He de reconèixer d’entrada que aquest text té un notable component de subjectivitat. També d’emoció. Per a mi, recordar Paco Fernández Buey en el desè aniversari de la seva mort no és només rendir un humil servei al manteniment viu de la seva memòria i contribuir a divulgar el seu llegat fent èmfasi en la seva actualitat. És també, de manera indestriable, recordar els més de quaranta anys (des de finals dels 60 fins a la seva mort el 25 d’agost de 2012) d’una amistat profunda i d’una complicitat molt alta amb les seves reflexions, amb la seva contribució intel·lectual, moral i política, amb el seu compromís permanent amb els que ell va qualificar força cops de “los de abajo”, o la “plètora miserable”, recuperant l’expressió de Charles Fourier.
Aquest compromís és el que va donar sentit a la seva presència constant en la lluita per una humanitat justa i lliure en un planeta habitable. Quina falta em fan les converses, lectures i elaboracions compartides, com el tinc de present en seguir el camí que vàrem recórrer junts! Per a mi la seva persona és un exemple permanent i el seu llegat quelcom de molt valor i utilitat en els temps que corren.
Paco Fernández Buey – per als seus alumnes “el Buey”, o “Paco Buey” per a Artemis Torres i la gent de la Universitat de Cuiabà, al Mato Grosso, a on va compartir els seus coneixements durant estades que el feien sempre molt feliç- és un referent indefugible per les seves nombroses i molt diverses contribucions tant a un pensament per a l’emancipació com als moviments socials i polítics que va impulsar i en els que va participar.
D’aquestes contribucions voldria destacar-ne unes quantes: l’estudi i divulgació de la vida i l’obra de Karl Marx, Lenin, Gramsci i Manuel Sacristán d’una manera destacada (1). Però no només de referents del pensament i la praxi marxista. També de persones alienes a la tradició marxista però molt rellevants per les seves aportacions intel·lectuals i morals, com Albert Einstein, Simone Weil o Bartolomé de Las Casas, entre molts d’altres (2).
Paco Fernández Buey va reflexionar molt sobre la relació entre ètica i política, sobre els xocs culturals i la barbàrie d’uns i altres, sobre el paper de moviments socials com el sindicalisme i l’ecologisme, del Foro Social Mundial, del 15-M, sobre la guerra i la pau, sobre la crisi civilitzatòria, sobre l’anomenada transició de la dictadura franquista a una forma limitada de democràcia a Espanya, sobre la crisi del socialisme desnaturalitzat i despòtic a l’URSS i als països de l’Est europeu i la reconsideració de l’ideari comunista, sobre la Universitat, sobre el vincle entre el federalisme i el dret d’autodeterminació dels pobles, sobre la Tercera Cultura…(3)
Aquestes reflexions les feia sempre des del rigor, la recerca de la veracitat i un racionalisme ben temperat no exempt, però, de la càrrega moral de qui sabia ben bé qui eren “els seus”, i també quins eren els poders corruptors de la democràcia, els responsables de les creixents desigualtats socials i de l’espoli de la naturalesa amb les seves conseqüències ambientals, socials, culturals i polítiques.
Un comunista crític i un marxista singular
A parer meu, Paco Fernández Buey pot ser considerat com a un comunista crític i un marxista singular, amb pensament propi i original dins de la tradició marxista.
El seu minuciós estudi de la vida i l’obra de Marx i dels diferents corrents marxistes des de l’últim terç del segle XIX fins als nostres dies el va portar alhora a una constant reelaboració del seu pensament, continuador del camí de Gramsci i Manuel Sacristán, i tenint molt present Mariátegui, Che Guevara, Lukács, Brecht i Benjamin, entre d’altres. Així, va anar incorporant al “seu” marxisme, els fruits de les seves reflexions sobre altres cultures emancipatòries, unes amb més història –el llibertarisme, el cristianisme emancipador (4), la desobediència civil, el situacionisme – altres més recents i vinculades als moviments socials ecologista, feminista, pacifista i, a la darrera dècada, al moviment de moviments, el moviment alterglobalitzador (5).
Amb aquesta reelaboració permanent, unida a la seva atenció a l’anàlisi concreta de la realitat del Nord i de les lluites i els processos de transformació al Sud, i en particular a Amèrica Llatina, Paco Fernández Buey va anar conformant un marxisme singular, en hibridació nova amb altres idees d’alliberament. Un marxisme càlid i obert, en diàleg amb la ciència, però allunyat de reduccions cientificistes o positivistes.
La identitat comunista de Paco Fernández Buey sempre ha tingut uns trets molt clars: els propis d’un comunisme crític i autocrític, partidari, com Gramsci i Sacristán, de fer de la política comunista una ètica del que és col·lectiu. Per a aquest projecte resulten imprescindibles ingredients com la coherència entre el dir i el fer, conviccions sòlides que permetin combinar “el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat”, defensa de la veracitat com a qualitat revolucionària, capacitat per fondre la identitat comunista amb la identitat ètico-política emancipatòria dels moviments socials transformadors dels nostres dies, sent comunista “en” i “amb” aquests moviments. Crec que tots aquests elements es donaven en el pensament i en la praxi de Paco Fernández Buey en una mesura poc freqüent.
Actualitat del llegat intel·lectual i moral de Paco Fernández Buey
A més d’aquestes contribucions, m’agradaria destacar també algunes de les seves característiques personals. En primer lloc, Fernández Buey era una persona que sabia escoltar. Posava atenció no només a les paraules dels seus interlocutors sinó també al que li deien els seus silencis, les seves expressions corporals, aquelles parts de l’experiència humana que no es tradueix en paraules però són també font de coneixement. Aquesta actitud segurament el va ajudar molt a ser un home amb una sensibilitat especial per copsar força aviat la importància del feminisme i de la necessitat de feminitzar el subjecte social i polític de les transformacions.
Paco Fernández Buey tenia sempre una disposició a revisar els seus plantejaments i a enriquir-los amb contribucions de procedències filosòfiques i culturals ben diverses. També era una persona que donava importància a la coherència entre el que deia i el que feia. Un exemple d’aquesta actitud va ser la seva sostinguda pràctica de l’objecció fiscal a les despeses militars, plasmada cada any a la seva declaració de la renda com a opció personal compartida amb altres referents del moviment pacifista a Catalunya com Arcadi Oliveres i Jordi Calvo.
El seu interès per Amèrica Llatina el va portar a viatjar i conèixer de primera mà alguns països i experiències, com Bolívia, Mèxic, Brasil, El Salvador, Veneçuela, a on feia conferències, donava cursos i entrevistes, escoltava, aprenia i així anava incorporant més elements a la seva visió del món, dels moviments socials… lluny de l’eurocentrisme dominant en les nostres esquerres.
Llegir o rellegir avui els textos de Paco Fernández Buey segueix sent molt interessant i profitós per a orientar-nos en les cruïlles i les lluites del present i enriquir els nostres coneixements en camps ben diversos. Crec que és una bona recomanació per públics també variats:
- Joves – i no tan joves- comunistes que vulguin reflexionar -i consolidar- la seva identitat en el món d’avui.
- Marxistes -o simplement interessats- en conèixer la història del pensament marxista.
- Persones compromeses amb els moviments socials: sindical, ecologista, feminista, pacifista, internacionalista, antiracista…
- Estudiosos de la relació entre ètica i política i crítics amb les formes dominants de pensar i practicar la política, que han contribuït tant a la desafecció ciutadana.
- Persones interessades en una introducció fàcil i alhora rigorosa a pensadors de diverses tradicions, que van ser objecte d’estudi en els cursos impartits per Paco Fernández Buey.
Paco Férnandez Buey no només ha deixat una empremta profunda en els qui el vàrem tractar i acompanyar en el seu compromís. També ho ha fet impulsant la creació d’eines institucionals d’investigació i estudi com la Càtedra UNESCO d’Estudis Interculturals a la Universitat Pompeu Fabra (setembre de 2001) i el Centre d’Estudis sobre els Moviments Socials (CEMS) de la UPF (2007), que va dirigir i en l’actualitat coordina el seu deixeble Jordi Mir Garcia.
Voldria concloure aquest petit recordatori amb un agraïment per tot el que Paco Férnandez Buey ens ha aportat. Seguirem aprenent de la seva trajectòria intel·lectual, política i moral. I procurarem passar el testimoni del seu llegat a les noves generacions que són ja protagonistes de la resistència a la barbàrie capitalista i de la construcció de l’altra món possible, necessari i cada cop més urgent.
Notes amb alguns dels llibres de Francisco Fernández Buey
- Lenin y su obra. Barcelona, Dopesa, 1977.
Ensayos sobre Gramsci. Barcelona, Editorial Materiales, 1978.
Marx (sin ismos). Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 1998 (1ª edició)
Leyendo a Gramsci, Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2001.
Sobre Manuel Sacristán, Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2015. (edició de Salvador López Arnal i Jordi Mir)
1917. Variaciones sobre la Revolución de Octubre, su historia y sus consecuencias. Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2017. (edició de Salvador López Arnal i Jordi Mir)
Marx a contracorriente. En el bicentenario del nacimiento del autor de El Capital. Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2018. (edició de Salvador López Arnal i Jordi Mir)
- Albert Einstein, filósofo de la paz. Valladolid, Publicaciones del Centro de Información y Documentación para la Paz y el Desarme, 1986
Albert Einstein. Ciencia y conciencia, Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2005. La gran perturbación. Discurso del indio metropolitano. Barcelona, Destino, 1995 (Nova edició Ed. El Viejo Topo, 2021).
Sobre Simone Weil. El compromiso con los desdichados. Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2020. (edició de Salvador López Arnal i Jordi Mir)
- La barbarie. De ellos y de los nuestros. Barcelona, Edicions Paidós, 1995.
Ética y filosofía política. Asuntos públicos controvertidos, Barcelona, Edicions Bellaterra, 2000).
Poliética, Madrid, Editorial Losada, 2003 Utopías e ilusiones naturales, Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2007 Por una universidad democrática. Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2009. Para la tercera cultura. Ensayos sobre ciencias y humanidades. Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2013. (edició de Salvador López Arnal i Jordi Mir)
Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo. Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2013. (edició de Salvador López Arnal i Jordi Mir)
- Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Madrid, Ed. Totta, 2021 (edició de Rafael Díaz-Salazar).
- Discursos para insumisos discretos. Madrid, Ediciones Libertarias, 1993.
Redes que dan libertad. Introducción a los nuevos movimientos sociales. Coautor: Jorge Riechmann. Barcelona, Ediciones Paidos, 1994.
Ni tribunos. Ideas y materiales para un programa ecosocialista. Coautor: Jorge Riechmann. Madrid, Siglo XXI Ed., 1996
Trabajar sin destruir. Trabajadores, sindicatos y ecologismo. Coautor: Jorge Riechmann. Madrid, Ed. HOAC, 1998.
Guía para una globalización alternativa. Otro mundo es posible. Barcelona, Ediciones B, 2004.
Barbarie y resistencias. Sobre movimientos sociales críticos y alternativos. Coautor: Manuel Sacristán. Barcelona, Ed. El Viejo Topo, 2019. (edició, presentació i notes de Salvador López Arnal i Jordi Mir).
