Seguretat, Imperi i Vida als Estats Units

En esmentar la paraula “seguretat” em venen a la ment un parell d’imatges clarament diferents i contradictòries. Una d’aquestes imatges és la de persones que viuen en comunitats segures, viables i sostenibles, on els individus poden desenvolupar lliurement tot el seu potencial, sense que les amenaces, els assalts i l’exclusió de les necessitats quotidianes els impedeixin viure. Aquesta idea de seguretat atribueix prioritat a unes institucions que en són beneficioses per a la societat, com ara l’habitatge, la sanitat i l’educació. A més a més en fomenta les arts, manté les infraestructures, sosté els ecosistemes i ha de defensar el poble. Tot i això, aquesta defensa no té prioritat sobre les necessitats socials i no es crea per cometre actes d’agressió contra altres. Una societat d’aquest tipus pot adoptar diverses formes, però, en un sentit més ampli, totes aquestes podrien qualificar-se de socialistes en el sentit que anteposen les persones als beneficis.

Quan parlem de seguretat, sovint ens referim a quelcom completament diferent a allò mencionat abans. Aquesta noció de seguretat té les seves arrels en aquell tipus de por que s’ha generat al cor del lladre i de l’assassí, sempre alerta davant la possibilitat que aquells als que han causat dolor s’aixequin contra ells i recuperin allò que els han robat. Aquest tipus de seguretat també és el resultat d’un desig de gestionar les comunitats i les societats que estan trencades mitjançant la coerció i el càstig, en lloc d’abordar les causes fonamentals. A més, té prioritat sobre qualsevol necessitat social. La seva principal funció és la protecció d’uns pocs poderosos, i la preservació i expansió dels seus mercats i beneficis. Aquesta és la seguretat del capitalisme i de l’Imperi, és a dir, per ser específics en aquesta època, l’Imperi dels Estats Units i l’OTAN. Segons l’Informe sobre la Desigualtat al Món [1], l’1% de la població mundial posseeix el 38% de la riquesa, mentre que el 50% més pobre només en té el 2%. Aquest tipus de seguretat consisteix a protegir aquest 1% i mantenir-lo “segur” als seus llocs de poder. És la seguretat dels privilegiats en un context de desigualtat perpètua i creixent. Com deia el meu antic col·lega de l’Aliança per la Justícia Global (AFGJ), Jon Hunt, “el Pentàgon és la companyia d’assegurances de les empreses transnacionals i del capitalisme global”.

Els Estats Units es van fundar com un imperi, i això és el que és avui. Mentre que en el seu moment els seus arquitectes clamaven pel “destí manifest” (una missió inspirada divinament per a expandir-se, progressar i estendre la seva forma de democràcia i llibertat al continent americà des de l’Atlàntic fins al Pacífic), el seu objectiu actual és l’hegemonia a tot el món. L’imperi nord-americà vol dominar les altres nacions, però això no vol dir que estigui en contra de la idea que aquestes es puguin desenvolupar. EUA busca replicar el seu model a molts altres llocs, alhora que s’emporta cap a casa les lliçons apreses a les seves aventures a l’estranger. A mesura que la bretxa entre rics i pobres creix cada dia als Estats Units, la classe dominant nord-americana també ha de trobar noves maneres d’exercir el seu control sobre la nació. El capitalisme global depèn del creixement de les elits de poder a tot el món amb la finalitat de facilitar la privatització dels recursos, així com l’expansió dels mercats i l’accés a mà d’obra barata. Mentrestant, a mesura que els recursos disminueixen cada dia -sobretot l’aigua- i proliferen les crisis sorgides del col·lapse econòmic i del canvi climàtic, l’exportació del model de seguretat dels Estats Units es converteix en una prioritat per al control, el desplaçament i el desnonament dels pobles i, per descomptat, per a la repressió de la conseqüent resistència.

Els Estats Units són únics en aquest sentit, ja que l’exportació del nostre model de seguretat a tothom no té comparació. Aquest model simbolitza perfectament la pròpia infraestructura de l’Imperi, és a dir, el seu esquelet. És per aquesta raó que aquesta nació manté més de 800 bases militars a l’estranger, que representen la columna vertebral de la bèstia imperial. Però no només això: tanmateix, estem exportant el nostre model policial, jurídic, penitenciari i de militarització de les fronteres. De fet, per emfatitzar la realitat que als Estats Units la nació i l’Imperi en són un sol, el Departament de Seguretat Nacional és en si mateix una agència internacional [2], amb més de 2.000 agents estacionats fora de les nostres fronteres.

Colòmbia és l’exemple perfecte de país que va reestructurar el seu model de seguretat a l’estil nord-americà. A més, n’ha esdevingut un banc de proves per al desenvolupament de nous programes, nous aspectes per la seguretat, i nous socis, portats posteriorment a un escenari internacional molt més ampli. Pel que fa a la difusió del model de seguretat dels Estats Units, Colòmbia no només és la porta d’entrada a Llatinoamèrica, sinó al món.

Aquest país funciona com una colònia militar de l’imperi nord-americà i de l’OTAN, atès el seu estatus d’ésser l’únic soci llatinoamericà de l’aliança atlàntica. Colòmbia acull almenys set bases militars nord-americanes i no només això, sinó que l’exèrcit nord-americà té accés a qualsevol lloc del territori. Com a exemple, és ben conegut que els oficials militars colombians informen regularment el Comando Sud del Pentàgon; a més, les tropes colombianes han servit a l’Afganistan i al Iemen, i han patrullat l’espai aeri i marítim amb tropes nord-americanes al llarg de les costes de Amèrica Central i Àfrica Occidental. Jo personalment he vist tropes colombianes al poble d’Herrera, pertanyent al municipi de Rioblanco, al departament del Tolima, portant cantimplores al cinturó on es llegia “USA”. Pots estar segur que a cap soldat nord-americà se li permet portar cap peça o accessori amb la insígnia de l’exèrcit d’un altre país, per molt aliat que en sigui. A l’actualitat, les dues concentracions més grans de tropes colombianes es troben al sud-oest del país i a la frontera amb Veneçuela, i els assessors del Comando Sud [3] les acostumen a visitar amb freqüència. Colòmbia és una plataforma de llançament per a qualsevol possible acció militar a la regió en nom dels Estats Units o amb la seva participació.

El país també s’ha convertit en un important formador de personal militar, policial i penitenciari a nivell internacional, especialment a Amèrica Central i Mèxic. El general John Kelly, ex comandant del Comando Sud i exsecretari de Seguretat Nacional, va comentar davant la Cambra de Representants el 29 d’abril de 2014 [4] que:

“La bellesa de tenir un país com Colòmbia és que són tan bons col·laboradors, especialment a l’àmbit militar, i tan bons socis amb nosaltres, que quan els hi demanem d’anar a una altre lloc a entrenar els mexicans, hondurenys, guatemalencs o panamenys, ho fan gairebé sense fer preguntes i pel seu compte. És per això que és important que vagin ells a aquests països, perquè jo -almenys a la banda militar- no puc treballar amb alguns d’aquests països a causa d’unes limitacions per culpa de pecats del passat. I aquí ho deixo.”

El Pla Colòmbia és un projecte d’ajuda militar i de seguretat que van implementar els governs dels Estats Units i Colòmbia a finals de la dècada del 1990, amb un preu estimat d’uns 12.000 milions de dòlars. Un dels seus resultats va ser la creació de l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antiavalots, la branca més militaritzada de la policia per dissoldre els disturbis), finançat i assessorat pels Estats Units. Tota Colòmbia recrimina a l’ESMAD i a la Policia Nacional els seus atacs contra els moviments populars, un dels quals el vaig presenciar amb els meus propis ulls [5]. Per remarcar la internacionalitat tant de la repressió dels pobles com de la resistència popular, és revelador que el primer manifestant assassinat per l’ESMAD [6], Carlos Giovanni Blanco [7], ho va ser quan protestava a Bogotà el 2001 contra la guerra de Estats Units a Afganistan.

En un article titulat “L’ESMAD de Colòmbia i la història de la policia nord-americana” [8], la meva col·lega Maya Hernández explica el següent:

“L’exportació del model policial nord-americà va començar durant la Guerra Freda, quan funcionaris nord-americans van viatjar a més de cinquanta països oferint ajuda a les forces policials locals per frenar l’expansió del comunisme. En embarcar-se en una campanya mundial per fomentar l’ús de la policia per la a lluita contra el comunisme, els Estats Units van aconseguir crear una força policial repressiva transnacional amb la conseqüència que aquestes tàctiques de contrainsurgència continuen. Avui dia, les policies de 91 països diferents, la majoria del sud, són entrenades pels Estats Units, internacionalitzant així la persecució de la gent de color ja que centren els seus esforços en països de majoria no blanca. Segons un recent article publicat al Washington Post [9], ‘el finançament dels Estats Units per a l’entrenament policial a l’estranger va passar de 4,3 milions de dòlars el 2001 a 146 milions el 2018.’ Això és una continuació de la política local nord-americana de protegir els interessos dels rics i, especialment, els beneficis assegurats pel saqueig global de les corporacions transnacionals i els seus col·laboradors regionals. Dit d’una altra manera, la formació policial a l’estranger és essencial per a la prosperitat de l’imperi dels Estats Units.

Com a estret aliat dels Estats Units, Colòmbia és un dels primers països en utilitzar el model policial nord-americà. El 1999, el govern colombià, recolzat pel llavors president Bill Clinton, va crear l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antiavalots). Des de la seva creació, l’ESMAD ha violat flagrantment els drets de milers de colombians, intensificant constantment la violència contra els líders socials i activistes, i silenciant la protesta pacífica. A les zones rurals, s’ha utilitzat l’ESMAD contra les protestes liderades per les comunitats camperoles, incloent-hi atacs contra les consultes indígenes massives (conegudes com a ‘mingas’), i contra les comunitats que protestaven per haver estat incloses en programes voluntaris de desenvolupament rural per a crear alternatives a la producció de coca. De manera desproporcionada, els objectius han estat les comunitats indígenes i afro-colombianes…”

Entre el 1999 i el juny del 2019, l’ESMAD va estar implicat en les execucions extrajudicials de 34 persones [10]; des de llavors, la xifra ha continuat augmentant. Molts de nosaltres contemplem amb horror els informes que mostren la repressió de l’ESMAD i la Policia Nacional de Colòmbia contra els participants a l’aturada nacional que va començar el 28 d’abril del 2021 a Cali, Bogotà i a altres llocs. Encara que va tenir menys cobertura informativa internacional, amb anterioritat es va produir la massacre perpetrada per la policia a Bogotà el 9 de setembre de 2020. Aquell dia de matinada, l’advocat Javier Ordóñez va ser colpejat per la policia local davant d’una multitud de testimonis mentre suplicava per la seva vida. Ordóñez va ser assassinat per saltar-se el toc de queda imposat arran de la pandèmia del COVID-19. A tot Bogotà milers de persones van sortir al carrer per protestar contra la brutalitat policial, i abans d’acabar el dia, l’ESMAD i altres unitats policials havien assassinat 13 persones més, entre elles, un menor d’edat, i van deixar més de 400 ferits.

Per a nosaltres, als Estats Units, el que va passar a Bogotà aquell dia ens resultava massa familiar. Les últimes paraules de Javier Ordóñez [11] suplicant: “Si us plau, m’estic ofegant!” ens recordaven dolorosament a l’assassinat de George Floyd per part de la policia a Minneapolis el 27 de maig del 2020 amb la seva ja desgraciadament famosa frase de “No puc respirar”.

Així mateix, en observar la repressió desencadenada contra els manifestants colombians el 9 de setembre de 2020 i durant l’aturada nacional de 2021, les similituds eren clares: l’equip antiavalots emprat per l’ESMAD era igual que el que va utilitzar la policia nord-americana que va atacar els manifestants a Portland, Seattle i altres ciutats. I les bales de goma, els pots de gas lacrimogen, i els helicòpters utilitzats per rastrejar, amenaçar i agredir els manifestants que vam veure desplegats a Colòmbia? També els vam reconèixer; després de tot, eren “Made in USA”.

Naturalment, els EUA també porten a casa noves maneres de reprimir. Els colombians que van veure per diferents mitjans la repressió contra els manifestants nord-americans haurien reconegut la presència de paramilitars (com Kyle Rittenhouse [12]) que treballen amb la policia, les detencions arbitràries i les desaparicions forçades.

En un excel·lent document sobre la revolta de 2020 titulat “Un any a la memòria: Racisme, Repressió i Lluita als Estats Units” [13], coordinat per la meva col·lega Natalia Shuurman, es relata el següent:

“El 29 de juny del 2020, aproximadament un mes després de l’assassinat de George Floyd, USA Pacific Architects and Engineers Today va informar de protestes en almenys 1.700 ciutats i pobles, grans i petits, al llarg dels 50 estats de la unió. A principis de juny de 2020, una enquesta del “Pew Research Center” va estimar que almenys 15 milions de persones a tot el país havien participat en aquestes protestes, i aquest nombre va augmentar en diversos milions a finals de juny. Per aquelles dates, la Guàrdia Nacional s’havia mobilitzat en almenys 25 estats, desplegant com a mínim 62.000 efectius federals sobre el terreny que treballaven en cooperació amb la policia local i estatal per ‘dominar els carrers’, com va descriure l’expresident Trump.”

En veure les imatges de la repressió de l’Aturada Nacional a Cali, em van indignar els vídeos que circulaven d’helicòpters de la Policia Nacional colombiana assetjant i disparant contra els manifestants amb munició real. Vaig voler investigar sobre les seves capacitats aèries i els seus vincles amb el finançament dels Estats Units. Em vaig assabentar d’una empresa que és molt representativa no només de com els Estats Units exporten el seu model de seguretat a Colòmbia i a la resta del món, sinó també d’aspectes multifacètics sobre aquest model.

Entre 2012 [14] i 2017 [15], l’empresa contractista de defensa Pacific Architects and Engineers (PAE), amb seu a Falls Church, Virginia, va rebre 616,7 milions de dòlars del Departament d’Estat per donar suport a les capacitats aèries de la Policia Nacional de Colòmbia. Això va incloure el suport i desenvolupament de la Base Aèria de la Policia Nacional de Colòmbia a Tuluá, a prop de Cali, i utilitzada com a base d’operacions contra l’aturada nacional de 2021. Segons la mateixa companyia (PAE) [16], “l’empresa prestarà serveis administratius, tècnics, de manteniment, d’entrenament, de seguretat, de logística i d’adquisició de 59 unitats d’aeronaus que inclouen helicòpters Bell-206, caravanes C-208, UH-1 HII, UH-60L i UH-60A”.

El 6 de gener de 2021 (el mateix dia dels disturbis del Capitoli a Washington DC), PAE va anunciar que era una de les tres empreses adjudicatàries d’un contracte de 3.300 milions de dòlars [17] per tramitar el 98% dels visats a immigrants i no immigrants, amb operacions a 120 països. Com podem veure, el model de seguretat nord-americà és divers… i rendible. PAE és també un dels deu principals contractistes dels centres de detenció d’immigrants de gestió privada als EUA, pels quals va rebre més de 801 milions de dòlars [18] entre el 2013 i la primera meitat del 2019. Des de tramitacions de visats fins a l’empresonament d’immigrants o la repressió de moviments populars a Colòmbia, a PAE se li paga bé per administrar components que són crucials per al concepte de seguretat que té l’Imperi.

La militarització de la policia condueix, directament, a la militarització de les presons i a l’empresonament massiu. No n’hi ha prou que Estats Units sigui el país amb més presos al món. Entre les característiques del model penitenciari nord-americà trobem l’amuntegament, la tortura -especialment en forma de confinament solitari-, els llargs períodes d’incògnit durant el trasllat, la negligència a l’atenció sanitària, una alta taxa de violacions i abusos físics ignorats en gran mesura pels funcionaris de presons. També que les persones de color i els pobres són empresonats en percentatges molt superiors a la seva representació tant a les estadístiques de delinqüència com a la població general, i la detenció de nombrosos presos polítics que, als Estats Units, acostumen a ser els que combaten el racisme [19]. El model nord-americà d’empresonament massiu és un fet del qual ens hauríem d’avergonyir. En canvi, l’exportem a tothom i l’anomenem “Imperialisme Penitenciari” [20]. Va començar l’any 2000 amb un acord entre els governs dels EUA i Colòmbia per reestructurar el sistema de presons colombianes, i des d’allà es va estendre a Guantánamo (a la Cuba ocupada pels EUA), a Bagram (Afganistan) i a Abu Ghraib (Iraq). En l’actualitat, els Estats Units estan construint un Imperi de Presons [21] a tot el Sud Global. Però, què passa amb aquest altre concepte de seguretat, que consisteix en la seguretat, la protecció i el benestar del nostre propi poble, dels que viuen, treballen, juguen i van a l’escola dins de les fronteres dels Estats Units?

Molta gent a nivell internacional té una percepció errònia de la vida als Estats Units, fins i tot a l’esquerra. Fa poc vaig estar en un esdeveniment a Popayan, Cauca (Colòmbia), i estic segur que tots els presents es descrivien com a socialistes i antiimperialistes. En un moment donat, un líder indígena em va preguntar si era cert que als Estats Units no hi havia pobresa. També vaig estar 5 setmanes a Cuba el 2015, el país més humà que he visitat a la meva vida, i fins i tot allà, vaig parlar amb persones que tenien una visió distorsionada dels Estats Units com a terra d’oportunitats, i que es van sorprendre en sentir-me parlar de la pobresa generalitzada que hi ha als Estats Units.

