Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

En record de l’Àlex Sàrraga

Del mateix autor

El passat divendres 10 de juny es va fer a Lleida l’acte de comiat de l’Àlex Sàrraga. Conegut advocat dedicat a la defensa de la classe obrera, tant en la Magistratura del Treball com en el T.O.P. En la lluita antifranquista va destacar per la seva dedicació als represaliats, sent un model de personatge solidari. La seva casa estava oberta −i aquí no podem oblidar a la seva companya, Carmen− per la qual cosa no és d’estranyar que el Pere Ardiaca i la seva companya Paquita hi visquessin llarg temps en ella. O la parella de refugiats xilens, fugits de la dictadura pinochetista, que acabarien sent advocats de CCOO.

El seu despatx era lloc habitual de reunions de treballadors, entre les quals destaca la fundació del sindicat de CCOO de la San Miguel.

Militant del PSUC, des de l’any 1969, va negociar constantment amb les autoritats franquistes per l’organització d’actes públics o concerts de músics censurats (Labordeta i Raimon entre ells).

Va formar part del primer Comitè Central del PCC i darrerament, sense abandonar la seva ideologia i des de posicions properes al sobiranisme, va mantenir la seva solidaritat amb totes les causes populars. Activitat que va mantenir inclús quan la seva condició física el va obligar a moure’s en una cadira de rodes. 

El seu acte de comiat va quedar emmarcat per la música de l’Ovidi Montllor (La samarreta), Paco Ibáñez (A galopar) i La Internacional.

Amic, company, que la terra et sigui lleu!

Articles relacionats

Darrers articles