La maledicció de la resiliència

  • Antropòleg urbà. Membre de l'Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), del Grup de Treball – Etnografia dels Espais Públics (GTE-EP) i del Grup Cultura Popular i Conflicte, ambdós de l'Institut Català d’Antropologia (ICA), i del Grup de Recerca sobre Exclusió i Controls Socials (GRECS) de la Universitat de Barcelona.

Del mateix autor

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d’euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars, és a dir, aquells territoris amb més dependència del monocultiu turístic, les Canàries i les Illes Balears, i que, per tant, han patit majors impactes durant el període en què han estat vigents les mesures de control destinades a evitar l’expansió del COVID19. El Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme defineix resiliència turística des d’un punt de vista econòmic. Així, es tractaria d’una variable “que permetria reflectir el grau de vulnerabilitat d’una regió davant l’impacte d’una crisi, així com la seva capacitat de recuperació en un termini relativament breu” [1].

L’Observatori de Recursos Humans (ORH), per la seva banda, defineix la resiliència laboral com aquella capacitat que permet identificar “com afronten [els treballadors/es]  els reptes professionals, els quals inclouran moments d’èxit i altres de fracàs. [Es tractaria, així, de poder] canviar a poc a poc la manera d’analitzar i enfocar els problemes tenint en compte elements clau com ara la perspectiva, els errors comesos i la gestió de situacions de pressió” [2].

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ofereix tres entrades diferents [3] per al terme resiliència. D’una banda, com aquella “resistència que presentin els sòlids al trencament per xoc”, fet que fa referència a la física dels materials. En segon lloc, com la “capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències”, vinculat als sistemes biofísics i, en darrer lloc, ja sí en relació amb els éssers humans, com la “capacitat d ‘un individu per sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc”. D’aquesta manera, originalment, el concepte resiliència apareix vinculat a elements físics, tangibles, constituents que poden arribar a suportar forces exteriors i que, de fet, són interessants per aquesta propietat. És només després que la resiliència passa, primer a aplicar-se a les ciències biològiques i, posteriorment, a les ciències socials, com la psicologia o la sociologia.

Sigui com sigui, l’element que caracteritza les diferents derivacions que té el terme resiliència és precisament el protagonisme de l’objecte o del subjecte o cos social. Ja sigui un metall, un bosc, una persona o una ciutat, són aquests els elements centrals de la definició els que han de ser resilients. El llenguatge no és mai innocent i contribueix a la construcció de la realitat. Així, quan a nivell mediàtic, polític o social es fa ús profús del terme resiliència per referir-se a la necessitat d’adaptar-se, resistir, sobreposar-se, recuperar-se, etc., d’una situació donada, l’anàlisi d’aquesta situació no parteix tant dels factors que l’han generada com dels agents, individuals i col·lectius que l’han patida. Aquells i aquelles que han patit l’impacte són els responsables de la seva situació i d’enfrontar-se al futur.

Els exemples inicials són altament il·lustratius. El Pla d’inversions del Ministeri persegueix ajudar a tornar a la situació prepandèmica al sector turístic de les principals destinacions extrapeninsulars, ja que són vulnerables -de nou la responsabilitat centrada en l’actor impactat- davant d’una situació externa i inadvertida. Era molt complicat fer res contra l’expansió d’un virus d’una infectabilitat tan alta, però sí que era -i és- possible actuar davant l’alta dependència del conjunt d’aquests territoris del monocultiu turístic. Pel que fa a la resiliència laboral, és possible que les persones, al llarg de la seva vida laboral, hagin d’ajustar les seves capacitats i actituds en nivell de formació, predisposició, etc., però molts altres factors, com la conciliació laboral, els nivells d’estrès o pressió, la inestabilitat o les decisions arbitràries no són responsabilitat de cap treballador sinó, més aviat, de l’estructura mateixa del mercat laboral i del mode de producció capitalista.

En definitiva, la resiliència, que ben entesa pot ser vista com una oportunitat per a noves formes d’organització i politització en diferents àmbits -laboral, espacial, etc.- es presenta com una eina que permet un repartiment desigual de les responsabilitats davant de determinats fenòmens; una desigualtat que ve representada, fonamentalment, pel protagonisme de l’individu o col·lectiu que veu alterada la seva situació per l’impacte rebut, i elimina gairebé qualsevol mena de consideració respecte als agents externs estructurals. Es tractaria, doncs, d’una maledicció.

Notes:

[1] https://www.vozpopuli.com/espana/gobierno-millones-resiliencia-turismo.html 

[2] https://www.observatoriorh.com/therapychat/resiliencia-laboral-sacar-mejor-situaciones.html 

[3] https://dlc.iec.cat/results?EntradaText=resili%C3%A8ncia

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles