes històrics dels anys 30, el franquisme també és un dels models on, en temps de pau, hi ha més conflictivitat per part de les classes populars d’Europa.
Lligat amb això, fins a quin punt el règim franquista posa les bases de l’empresariat espanyol i català actual?
A mi aquest tema m’interessava molt, perquè jo havia estudiat tradicionalment, pel que fa a la història social del franquisme, bàsicament la història del moviment obrer i la històrica dels moviments socials. M’interessava ampliar la mirada, d’una mirada que estava molt centrada en la relació entre aquests moviments socials i el canvi polític, és a dir quina interrelació establien amb el franquisme i amb la fi del mateix règim, cap a una dimensió no només de moviments i poder, sinó més integral de lluita de classes. M’interessa retornar al vell principi de la lluita de classes, a vegades tant denostat. Això em va portar, evidentment, a vascular la mirada ja no només entre el règim i els moviments i la posició de les classes populars, sinó fer-ho cap a les classes posseïdores, i en aquest cas cap a l’empresariat. Per tant, en el llibre, intento construir també una història de l’empresariat en el franquisme.
Les tesis del llibre confronten directament amb algunes de les tesis que han sigut majoritàries dins la historiografia. Aquestes tesis tenen l’origen en un llibre de Linz, un sociòleg, que també va ser el primer que va explicar que el franquisme no era feixisme. Una persona que ha generat moltes interpretacions amb les quals no estic d’acord. Linz havia caracteritzat la idea de l’empresariat en el franquisme com els “privilegiats impotents”. És la idea que l’empresariat no va tenir res a veure amb el règim. Que eren privilegiats… Clar negar això ja hauria sigut brutal… Però eren impotents, perquè en realitat l’empresariat – i això ho definia molt bé Linz – si hagués governat el règim hauria creat una democràcia liberal, perquè tothom sap que el capitalisme és igual a democràcia i en el que els empresaris són el principal subjecte de les llibertats (ho dic irònicament).
La meva reconstrucció, que és una reconstrucció feta a partir de fonts de les organitzacions empresarials del règim, no és aquesta. A part, amb una mirada que també va als anys vint. Les avantguardes empresarials dels anys vint, especialment a Catalunya, davant d’una conflictivitat social que estaven perdent, que de fet els porta a la dictadura de Primo de Rivera, ells ja imaginen una utopia de quin règim volen. I no és una utopia liberal. Aquesta idea que pel capitalisme la seva utopia és un sistema corporatiu, amb sindicat únic i partit únic. És una cosa molt similar al que va ser el franquisme.
En el llibre reconstrueixo aquesta relació. Primer, el franquisme és evidentment un règim de classe. No són uns privilegiats impotents. És veritat que l’empresariat moltes vegades no s’ha d’activar sota el règim franquista, però això parla més de la seva hegemonia, que arriba a tal punt que no fa falta fer acció col·lectiva. I a més el franquisme, no només és un règim clarament de classe, sinó que alhora ajuda a articular com mai l’empresariat espanyol. És a dir, el franquisme dins el sindicat vertical integra gran part de les organitzacions històriques de la patronal, en crea de noves, algunes de les quals a més a més tenen el mateix nom en l’actualitat, i genera un espai on poden articular-se d’una manera com no s’havien articulat mai.
Gràcies a això, durant la Transició, quan aquesta hegemonia s’esberla per l’acció dels moviments populars. L’hegemonia empresarial, l’hegemonia d’una certa visió del món s’esberla completament, i ho viuen amb una ansietat enorme, perquè estan perdent prestigi, que els seus principis estan perdent l’hegemonia, i a més estan perdent diners. Del 73 al 76 es produeix una distribució de rendes, dins del sistema productiu, en el qual els augments salarials es fan en detriment o retallant els beneficis empresarials. Davant d’aquesta situació, poden utilitzar aquests recursos immensos organitzatius que ha generat el franquisme per crear la CEOE. Per tant, és evident que hi ha una continuïtat històrica en aquest tema.
Bé, i tot i el programa d’extermini de les bases de la societat civil republicana i de la transformació econòmica que es dona durant el franquisme, perviuen elements d’una cultura de lluita obrera que és anterior a la guerra i fins i tot s’expandeixen, més enllà de la pràctica que comentes al llibre de tirar blat de moro a les portes de les fàbriques quan hi ha vagues. Com condiciona aquesta cultura de lluita o aquestes experiències a les noves lluites que es donen després de la guerra i a partir de la transformació de la indústria, del model fordista, etc?
Hi ha una imatge clàssica en la historiografia sobre el moviment obrer d’aquest període que va ser ja bastant matisada fa temps per diversos autors, que era la idea que durant el franquisme emergeix un nou moviment obrer que està absolutament girat d’esquenes al seu propi passat. És més, aquesta idea s’havia integrat a interpretacions que venien a dir que això és el que havia possibilitat la mateixa democràcia, és a dir, que el que havia fet impossible la república era el fet que hi havia una classe obrera més preocupada en la redistribució del treball que en l’augment salarial. És a dir, que estava més preocupada en la solidaritat de classe i, a causa de la redistribució del treball, en el control de com es produïa, l’organització del treball, que no pas en increments salarials per consumir més. Això hauria fet impossible el pacte social (un clàssic d’aquesta tesi es Santos Juliá) i això hauria portat a una exacerbació de la lluita de classes que hauria fet impossible la democràcia.
Què hauria fet possible la democràcia als anys 70 si havia estat impossible als 30 segons aquesta tesi? Doncs el naixement d’una classe obrera que estava absolutament fora de la cultura de classe anterior i que aquesta classe obrera s’hauria concentrat només en els increments salarials, per tant a integrar-se en el mercat de consum de masses. Això hauria permès una negociació sobre la productivitat però no sobre com es produïa amb els empresaris, i això hagués permès, mutatis mutandis, la democràcia a Espanya. Per tant, es podia arribar a deduir d’aquesta tesi que el franquisme havia estat un règim històricament necessari per arribar a la democràcia, cosa que impregna bastants interpretacions. Via classe obrera o via modernització, el franquisme va permetre aquelles classes mitjanes i va permetre que hi hagués valors moderadors…
És una mica el mateix discurs que a Amèrica Llatina…
Exacte, llavors, més enllà d’això, jo m’he dedicat molts anys a l’estudi de com es forma aquesta classe. I t’adones que hi ha continuïtats. És evident que hi ha ruptures, que tenen a veure amb l’arribada de noves generacions, en un procés massiu de pas de cultures populars, de cultura camperola a cultura urbana, però compte, que s’interpreta massa fàcilment que si unes persones migren i passen de camperols a ser obrers aquestes persones quan són obrers no tenen passat. I no, perdona, passat tenen, el passat el té tothom i m’interessava molt veure quin eren aquests passats de la classe i veure com actuaven. És molt evident que als anys 50 en els principals centres industrials hi ha connexions potents entre la vella classe i la nova classe, diguem-ne generacionals, més que vella i nova. I en aquestes connexions potents la vella classe transmet sabers polítics i un acervo cultural de com s’ha d’actuar amb el conflicte, amb quin tipus de valors, etc. Aquests van actuar també amb l’activació de la nova classe. Al llibre recullo molts models, perquè és veritat que és una classe diversa, que metabolitza els canvis que està vivint, que ve d’un passat en el camp però que aquest passat també determina, és a dir, aquest passat explica actuacions de la classe, el procés migratori és molt important per entendre com es tenyeixen els valors, qui emigra del camp, per què emigra del camp, tots aquests elements s’intenten respondre en el llibre… Pensem que moltes vegades associem la imatge de classe obrera de l’estat espanyol, les grans imatges històriques, les associem amb el primer terç del segle XX. Però la classe obrera del primer terç del segle XX a l’estat espanyol no era majoritària. Ho és durant els anys 60 i 70, és en aquest moment quan podem parlar del gran moment de la classe obrera. En aquesta eclosió del moviment obrer, és molt diferent el que passa a Catalunya que el que passa a Navarra, perquè els contextos migratoris, culturals, són diferents, perquè les transmissions són diferents. El que intento és analitzar aquestes connexions perquè expliquen també com es forma aquesta nova classe obrera.
El relat oficial explica la “Transició” com a conseqüència d’una política econòmica liberalitzant durant el franquisme, que va crear una classe mitjana que volia formar part d’Europa. A la vegada, en el llibre expliques que aquest relat no se sosté per l’alta conflictivitat social. Fins a quin punt és aquesta alta conflictivitat social la que impedeix la continuïtat de la dictadura?
Hi ha diverses tesis sobre com va acabar el franquisme. La tesi clàssica, modernitzadora, ja està molt superada. Aquesta tesi parteix de la idea de Rostow, de “Les etapes de creixement econòmic: un manifest no comunista”, que explicaven com arribava el capitalisme i els sistemes liberals a Europa, per a després aplicar-lo a Àfrica i Amèrica Llatina. Segons aquesta tesi, la democràcia va arribar a Espanya mitjançant persones pertanyents a l’Opus Dei que estaven dins del règim i que van decidir liberalitzar-lo econòmicament, que bàsicament va ser connectar-lo a l’onada de creixement mundial, i que fent això ja tenien la voluntat de transformar el règim perquè arribés la democràcia. Aquesta tesi, malgrat estar superada, segueix encara molt viva, per exemple l’últim llibre de l’Enric Juliana, Aquí no hemos venido a estudiar”, que està molt ben escrit, en viu. Aquesta tesi parteix de la modernització de les ciutats espanyoles, la implantació del consumisme, d’una certa comoditat lligada a la modernitat… Segons la tesi, el màxim que van fer els moviments socials i l’oposició és la seva capacitat d’autocontenció, assistir com a aspectadors i no posar en qüestió això. Aquesta tesi connecta amb la següent, la de les elits polítiques: hi ha una colla d’elits amb una habilitat que cap altra generació ha tingut en la història d’Espanya i aconsegueixen conduir-ho. Són tesis complementàries.
L’explicació de la modernització va començar a fer aigües perquè els índexs de conflictivitat eren enormes, el règim va morir matant: hi havia una repressió brutal, en termes de tortures i de morts, persones assassinades en comissaries, el garrot vil, manifestants tirotejats… Per tant, aquesta idea de dolçor i comoditat està molt equivocada. Hi havia una gran conflictivitat, en els anys 70 l’Estat espanyol estava en el pic de conflictivitat d’Europa, a més tenint en compte que no van ser uns anys precisament pacífics per al continent. El que intento explicar en el llibre és que el que acaba fent inviable la continuïtat del règim, als anys 60 i 70, és el carrer, es lliurava la batalla del carrer. Fraga, ministre de governació en l’època, era el reformista del primer govern de la monarquia, era considerat com el “reformista” del govern, quan el reformista és l’encarregat d’ostiar a tothom, ja indica de quin tipus de reformisme estem parlant. Fraga té una expressió en aquell moment que és: “la calle es mía”, de fet Sánchez Teran -governador civil de Barcelona- deia “la primera batalla de la transición es la batalla de la calle” i el carrer no va ser seu. Això va fer inviable el règim, però aquí hi ha una reacció molt potent de les classes posseïdores, el capital bancari, per intentar incidir en el procés de canvi polític que es va obrir, un cop es va veure que la dictadura era inviable, havent-hi un conflicte de classes que s’inscriu en la gènesi del sistema polític actual.
