Aquest escrit és fruit d’una xerrada que vaig tenir l’atreviment de donar sobre les diferents prestacions davant la possibilitat d’una renda bàsica universal.
Crec que la classe obrera en general ha comès un error històric que avui dia estem pagant. Aquest error ha consistit a delegar la direcció i l’estudi de les qüestions que ens concerneixen. Això ha contribuït, exponencialment i en la majoria dels casos, a l’abandó flagrant de les posicions de classe a l’hora de definir objectius, tant polítics com sindicals i altres.
Aquest és el motiu pel qual em postulo voluntàriament per a realitzar aquesta xerrada; perquè a mi, paleta de professió, se m’obligava a fer un treball intel·lectual de lectura i argumentació de les postures que avui dia, al meu entendre, hauria de tenir la classe obrera en el seu ideari, com a motor de lluita i transformació. Els obrers conscients i, especialment, la joventut obrera, hem de fer un esforç per formar-nos, fer-nos càrrec dels nostres assumptes i posar-los damunt de la taula amb més força cada dia. Hem de recuperar el terreny perdut. Formació i més formació, unida a la praxi i la lluita diària pels drets dels treballadors.
Dit això m’agradaria fer un repàs històric de les diferents prestacions que han existit al llarg de la història d’Espanya, a l’engròs. El problema de la desocupació no és d’ara; el sistema capitalista sempre ha tingut la necessitat de tenir un excedent de mà d’obra, útil per a fer xantatge a la resta de treballadors a l’hora de modular les condicions laborals al seu antull i conveniència conjuntural. I, per descomptat, com a font de mà d’obra barata per sota de les condicions laborals de la majoria. Fruit d’això, el sistema es veu en la necessitat de maquillar i controlar la possible resposta de les persones que es troben excloses, per un motiu o un altre, del dret a un treball digne i a viure dignament. D’aquí venen les diferents iniciatives com la caritat, prestacions, etc.
La primera vegada que, a Espanya, es va parlar i es va aplicar una prestació per desocupació, va ser en 1932. En aquest moment el ministre de treball era José Largo Cavallero. El pressupost d’aquesta prestació va ser d’un milió i mig de pessetes, i es finançava amb la meitat d’aportacions per part de l’empresari i l’altra meitat per part del treballador. I va arribar el cop d’estat i posterior Guerra Civil, per la qual cosa aquest petit avanç social i altres se’n van anar al trast amb la derrota de la república i instauració del règim feixista.
El règim franquista tenia el mateix problema. Què fer amb les borses de desocupació? D’aquí va sorgir la llei nacional d’assegurança de desocupació que consistia a percebre el 75% del salari durant un període de sis mesos.
Va arribar la transició i el govern d’UCD, amb Adolfo Suárez al capdavant, que en els vuitanta va introduir el subsidi per desocupació i que tenia un màxim de cobertura de divuit mesos. Després va arribar el PSOE i el Felipe González i es van donar uns certs avenços, com ara la possibilitat de cobrar tres mesos per cada sis treballats, o la prestació a majors de cinquanta-cinc anys amb càrregues familiars. Potser aquest va ser el preludi de la qual ens venia damunt: entrada en la CEE, OTAN, o reconversions salvatges de la indústria amb la consegüent pèrdua massiva de llocs de treball.
Tots podem recordar els ministres Boyer i Solchaga, exponents clars de les polítiques neoliberals, que només portaren atur i misèria a la nostra societat. Quan Solchaga ens deia que Espanya era el millor país per a fer negocis, què ens estava dient? Jo crec que estava dient-nos que Espanya era el millor per a especular, per al mercat borsari, per a l’economia basada en coses que no són la creació de riquesa, ni en el creixement del producte interior brut. En definitiva ens estava dient que el govern abandonava l’economia productiva i abraçava l’economia especulativa. Obria la nostra economia a l’espoli de la nostra riquesa, l’agricultura, la indústria, l’energia, telecomunicacions, etc., i la deixava a la mercè dels fons voltors de la banca; en definitiva, als oligarques financers.
Això no podia comportar més que un enduriment de les condicions per a accedir a una prestació per desocupació. Així va ser com va arribar l’exigència d’un any cotitzat per a cobrar quatre mesos de prestació, reducció de la base reguladora i, per tant, reducció de la prestació, etc. És clar que el sistema modula el mercat de treball. No estic d’acord en anomenar-lo així, perquè no em considero mercaderia, però ells sí que ho consideren. El sistema modula les condicions laborals i les prestacions segons les seves necessitats mercantils i els governs les apliquen. D’aquí l’enduriment de les prestacions per desocupació: sabien el que ens venia damunt i, més, després de l’esclat de la bombolla immobiliària que s’aveïnava.
I va arribar el PP en els 2000 amb Aznar. Aquest govern va voler donar una altra volta de rosca i endurir encara més l’accés de les prestacions per desocupació, desaparició del PER i diferents atacs a les cobertures per desocupació. Gràcies a la vaga general i a la mobilització social això es va poder parar. Malgrat això, el mal ja estava fet, la nostra economia ja estava venuda a preu de saldo, i desarticulada a la mercè dels fons voltor.
Després va arribar el Govern de Zapatero, que poc o res va fer o va moure respecte a les prestacions per desocupació, amb la bombolla immobiliària ja esclatada i amb la seva reforma constitucional que prioritzava el pagament del deute il·legítim. Rajoy, el següent, no va fer una altra cosa que ser continuista respecte a tot l’anterior. Això sí: ens va imposar l’enèsima reforma laboral que no va fer una altra cosa que anul·lar definitivament l’estatut dels treballadors i els seus pírrics drets laborals. Dificultant l’accés a un treball digne i, per descomptat, a les prestacions per desocupació, ja disminuïdes per si mateix. Fomentant la precarietat, l’eventualitat i per tant condicionant greument l’accés a les prestacions. Recordem el requisit de treballar un any per a percebre la prestació de quatre mesos.
En definitiva ja portem successives crisis 2008, 20012, COVID, ara la guerra… Quin és el balanç per als treballadors? Disminució brutal de l’ocupació fixa, disminució brutal dels salaris, disminució brutal de l’accés a les prestacions per desocupació, a més de baixar la base reguladora, ja que els salaris estan sota mínims, el 75% A més, el salari és irrisori, per no dir lamentable, i insultant, com el mercat i l’especulació. Juguen amb les nostres condicions de vida, amb la col·laboració necessària dels diferents governs de torn.
Aquest és la meva anàlisi, com he dit, a grans trets, de la història de les prestacions per desocupació a Espanya. Potser no és exacte en dates i xifres, però espero que l’esperit i el trajecte s’entenguin. Tota aquesta història de crisi rere crisi, govern rere govern ens porta a l’augment brutal de les bosses de pobresa i exclusió social com no s’havien vist en molts anys.
Sobre la pobresa i l’exclusió social.
Avui, en 2022, a Espanya, quatre de cada 10 persones es troba en risc d’exclusió social, la població en situació de pobresa extrema, ha augmentat un 50% després de la COVID, del 4’7% al 7%. La pobresa extrema és la que pateixen les persones que no tenen els recursos suficients per a cobrir les seves necessitats bàsiques, com ara menjar, sostre, energia, etc.
Ja som 11 milions de ciutadans en risc de pobresa extrema, persones que no poden pensar res més que a sobreviure, persones excloses, marginades amb l’accés a una vida digna cada vegada més i més complicat. Hi ha una especial incidència entre els joves de 16 a 34 anys, dels quals 2’7 milions es troben en aquesta greu situació existencial. Si parlem de la feminització de la pobresa on la precarietat laboral es duplica respecte als homes, especialment, en les famílies monoparentals, en les quals les dones en la seva majoria són els caps de família.
Una altra dada esgarrifosa és que el 20’6% de la població té dificultats per a l’accés a l’habitatge. Si en 2017 un 4’8% de la població es trobava en estat d’inestabilitat laboral greu, en 2021 ja és el 10’3%. En 2022, més del mateix. Ara, la guerra: ja ens està dient el senyor Sánchez que ens tocaria donar un cop de mà per part de tothom, que caldrà estrènyer-se el cinturó. Senyor Sánchez, ja no ens queden més forats en el cinturó!
No seguiré amb més estadístiques respecte a la pobresa, encara que per poc que es vulgui aprofundir i anar a les fonts adequades, podrem comprovar l’esgarrifosa de la situació, que no afluixa, per molt que ens vulguin convèncer del contrari: aquesta situació va en augment.
Després de tot el que s’ha dit anteriorment jo arribo a les següents conclusions:
La primera, que després de quaranta anys de “Democràcia”, cap govern ha estat capaç d’erradicar la bossa d’aturats, de pobresa i marginació, en la nostra societat. Senzillament, s’han dedicat a administrar, en funció del mercat i l’especulació, els drets dels treballadors, el que ens ha portat a la situació actual. És un problema del sistema capitalista, que mai resoldrà la desigualtat, ni la pobresa, ni la desocupació.
La segona, que sota el sistema capitalista mai va existir la plena ocupació ni l’estat del benestar, ni existiran. Sempre va existir i existiran bosses de pobresa i exclusió social, en uns períodes més i en uns altres menys, depenent del cicle econòmic. No es pot esperar una altra cosa d’un sistema basat en l’acumulació, cada vegada major, de la riquesa, en menys mans. A costa del conjunt dels drets fonamentals de la majoria del poble.
Parlem de les rendes mínimes.
Tots coneixem les diferents rendes mínimes que existeixen en el conjunt de l’Estat espanyol. Em referiré a la Renda Mínima Garantida a Catalunya i al famós Ingrés Mínim Vital del govern espanyol.
La Renda Mínima Garantida a Catalunya va ser impulsada per diferents moviments socials que van promoure una ILP, que va aconseguir sumar moltes més de les signatures necessàries perquè s’admetés a tràmit en el Parlament de Catalunya. A més, per obtenir-ho s’hi sumaren diferents mobilitzacions. La idea fonamental era assolir que ningú visqués per sota del llindar de la pobresa i combatre l’exclusió social. Fruit d’aquesta idea, en la llei, es reflecteixen articles com el que diu que totes les persones en situació de pobresa tenen dret a aquesta prestació, o que és una prestació de caràcter econòmic periòdic per a empoderar i treure a les persones de la situació de pobresa. Molt bonic, veritat? Tot això va ser aprovat per unanimitat en el Parlament, encara que, haig de dir, que en veure votar a favor al PP, Ciutadans i a CiU, a més d’un dels quals vam estar en la lluita i en l’hemicicle, se’ns va posar cara de ximples. La dreta aprovaria una cosa així? Alguna cosa no anava bé, ni aniria bé.
I en això estem: després d’anys per al seu compliment, no podem estar més lluny dels objectius que es reflecteixen en la llei i pels quals lluitem. Lluny de facilitar l’accés de les persones a aquest dret, se’ls posa dins d’un galimaties burocràtic difícilment superable per a les persones amb pocs recursos a tots els nivells. A això se li suma la falta de pressupost per a facilitar la informació i tramitació.
Encara que no fos la panacea ni la solució definitiva, si aquesta “Renda Garantida” s’hagués arribat a aplicar, alguna cosa s’haguera solucionat. No ha estat així. Al contrari, el fet de condicionar el dret a no tenir els ingressos suficients per a viure dignament fa submergir a les persones en situació de pobresa més i més, en la marginació i exclusió, a més de generar més economia submergida. El 70% de les sol·licituds són denegades per un motiu o un altre. Tot això, havent-hi a Catalunya un 26,3% de la població en risc de pobresa.
Els governs de la Generalitat, un darrere l’altre, incompleixen la llei, i no existeix la voluntat de revertir aquesta situació. La prova està en la designació pressupostària a la Renda Garantida al llarg dels anys. En 2020 són 427 milions, en 2021, 500 milions, i en 2022, 398. Els números canten.
La joia de la corona: l’ingrés mínim vital.
És més del mateix. És insultant que l’institut nacional de la Seguretat Social digui que hi ha 1000 milions pressupostats sense gastar en l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Més insultant és que es posin les culpes sobre la gent susceptible de percebre l’IMV, per desconeixement del dret i fallades burocràtiques. Us insto que intenteu sol·licitar l’IMV a manera de simulacre. Quina persona amb recursos limitats, tant en l’àmbit digital com econòmic, pot no tenir una fallada burocràtica? O que se li caduquin documents o accedir a tots els que se li sol·licita? Jo crec es dona un maltractament institucional cap a les persones més vulnerables, les que menys recursos tenen. Em pregunto si la banca va tenir tantes dificultats per a accedir al rescat que ens va endeutar a tots encara més. I que per descomptat no aquesta retornant.
Respecte al grau d’aprovació i accés de l’IMV, 3 de cada 4 sol·licituds són rebutjades per un motiu o un altre. A Catalunya només han accedit a l’IMV el 4’9% de la població en risc. Novament, ens veiem davant una llei molt bonica i molt “progre” que no s’aplica, gràcies a la poca inversió per a implementar-la, la falta d’interès i empatia per part de l’administració. Pel que no està servint de res. M’agradaria recordar que estem parlant de persones sense ingressos, amb mancances materials severes, no de números i estadístiques. Senzillament, no hi ha per a menjar. Persones que es veuen obligades a comparèixer una vegada i una altra davant la policia social, per a veure una vegada i una altra rebutjades o amb la callada per resposta, la seva sol·licitud de l’IMV.
Tot això fa mossa i té conseqüències molt greus.
La primera d’elles és la por generalitzada. Evidentment, la por té un clar component de classe. La població, els treballadors en general, tenen por de perdre la seva feina, tenen por de perdre la seva forma de mantenir-se, el seu sostre. Tenen por vital. Gràcies a la pèrdua cada vegada major d’ancoratges i certeses (salaris dignes, prestacions dignes, etc.) que ens donin tranquil·litat i perspectives optimistes de futur. La precarietat i la pobresa han arribat per a quedar-se i a més s’han institucionalitzat.
No podem obviar les desastroses conseqüències respecte a la salut en general i mental, en particular, que té aquesta por i aquesta incertesa. Hem vist com els suïcidis, els tractaments farmacològics per a tractar la depressió i altres trastorns han augmentat exponencialment i, després de la pandèmia, molt més.
La solució que se’ns ofereix des de l’administració com és? Crear llocs de treball, d’acord. Però on estan? I quina classe de treball? Com fins ara? O la cronificació del problema intentant mitigar-lo o més aviat controlar-lo mitjançant la farmacologia. A més, hem de tenir en compte la falta d’especialistes en salut mental que tenim al nostre país; i per això ni a través d’aquest “remei” s’atén en condicions als milions de persones afectades per problemes de salut mental, gràcies a la por i la incertesa generalitzades.
La solució és senzilla, garantir l’existència i la vida digna de les persones. Garantir el dret a existir.
Aquest és el mapa actual de les prestacions, rendes miserables i de la precarietat laboral. Desolador.
Això em porta a la RENDA BÀSICA UNIVERSAL, INCONDICIONAL I SUFICIENT.
Compte: segons quin cercle econòmic el liberal o progressista hi ha una interpretació diferent de la Renda Bàsica Universal (RBU). En el pla liberal se’ns ofereix una RBU, si, però a costa dels drets socials, com l’educació, sanitat gratuïtes, etc. Seria una gran reculada quant a drets socials i la privatització d’aquests.
En el pla progressista existeix una visió molt diferent de la RBU. La RBU ha de garantir la suficiència i la llibertat individual: no és caritat, no és un dret condicionat, no és beneficència. La RBU és un dret a conquerir. És una quantitat econòmica a percebre que garanteixi el més necessari per a viure dignament. Com a tal dret, no es pot vulnerar, ja que és universal i incondicional. No com les prestacions i rendes actuals.
La RBU garanteix el dret a triar, el dret a dir “no!”; no a les ofertes de treball precàries, no a la repressió basada en la precarietat exercida des de diversos àmbits. La RBU és un element emancipador, especialment, per la dona, davant el patriarcat. Permet empoderar-se i abandonar la dependència econòmica cap al seu agressor o maltractador. Per tant, és un instrument per a lluitar contra la desigualtat i la violència de gènere. Ens parla d’una llibertat, en definitiva; llibertat que en aquest sistema mai s’ha exercit, ni es podrà exercir, exceptuant els privilegiats. Els que la poden pagar.
La RBU garanteix la seguretat bàsica, el més fonamental, el més vital. Faria desaparèixer la competència insana. El “lleva’t tu que em poso jo”, la insolidaritat, l’individualisme. Quina persona pot comportar-se de manera correcta davant els seus semblants tenint la inseguretat vital que vivim avui dia? Seria un gran element per a combatre l’economia submergida i el frau fiscal. Aportaria estabilitat i seguretat, per tant, la millora de la salut mental, ja que aquesta por vital desapareixeria.
Com la financem
Amb la distribució justa de la riquesa. Jo em pregunto quin és el segment de la població que més imposats paga: Tant amb l’IPF com amb d’altres, com l’IVA, etc. Crec que ho fa la classe treballadora. Per tant, sí, nosaltres som qui manté aquest país. Si les mans són nostres, és nostre el que ens donin. La RBU és un element que transformaria radicalment la situació de desigualtat actual.
Davant la barbàrie liberal que vivim avui dia hauríem de posar en el centre les reivindicacions i el programa de la classe obrera i, així, fer front als desafiaments que tenim per davant. Alguns dels nostres objectius fonamentals contribuirien a la transformació de la societat, cap a una més justa i igualitària. Hem d’imposar polítiques que tinguin com a centre el benestar i la suficiència de les persones. Hem d’acabar amb la inseguretat crònica i les seves nefastes conseqüències. Acabar amb el deute individual i col·lectiu, acabar amb l’estrès i desesperació de milions de persones. Posar fi a la precarietat com a element repressiu i altament perjudicial per a la societat en el seu conjunt. Hem d’imposar polítiques respectuoses amb el planeta: cal tirar el fre, o ens en quedem sense. Això significa decreixement, menys consumisme. Remunerar les cures. Hem de combatre el feixisme. L’arma bàsica del feixisme es basa en la por i la inseguretat de la gent.
Totes aquestes finalitats se m’antullen impossibles sense que imposem una RBU. Tenim molta i bona literatura sobre la RBU i és d’agrair. Cada dia som més els que l’assumim com a pròpia. Però, igual que es van teoritzar les 40 hores, fins que la classe obrera no les van fer seves no es van conquistar. Comencem a assumir, explicar, especialment a la joventut, la RBU.
La lluita no és fàcil, és llarga. Només conquerirem la igualtat assumint la nostra condició, i això serà així quan la classe obrera s’autoorganitzi i s’instrueixi i estudiï per a deixar de delegar i fer-se càrrec del seu futur.
