Més plàtans i menys ciment: un altre model de poble

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Entre l’avinguda Lluís Companys, el carrer Barcelona i l’avinguda Catalunya de Parets del Vallès (Vallès Oriental), darrere la masia de Can Valentí, hi trobem uns camps que des de l’aire hom podria dir que tenen forma de plàtan. És per això que aquesta zona és coneguda com El Plàtan. Fins a finals dels anys 70 no tenia pas aquesta forma, eren la continuació de les terres del mas de Can Serra. Com a curiositat, els nostres avis expliquen que allà s’hi havien trobat ossos humans.

L’ajuntament de Parets del Vallès, governat pel PSC en coalició amb una confluència municipalista dita d’esquerres, va aprovar fa unes setmanes la modificació del Pla General per a que una promotora privada pugui urbanitzar el Plàtan: superfície comercial d’entre 1.300 i 2.500 km², un aparcament per a un centenar de vehicles i una quarantena de pisos de protecció oficial. Inicialment, es va dir que eren més de 100 pisos, una quarantena d’ells de protecció oficial; com que la transparència no és el punt fort en aquest poble, qui sap. La urbanització del Plàtan ha provocat un fort rebuig entre la ciutadania de Parets, especialment entre els veïns del Casc Antic, i de totes les forces polítiques a l’oposició. Aquest projecte urbanitzador se suma a d’altres que tenen al cap, com la construcció de centenars de pisos a Can Fradera i a l’antiga Bèndix, i la destrucció de l’espai fluvial del riu Tenes per a enjardinar-lo.

Semblava que havíem deixat als anys 90 la política de macroprojectes urbanístics, però l’actualitat local i nacional ens diu el contrari. Som enmig d’una emergència climàtica i no ens podem permetre el luxe de perdre zones verdes i espais agrícoles, com seria el cas del Plàtan si s’acaba urbanitzant. Però aquest govern no només té una manca de sensibilitat ecològica. No tenen cap perspectiva ni cap idea de futur i són incapaços d’imaginar un altre model de poble més enllà del caduc creixement infinit i de convertir els pobles en ciutats dormitori on l’única vida social que existeixi sigui la d’agafar el cotxe per anar a una gran superfície comercial en un polígon industrial.

Necessitem un altre model de poble, una visió diferent en tots els àmbits. La crisi de l’habitatge, per exemple. Se’ns diu que cal construir aquests centenars de pisos perquè falta habitatge social: Parets del Vallès té quasi 300 habitatges propietat de grans tenidors i empreses privades i l’ajuntament té la capacitat d’adquirir-ne per a posar-los a disposició de les famílies treballadores més necessitades o del jovent, el qual cada cop té més problemes per a independitzar-se i acaba marxant del poble. A més, construir barris de protecció oficial -perquè és el que acabarien essent- podria suposar la guetització dels mateixos i que aquest fet provoqués que els seus habitants entressin en un cercle viciós de precarietat. S’ha pensat que l’increment de població serà un problema pels serveis públics del poble, els quals ja són insuficients pel nombre d’habitants actual? Per posar un exemple, l’ambulatori no ha estat reforçat des que es va inaugurar a finals dels 80. Llavors érem un poble de 8.000 habitants. Ara en tenim 18.000. O la residència de gent gran, que s’ha quedat petita i que és gestionada per una fundació privada. També podríem parlar dels centres educatius, dels serveis socials, etc.

Hem de menester també una altra visió en l’àmbit de la mobilitat, més sostenible. Un aparcament per a un centenar de vehicles en una nova superfície comercial significa convertir l’avinguda Catalunya, la principal via que travessa Parets, en una mena d’autopista. L’avinguda estaria encara més congestionada i la qualitat de l’aire empitjoraria. El cotxe és al centre de les polítiques de mobilitat del nostre ajuntament quan calen més quilòmetres de xarxa ciclable que uneixin les diferents barriades, espais i polígons del poble.

Qui més qui menys ha sentit a la nostra gent gran parlar dels horts, de les vinyes, dels camps de conreu, dels ramats i de les granges que hi havia a Parets. Doncs bé, tot això és realment important actualment, i és que la sobirania alimentària és clau per afrontar l’actual crisi econòmica i climàtica. Ara som una vila industrial, i quan parlem de sobirania alimentària no pensem en municipis com el nostre o com els del nostre entorn, però des del nostre poble també es pot fer una aposta per l’agricultura i la ramaderia. En definitiva, si volem superar aquesta emergència climàtica, necessitem més pagesos, i el projecte d’urbanitzar els camps de conreu del Plàtan va en direcció contrària.

Un cop vaig sentir que un poble té vida si té entitats actives i comerç local. El projecte del Plàtan acabaria amb l’activitat comercial local del Casc Antic com va succeir al barri de l’Eixample de Parets amb l’obertura del sector comercial Iveco. L’actual model de poble aposta per convertir Parets en una ciutat dormitori, amb el que això comporta per l’oci i la vida social i cultural de la vila.

Volem i necessitem un Parets amb espais verds i zones agrícoles, sense alts nivells de contaminació, on es revitalitzi el comerç local i la vida social del poble i on la classe treballadora paretana pugui accedir a un habitatge digne i gaudeixi d’uns serveis públics de qualitat. Més plàtans, més poble i menys ciment.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah