Dos i un, tres: petites victòries a la universitat

Del mateix autor

Recentment, els investigadors predoctorals en formació (IPF) han aconseguit que se’ls reconegui el dret a cobrar complements per antiguitat, és a dir, els triennis. És, en primer lloc, una notícia per a celebrar perquè millora les condicions d’aquest col·lectiu. Però és també una oportunitat per a reivindicar el paper del sindicalisme de classe en un sector en el qual l’afiliació sindical és anecdòtica.

En el sistema universitari (incloent-hi aquí també els centres d’investigació), conceptes relacionats amb la cultura de l’individualisme com la meritocràcia i la competitivitat hi han penetrat amb força, mentre que altres conceptes, que provenen sobretot del sindicalisme de classe, com poder ser drets laborals o suport mutu, sonen aliens. No deixa de sorprendre que això sigui així si tenim en compte que un sector com el de la investigació és finançat majoritàriament amb diners públics. Tot i això, és fàcil d’entendre si tenim en compte dos factors: d’una banda, l’extrema competitivitat existent; de l’altra, una mobilitat internacional del personal difícil de trobar en qualsevol altre sector. Parlem d’investigadors ben entrats als trenta anys, competint per obtenir una plaça: podem dir que el neoliberalisme ha fet eficientment el seu treball en un terreny ja de per si procliu.

Per a qui no estigui familiaritzat amb el sector, i tal com el seu propi nom indica, els IPF són investigadors que encara no han aconseguit el seu títol de doctor. Són popularment coneguts com a “doctorands”, persones que, en finalitzar els seus estudis universitaris, s’incorporen a un grup d’investigació amb l’objectiu de desenvolupar un treball d’investigació original que els permeti, al seu torn, escriure una tesi doctoral en un període aproximat de quatre anys. 

Gràcies a la lluita del col·lectiu predoctoral en l’avenç en drets, els IPF estan ara considerats com a personal laboral a les universitats i centres d’investigació. Fins fa ben poc, però, això no era així: els investigadors predoctorals rebien una beca en lloc de ser contractats, per la qual cosa, entre d’altres, ni cotitzaven ni tenien dret a l’atur en finalitzar. És per aquesta situació prèvia que en els departaments encara hi queden vicis, ja siguin petits, com l’ús de la paraula “becaris” a l’hora de referir-se al col·lectiu, com grans, com en no permetre el reconeixement d’alguns drets inclosos al conveni col·lectiu. D’aquest últim tipus, un exemple ben clar són els complements salarials per antiguitat.

Per contextualitzar, la Llei de Ciència de l’any 2012 defineix la figura contractual pel personal investigador en formació i estableix que les condicions que han de ser regulades a través d’un estatut. Finalment, l’any 2019, i després d’anys de lluita per part dels col·lectius d’IPF i dels sindicats, amb 8 anys de retard, es compleix aquest mandat i surt a la llum l’Estatut del Personal Investigador Predoctoral en Formació (EPIPF). Fins a la seva aprovació, les condicions contractuals, incloent-hi el salari, no estaven subjectes a cap conveni col·lectiu, sinó a les condicions de la convocatòria en la qual s’hagués obtingut el contracte (del Ministeri d’Economia, del d’Educació, de la Generalitat, o bé de cada universitat o del sector privat). Quin era el resultat? Que hi podia haver situacions tan peculiars com que una persona estigués cobrant el doble que una altra amb la qual compartís despatx i estigués fent el mateix treball. Com a dada, en una enquesta duta a terme per l’Assemblea de Doctorands de Catalunya (D-Recerca), l’any 2017 vam detectar que els ingressos d’un percentatge considerable de doctorands no arribava al Salari Mínim Interprofessional.

Una vegada aprovat l’EPIPF, es fixa un salari mínim referenciat en un conveni col·lectiu i, per tant, s’actualitza anualment: sens dubte, una millora respecte de l’anterior situació, en la qual els salaris de la majoria de convocatòries feia una dècada que estaven congelats. Tot i això, queden a l’aire altres qüestions com el cobrament de la indemnització per finalització de contracte o el cobrament dels complements per antiguitat, que les universitats es neguen a reconèixer. De nou, doncs, una barreja entre la inèrcia respecte a la situació anterior i ambigüitat en la norma que ha permès a les universitats fer veure que res no passava.

És en aquest context que comencen les reclamacions de cobrament dels complements salarials per antiguitat. L’argument del col·lectiu és que la figura de l’IPF està recollida en el conveni col·lectiu de personal docent investigador de les universitats públiques de Catalunya, en el qual s’estableix el cobrament d’aquests complements. Davant la negativa de les universitats a negociar, s’arriba a la via de la judicialització del conflicte a través de diverses denúncies individuals i un conflicte col·lectiu a la Universitat de Barcelona (UB). Finalment, en els últims mesos, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha dictat diverses sentències en les quals reconeix el dret a cobrar el complement d’antiguitat (triennis) al personal predoctoral. De fet, la sentència del TSJC utilitza arguments emprats pel col·lectiu de doctorands durant anys. Les victòries morals són només això, morals, però deixen un bon sabor de boca.

El fet d’haver guanyat el conflicte col·lectiu a la Universitat de Barcelona permet estendre el resultat a tot el personal, no només a qui denuncia als tribunals. En el cas de la resta d’universitats, com per exemple a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), fins ara només han pagat a les persones que van interposar denúncies individuals en el seu moment. A més, segueixen negant-se fins i tot a reconèixer a aquestes mateixes persones els complements d’antiguitat en contractes posteriors a la realització de la tesi doctoral, tota una incongruència que, molt probablement, obligarà a tornar a judicialitzar el conflicte. Toca seguir l’exemple de la UB a la resta d’universitats.

És important remarcar que tot l’exposat anteriorment hagués estat impossible sense l’existència d’una estructura sindical que permeti sostenir la lluita en el temps. Per tal d’adonar-se’n, només cal pensar en la situació d’una persona en el quart any de contracte, any que representa aproximadament el moment de defensar la tesi doctoral: comença reclamant el cobrament del seu primer trienni a la seva universitat perquè aquesta l’hi denegui un parell de mesos més tard; busca un advocat, denuncia i espera al fet que surti la sentència derma dos anys després; en aquest termini de temps, la persona denunciat probablement ja haurà fet, com a mínim, una mudança a una altra ciutat (o país) per a complir amb les regles de mobilitat imposades al món de la investigació. Resulta simplement impossible dur a terme fins al final el procés de manera individual.

Hi ha qui dirà que en quins embolics m’he ficat per a dir que s’ha aconseguit cobrar un complement salarial que representa, aproximadament, uns 50€ al mes, que això no soluciona la precarietat a la universitat, i que tampoc és una gran revolució. Sens dubte és cert, però el que també ho és, i des del meu punt de vista és més important, és demostrar que des del col·lectiu som capaços de fer front a la trituradora neoliberal en la qual volen que vivim, demostrar que som capaços de crear una alternativa a aquest model d’individualisme i competència extrema que se’ns presenta com a únic i inevitable. Reconèixer-nos en les nostres companyes, organitzar-nos, lluitar i obtenir petites victòries. Perquè des de la frustració, la resignació i la derrota no es creen ni la consciència ni l’organització necessàries per a la conquesta de grans victòries. El “cuánto peor, mejor mai no ha funcionat.

Com a reflexió final: per què és crucial lliurar la batalla sindical a la universitat? Si volem que la universitat sigui un servei públic, gratuït i de qualitat que garanteixi l’accés al coneixement i a la igualtat d’oportunitats, hem de fer un plantejament integral. No ens serveix només reclamar que la universitat sigui gratuïta i que l’accés estigui garantit a través de l’establiment d’un sistema de beques salari: perquè la universitat sigui una eina útil, el seu personal ha de ser representatiu de la diversitat existent a la societat. Si la majoria de la societat és de classe treballadora, no pot assumir-se amb naturalitat que a la universitat no hi hagi una majoria de personal d’extracció de classe treballadora. I això no és possible si durant les primeres etapes de la carrera investigadora, les condicions laborals no permeten dur una vida mínimament digna. No cal assenyalar qui és que es queda sempre pel camí.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles