No es tracta de revelar el que seria l’arcà inexplicable de la personalitat d’Alberto Núñez Feijóo. El Rosebud del Ciutadà F. fins i tot podem sospitar que, si busquem bé, F resultaria ser com el cavaller inexistent d’Italo Calvino: una armadura sense cos.
Serà una referència al Feijóo epidèrmic, al que es percep a simple vista en els discursos i també en els silencis mediàtics que es difonen sobre ell. Al Núñez que es revela, com un negatiu fotogràfic, des de l’evidència més gran que existeix del que pot ser la seva autèntica personalitat: la seva manera de fer política.
A mitjan 90, el periodista Ánxel Venç va retratar a Manuel Fraga amb la metàfora del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Per al periodista, qualsevol acostament a l’expresident ha de tenir en compte que en ell hi havia dues persones: el doctor Fraga i el senyor Iribarne. Hi havia alguna cosa de veritat en aquesta caracterització. També era un recurs per a viure còmodament en el fraguisme: el que manava tenia almenys una bona cara per lloar.
No és tan fàcil trobar en F el desenvolupament de la personalitat d’algú que, com Fraga, era al mateix temps un intel·lectual i un animal polític. Un modernitzador de Franco i un camaleó en la Transició. Un feixista i un demòcrata cristià. Un espanyol recalcitrant i creador d’una certa manera de ser autonomista gallega. F és massa pla per a tal gesta. No obstant això, és possible percebre una certa bipolaritat epidèrmica en analitzar-ho diacrònicament, des de l’alt buròcrata de Correus fins al flamant líder de l’oposició espanyola actual.
F és un fill de la contrarevolució neocon afavorida per l’“aznarato” i els seus mitjans madrilenys. Tenint en compte el paper de la ràdio dels bisbes en el rearmament de la dreta espanyola durant els últims 90 i els primers 2000, podem dir que F encarna la secularització de la Democràcia Cristiana. L’única religió d’F és l’ultracapitalisme. La mateixa unidimensionalitat que avui fa paroxisme la guerrera cultural Isabel Ayuso. Són una espècie de “gestors” sense vena intel·lectual ni espiritual. Hipermaterialistes que neden com a peix en l’aigua en l’era del raonament cínic encunyat per Solterdijk. Assassins llestos per a escanyar a l’adversari. Destructors del públic i enemics de qualsevol excepcionalitat cultural o nacional.
Diu amb retranca que tot ha succeït abans a Galícia. Aquesta F inicial va arribar a la Xunta a lloms del primer trumpisme abans de Trump que vam veure en l’Estat. Apadrinat pel birret Romay Becaria, ja havia guanyat la guerra als boines de Xosé Cuíña en el PPdG i la seva victòria electoral el 2009 es va forjar a través d’una guerra cultural grega basada en campanyes mediàtiques sobre falsos casos de corrupció i una concepció individualista de la llibertat com a no interferència. Discursos que consideren “polititzar” tot el que sigui intervenir des de les institucions amb un criteri de ben comú. Accions destinades a trencar la cohesió social, començant per la comunitat educativa. Aquests atacs enverinats són avui moneda corrent en el repertori de l’extrema dreta espanyola.
Com a populista abans del moment populista, F es va muntar en el movimentisme de moda en l’esquerra de l’època associant-se al lobby ultradretà Galicia Bilingüe. L’esquerra social havia estomacat al bipartit a través de Galiza non se vende -no sense raons en temps real, no sense equívocs en el desembarcament que deixa el pas del temps-. Mentrestant, la dreta inflaria el seu propi moviment social en els mitjans de comunicació; sent còmplices aquests mateixos mitjans d’una campanya maldestra i poc veraç com mai s’havia vist. Un estil polític que, per a la nostra desgràcia, ja forma part del paisatge.
F ha desmuntat els tímids canvis que el bipartit havia aconseguit aplicar durant el seu mandat. Després d’aquest desmantellament, el bipartit figurarà en el discurs feijonista com un significant buit que sintetitza l’origen de tots els mals. Passaran els anys, però el bipartit continuarà sent habitual en les legislatures de 2012, 2016 i 2020.
La societat gallega de la primera legislatura d’F semblava estar ja en el grau òptim de neocolontizació perquè el nou estil es veiés privat de la cobertura gallega que Fraga encara necessitava. Per dir-ho de manera càustica: la realitat gallega de llavors semblava no necessitar els serveis de Realidade Galega, el grup militant del PPdG pròxim al cercle de Ramón Piñeiro. L’èxit del consens lingüístic entorn de la Llei de Normalització de 1981 el va demostrar. Les idees de Vox ja funcionaven en Sant Caetano abans de Vox. És curiós que Feijóo arribés a representar alguna cosa així com un estil diferent de l’extrema dreta. Que sigui el nou Ruíz-Gallardón: el conservador favorit dels estudis i de les pàgines mediàtiques de PRISA.
F es deslliuraria de qualsevol veto idiosincràtic i, ja establert com a president, promouria la imatge d’un “home de negre” asèptic i intercanviable. Un exemple viu de l’homologació capitalista pasoliniana. Un tipus de polític que, més que ple o mancat de carisma, era carismàtic. El terme “Homes de Negre” s’havia popularitzat en el context de la crisi financera i la seva derivació europea en forma de crisi de l’euro. Els homes de negre eren els supervisors comunitaris que havien d’assegurar-se que els PIIGS aconseguissin les “reformes” ordoliberals necessàries per a solucionar el col·lapse del capitalisme sense danyar el sistema bancari i les elits. L’F de llavors -quan ZP “va fracassar” introduint la nefasta reforma de l’article 135 de la Constitució- era un entusiasta de les polítiques d’austeritat. L’assassí que ja era bo en el desembarcament de Sant Caetano, ara duia a terme, en el marc autonòmic, el programa d’aprimament de tot sentit de la redistribució pública i econòmica. Mentrestant, amb la nova política, Beiras tornava a colar-se en el parlament, el BNG intentava remuntar la travessia del desert i el PSdG estava, com sempre, absent.
Les grans manifestacions a Vigo en defensa de la sanitat pública i la filtració de la fotografia amb el narcotraficant Marcial Dorado no van semblar sacsejar la imatge de gestor incorruptible que els mitjans de comunicació, ben regats de subvencions, li estaven creant. Però el calamitós estat de l’oposició gallega, amb una En Marea en plena implosió, un PSOE dirigit per una gestora i un BNG que només va començar a estabilitzar-se sota el lideratge d’Ana Pontón, permetria a Feijóo aconseguir una nova majoria absoluta. Això repercutiria en el PSOE de Pedro Sánchez, que assistiria a un intent de cop intern comandat per Felipe González i Susana Díaz que provocaria la dimissió del primer i la formació d’una gestora que s’abstindria perquè Rajoy governés en minoria. Era l’any 2016.
L’establishment espanyol nedava en les arenes movedisses de l’inestable capitalisme internacional i, alertat pel moviment independentista català, treballava des de l’Estat profund, després del fracàs de l’operació de Ciutadans, per a preparar un pla B per a l’imperfecte quadripartit: l’extrema dreta de Vox apadrinada per Felip VI.
El govern PSOE-Podemos i l’ascens fulgurant dels voxistes des dels grans mitjans de comunicació acabarien per mostrar les mancances d’un Pablo Casado incapaç de frenar als de color verd a més d’oposar-se a la coalició que controlava el BOE. En aquest moment ja mostrava la seva força el “moderat Feijóo”, l’home d’Estat sempre disposat a proposar una entesa entre les elits que necessitava un règim esgotat.
Les sigles del PP es van desacreditar per la barra lliure de voltors que rampinyaven, per la qual cosa en les eleccions gallegues de 2020 el malnom d’F va ser l’única marca electoral. De fet, el clima polític de l’Estat estava tan contaminat de supremacisme espanyol que F, l’enemic del gallec i pioner en la recentralització de l’Estat, es va posar el vestit de Manuel Fraga amb un segell de Sargadelos i va posar un “Galícia, Galícia, Galícia” que semblava indicar que encara hi havia més identitat gallega del que pensàvem el 2009.
Els de la CRTVG van perseverar en les seves “venes negres”, farts de la manipulació dissenyada amb mà de ferro per Mar Sánchez. En el debat televisat de la TVG, F mostraria la pobresa retòrica de qui està acostumat a les imatges editades, mentre Ana Pontón l’arrossegaria a la cantonada del ring. Però els mitjans de comunicació van realitzar tota la campanya protegint el candidat del PP i el del PSdG, amb un lluent Gonzalo Caballero al capdavant, no va posar tota la carn a la graella: un estrany problema amb l’avió oficial va impedir a Pedro Sánchez fer campanya a Vigo. Galícia com a moneda de canvi una vegada més?
F guanyaria l’absoluta en aconseguir mantenir unit un moviment electoral que va des d’un cert votant socialista fins als nínxols voxistes de la Galícia urbana. Aquí és on el cravo ardendoseu camí cap a Madrid comença a buidar-se. La recepta de l’únic president del PP amb majoria absoluta i capaç de mantenir a Vox fora del mapa. F es va agradar en el paper de moderat caigut del cel i la premsa progre i la mateixa esquerra espanyola van donar suport a la fal·làcia amb entusiasme. Els primers, perquè eren partidaris de la tornada del bipartidisme, una cosa difícil d’assolir amb la revolta de les hordes ayusistes a Madrid, que va provocar la dimissió de Casado. Els segons, perquè el sentit del lloc i de la devoció els feia aferrar-se a qualsevol ferro roent per a retornar alguna la pilota als mitjans que, tot i haver-los recolzat en 2015, ara els dedicaven hores i hores de tertúlies per a desprestigiar-los.
Ara és quan F, després de tretze anys com a president de la Xunta, salta a la Cort emportant-se als seus pit-bulls: Mar Sánchez i Miguel Tellado. Conservant la seva finca abandona, sense passar per les urnes, a l’insípid Rueda i, després de regar els mitjans madrilenys amb quartos gallecs per a preparar el desembarcament, el bon resultat electoral de Juanma Moreno en les autonòmiques andaluses -gràcies a l’ús d’algun “Andalusia”, Andalusia, Andalusia, Andalusia” com a estratègia -el “nen dels Peares” està en bona posició, amb l’ajuda de l’alta inflació i la incapacitat i/o falta de voluntat del govern de coalició per a fer polítiques d’esquerra, per a afrontar les pròximes eleccions generals. Quin vestit utilitzarà aquest escapista F per a donar suport a una cosa i la contrària? Tot és possible amb F.
L’article es va publicar originalment en gallec a Novas da Galiza, traduït al català per Sofía Lorenzo González.