La realitat és que cada cop que una persona ascendeix en aquest sistema, unes altres han de descendir. Els Estats Units tenen la major bretxa de desigualtat al món desenvolupat. I mentre que els treballadors i els pobres i, de fet, tothom menys els més rics i poderosos, han patit econòmicament i en tots els altres aspectes, segons l’Institut d’Estudis Polítics, la riquesa dels multimilionaris nord-americans va augmentar un 71% , més de 2 bilions (amb B) de dòlars! [22]

La vida als EUA està marcada de forma inesborrable pel racisme generalitzat, l’augment de la desigualtat, la repressió dels moviments populars, el caos climàtic desenfrenat i l’augment dels delictes d’odi i dels grups paramilitars. L’aspecte bel·ligerant dels caps polítics, la policia i l’exèrcit de la nació és paral·lel a la pèrdua de prestigi i influència dels EUA al món, a mesura que el món es torna més multipolar i la Xina desafia els EUA [23] per convertir-se en la major economia del món. El país està en declivi, és un Imperi en decadència, però aquest Imperi conserva el monopoli més massiu de poder destructiu al món, i no dubtarà a fer-lo servir a casa i a l’estranger per protegir els interessos dels seus ciutadans més rics i benefactors.

El punt de partida de qualsevol debat sobre la realitat dels EUA ha de girar al voltant del tema del racisme. Un afroamericà de cada 1000 [24], segons les estadístiques, serà assassinat per un agent de policia. Així mateix, l’opressió de classe i el racisme estan profundament entrellaçats. La manca d’habitatge forma part del nostre teixit i identitat nacionals. L’anomenat “Somni Americà” (American Dream) es construeix sobre l’expulsió de les nacions indígenes de casa seva, el segrest dels africans per esclavitzar-los en una altra terra, i la despossessió i la pobresa que en són la sort dels pobres de la nostra nació. Les persones sense llar tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de delictes d’odi [25] que la població en general. El problema s’agreuja molt si es tracta d’una persona de color. Segons el Departament d’Habitatge i Desenvolupament Urbà [26], les persones negres constitueixen gairebé la meitat de les persones sense llar als Estats Units, tot i ser només el 13% de la població general. Les persones hispanes o llatines en constitueixen el 22%, essent el 18% de la població. Els blancs són el 77% de la població general, però representen només el 48% de les persones sense llar. Segons l’Oficina de Referència de Població (Population Reference Bureau) [27], “les estimacions de persones sense llar als Estats Units oscil·len entre unes 600.000 i 1,5 milions de persones, i aquestes estimacions varien segons la font”.

M’agradaria esmentar algunes de les meves pròpies experiències. Quan era jove, vaig treballar amb persones sense llar durant uns cinc anys a les ciutats de Chicago i Tucson i, des de llavors, he continuat recolzant el moviment pels drets dels sense sostre. Els meus companys de lluita i jo estàvem implicats també en els moviments contra la guerra i les armes nuclears. Els vèiem com el mateix: l’Estat havia abandonat les obligacions amb els pobres i amb els treballadors per, en canvi, augmentar un pressupost militar ja vergonyosament inflat.

Quan vaig començar eren innombrables les vegades que ens vam assabentar de les pallisses que la policia propinava als habitants del carrer i la freqüència amb què nosaltres ateníem els ferits. On jo vivia, a Chicago, era de domini públic que la policia colpejava, torturava i fins i tot arribava a matar especialment els negres, llatins i sense sostre de Chicago. Es va descobrir que un detectiu i comandant de la policia, John Burge, havia torturat almenys 118 persones entre el 1972 i el 1991. Els sense sostre no són només víctimes de la violència policial, sinó de la violència dels cossos parapolicials i paramilitars. Entre 1999 i 2019 es van registrar 1.852 incidents de violència [28] contra persones sense llar, dels quals 515 van resultar mortals.

A tot el país, les persones sense sostre han augmentat en cadascun dels darrers quatre anys [29]. Mentrestant, el finançament per als militars ha augmentat. En lloc de cases pels que no tenen llar, allotgem els soldats a les nostres més de 800 bases militars internacionals, més unes altres 450 o 500 dins de les nostres fronteres (cada estat alberga almenys una base) [30]. Construïm presons que mantenen 2,7 milions dels nostres ciutadans entre reixes, el 60% dels quals són afroamericans, i construïm uns centres de detenció d’immigrants escanyolits que empresonen unes 400.000 persones a l’any, inclosos nens i nenes que són separades de les seves famílies tràgicament.

El que els Estats Units volen per al món és la desigualtat: que l’elit arribi al cim i que la resta de nosaltres els hi servim; això és força evident. Permeteu-me repetir-ho de nou: entre les anomenades “nacions desenvolupades” tenim la major bretxa entre rics i pobres. Els nostres principals aliats a Sud-Amèrica, Brasil i Colòmbia [31], són el primer i segon país més desigual de l’hemisferi occidental.

En el moment que qualsevol persona o poble deixem de ser útil, o resistim, l’Imperi vol bombardejar-nos, matar-nos de gana, empresonar-nos, desplaçar-nos, marginar-nos o fer-nos desaparèixer. El que més odia l’Imperi és l’amenaça d’un bon exemple, i per això, l’Imperi nord-americà utilitzarà qualsevol tàctica o truc possible per destruir aquesta amenaça. Les sancions i els bloquejos contra Cuba, Nicaragua i Veneçuela estan dissenyats per paralitzar aquestes nacions i destruir les alternatives que presenten als models nord-americans.

Alhora que els Estats Units busquen ser un destructor d’algunes nacions, també volen reforçar-ne d’altres. L’enfocament dels Estats Units de la construcció de nacions és fonamentalment una estratègia militar. Primer destruir, després ocupar, després reconstruir com un estat vassall i, potser, finalment replicar la realitat nord-americana en nom del desenvolupament.

Estats Units inverteix més en el seu exèrcit que els següents 11 països al rànquing (Xina, Índia, Rússia, Regne Unit, Aràbia Saudita, Alemanya, França, Japó, Corea del Sud, Itàlia i Austràlia) junts [32]. Però això només és una petita part de la història. Tots els aspectes del govern dels Estats Units estan d’alguna manera al servei del Pentàgon i del militarisme generalitzat que impregna aquesta societat. Així mateix, la promoció de la democràcia i la construcció de la nació a l’estil nord-americà s’inclouen explícitament com a part d’una estratègia d’espectre total del Pentàgon coneguda com a DIMEFIL [33], inicials de Diplomàcia, Informació, Militar, Econòmic, Financer, Intel·ligència i Cossos Policials, components aplicats al concepte de construcció de la nació.

Marc Plattner és l’editor del Journal of Democracy (Diari de la Democràcia), publicat per la National Endowment for Democracy (NED, Fundació Nacional per a la Democràcia), una institució suposadament no governamental creada pel Congrés dels Estats Units i finançada pel Departament d’Estat. La NED és un dels principals instigadors del canvi de règim a certs països per part dels Estats Units. Plattner [34] afirma sense embuts que:

“La democràcia liberal afavoreix clarament els acords econòmics que fomenten la globalització, és a dir, l’economia de mercat i un sistema de comerç internacional obert… El liberalisme es basa en els drets naturals i el desig de propietat… La globalització ha fomentat la democratització, i la democratització ha fomentat la globalització. A més, en general, les dues tendències han afavorit els interessos dels Estats Units i han contribuït a reforçar el poder dels Estats Units…. Val la pena subratllar que l’ordre internacional que sosté la globalització se sustenta en el predomini militar nord-americà”.

Quina és aleshores la naturalesa i objectiu tàctic del predomini militar nord-americà? Això no es pot resumir amb conceptes tan simplistes i tradicionals com la victòria o la resolució pacífica, ni tan sols la resolució. La resolució requereix algunes concessions de drets territorials, que l’oposició política no se senti amenaçada, unes institucions laborals sanes i independents i unes altres idees que poden molestes pels poderosos. La guerra perpètua ha esdevingut la nova realitat. Un conflicte dirigit pot ser continu durant llargs i potser interminables anys, però permet continuar privatitzant sense respectar les demandes i la sobirania dels altres.

Certament, la victòria no ha estat el principal objectiu ni a l’Afganistan ni a Colòmbia. És massa fàcil parlar dels recents esdeveniments de l’Afganistan i del retorn dels talibans com una derrota per a l’imperialisme nord-americà, cosa que en molts sentits ho va ser. No obstant això, no hem d’oblidar la raó per la qual els Estats Units es van involucrar a l’Afganistan la primera vegada, que era per enderrocar un govern socialista i posar en marxa la maquinària que contribuiria a una eventual caiguda de la Unió Soviètica, que va succeir el 1991. L’ex assessor de seguretat nacional Zbigniew Brzezinski va explicar en una entrevista de 1998 [35] que,

“Segons la versió oficial de la història, la CIA va començar a ajudar els mujahidins durant 1980, és a dir, després que l’exèrcit soviètic envaís l’Afganistan el 24 de desembre de 1979. Però la realitat, ben guardada amb clau fins ara, és completament diferent: en efecte, va ser el 3 de juliol de 1979 quan el president Carter va signar la primera ordre d’ajuda secreta als opositors al règim prosoviètic de Kabul, i aquell mateix dia vaig escriure una nota al president en què explicava que, al meu entendre, aquesta ajuda provocaria una intervenció militar soviètica.

Aquesta operació secreta va ser una idea excel·lent, ja que va tenir l’efecte de fer caure els russos al parany afganès i, tu vols que jo me’n penedeixi? El dia que els soviètics van creuar oficialment la frontera, vaig escriure al president Carter aquestes paraules: “Ara tenim l’oportunitat de donar a l’URSS la seva guerra del Vietnam”. Efectivament, durant gairebé 10 anys, Moscou va haver de tirar endavant una guerra insostenible per al règim, un conflicte que va provocar la desmoralització i finalment la dissolució de l’imperi soviètic.

Què és més important a la història mundial? Els talibans o el col·lapse de l’imperi soviètic?”

Thomas A. Drohan [36], general de brigada retirat de les Forces Aèries dels Estats Units i professor emèrit d’estudis militars i estratègics de la USAF (Acadèmia de les Forces Aèries dels Estats Units) relata que,

En efecte, estem en guerra i en pau tot el temps… Quan la pau fracassa -és a dir, quan no s’evita la guerra- el Departament de Defensa dels EUA treballa perquè el conflicte resultant prevalgui. Per a aquesta zona grisa intermèdia, la força militar ha de reforçar ‘les eines tradicionals de la diplomàcia, assegurant que el president i els nostres diplomàtics negociïn des d’una posició de força.’ El problema d’aquest punt de vista és que també tendim a assumir que ‘la guerra és un acte de violència’. Aplicada erròniament a la guerra, aquesta suposició deixa de banda els eficaços mètodes de fer la guerra al nostre entorn de seguretat que és densament interactiu. La confusió sobre allò que constitueix una competència legítima fa més espessa la boira de la guerra a un espai de batalla amb una informació armada sense fi; el que és clar és que la guerra és un conflicte híbrid marcat per la cooperació i la confrontació. Ens trobem en escenaris de guerra que són de tots els dominis, de tots els instruments de poder i de tots els efectes. El conflicte implica cooperació i confrontació. Com lluitarem?

Karl Marlentes és un veterà de guerra del Vietnam a càrrec d’un grup de fusellers de la Marina que ha escrit tres best-sellers, dos dels quals s’ensenyen a West Point, a Annapolis, a l’Escola de Guerra Naval, a l’Acadèmia de la Força Aèria i en altres escoles militars. Reflexionant sobre les guerres interminables i impossibles de guanyar dels Estats Units després d’aquesta derrota a l’Afganistan, escriu aquestes paraules en un editorial a la revista Time [37]:

“…la qüestió que ningú discuteix és per què durant dècades les successives administracions dels partits demòcrata i republicà segueixen involucrant-nos en guerres que no només no guanyem, sinó que seguim lluitant durant anys fins i tot quan sabem que no podem guanyar i que els nostres objectius en aquestes guerres són confusos i mal·leables. Si repasséssim bé la història de la nostra guerra a l’Afganistan, ja el 2002 estava clar que no enteníem del tot el que estàvem fent allà ni la raó. Així i tot, ens vam quedar durant gairebé 20 anys més que van resultar sagnants.

Per què seguim fent això? Com ho podem aturar? ….

A la majoria dels nord-americans no sembla importar-los res fins que, després d’una sèrie d’escalades, el dolor nacional per les morts de soldats creua algun llindar difícil de definir i llavors és quan el poble nord-americà vol sortir de la guerra, però els responsables polítics no. Les raons d’aquests últims van des de la creença genuïna en els objectius de la guerra fins a la por egoista de ser culpats pel fracàs i el consegüent dany a les seves carreres polítiques o a l’administració.

Només caldria desplegar l’impressionant i massiu poder de les forces armades per defensar-se de les amenaces a la nostra democràcia i als valors i drets dels seus ciutadans que tant ha costat aconseguir. Des de la Segona Guerra Mundial, hem utilitzat repetidament aquest poder de forma imprudent, cosa que ha donat lloc a un humiliant cicle de vides i diners desaprofitats.

Al Vietnam, Afganistan i Iraq sacrifiquem els nostres joves i gastem enormes quantitats de diners lluitant per construir nacions que s’assemblin i pensin com nosaltres, un objectiu que a la majoria dels nord-americans no els importa realment, especialment quan saben que no seran reclutats. En aquestes guerres no hi havia cap amenaça directa que ens anessin a treure els nostres valors fonamentals als nord-americans. La raó per la qual perdem aquestes guerres és que els nostres adversaris lluiten per una cosa que els importa molt”.

A qui dels nostres importa realment els objectius de l’Imperi i del militarisme nord-americà? Penso una altra vegada en aquests dos tipus de seguretat esmentades amb anterioritat. Visc a només tres illes de cases del menjador social Casa Maria (Casa Maria soup kitchen, a Tucson, Arizona) on col·laborava als anys vuitanta. Casa Maria continua funcionant, repartint cada dia centenars de dinars gratuïts i proporcionant algunes dutxes; en definitiva, és un lloc perquè els pobres i els sense sostre es puguin asseure i relaxar sense ser assetjats. El barri on visc és un barri pobre. Quan camino pel carreró que hi ha al costat de casa meva, veig escombraries, excrements humans, mantes i roba que la gent ha llençat, i xeringues utilitzades de les persones que només poden imaginar l’alleujament en aquest món cruel al final d’una agulla. Si surto de casa ben d’hora, o molt tard de nit, veig els sense sostre arraulits al voltant de les portes de les botigues, sota els arbres, als bancs, dormint al dur formigó i a terra, fins i tot a les parts més fredes o més calentes del nostre clima desèrtic.

Mentrestant, avions militars de la propera Base Aèria Davis-Monthan sobrevolen la ciutat, potser en proves per assajar el llançament de míssils Tomahawk fabricats per l’empresa contractista de defensa Raytheon, el principal creador d’ocupació de la nostra ciutat. Aquests avions i míssils ens costen als contribuents nord-americans centenars, milers de milions de dòlars.

Quin és el model de seguretat dels Estats Units? El model de seguretat dels Estats Units és la desigualtat, una desigualtat molt hostil. Al cap i a la fi, el sense sostre que dorm durant el fred hivernal a unes poques illes de la Casa Blanca a Washington DC, i el jove sense llar que furga a les escombraries prop de la Plaça Bolívar a Bogotà, en representen els fruits podrits d’aquest mateix Imperi. Visquem on visquem, dins o fora dels Estats Units, la nostra lluita ha de ser una sola mentre trenquem fronteres i límits per desmantellar l’Imperi i aconseguir el nostre alliberament. Aquí rau la nostra seguretat.

Nota de l’autor

Aquest article el vaig escriure abans que els russos entressin a Ucraïna; tanmateix, l’article s’ha de llegir tenint en compte els darrers esdeveniments.

Les instal·lacions militars dels EUA a tot el món destaquen per la seva proximitat a les fronteres de Rússia i de la Xina. Les bases estrangeres més grans es troben al Japó, Alemanya, el Regne Unit, l’Índia i Itàlia. Juntament amb les grans bases a Alaska i Hawaii, es pot veure que fora dels 48 estats contigus de la unió, aquestes bases envolten tant Rússia com la Xina. De fet, les bases militars estrangeres dels EUA envolten el món com un cinturó, o més exactament, com si fossin els murs d’una comunitat internacional tancada, dissenyada per mantenir a ratlla el Sud Global i les “amenaces” asiàtiques al neoliberalisme occidental i a les seus del capital global als EUA i Europa. La negativa a tancar la porta a l’expansió de l’OTAN i l’amenaça real a la seguretat de Rússia són al cor del conflicte a Ucraïna avui.
En les meves reescriptures d’aquest article, vaig ometre un paràgraf que inclouré aquí, a la llum dels actuals temors de guerra nuclear: “No hi ha paral·lelisme al món actual amb el grau de prioritat que hem donat a la força militar. Estats Units gasta més en el seu exèrcit que els següents 11 països al rànquing (Xina, Índia, Rússia, Regne Unit, Aràbia Saudita, Alemanya, França, Japó, Corea del Sud, Itàlia i Austràlia) [38]. Ens amenaça una nova carrera armamentista nuclear” [39]. Segons el fons Ploughshares, ‘el govern dels EUA planeja gastar més de 2 bilions de dòlars durant els propers 30 anys per reconstruir el seu arsenal; aquests plans podrien empènyer Rússia, Xina i altres països a construir encara més armes nuclears”. Aquest militarisme impregna tots els aspectes de la nostra societat, i s’ha fet evident per la militarització de la policia, les presons, la frontera, fins i tot les nostres escoles.”
L’article esmenta el concepte de “guerra híbrida”. La idea de guerra híbrida s’aplica sovint tant a Rússia com a la Xina; aquesta idea és fora dels conceptes més tradicionals de la guerra. Però precisament no té res a veure amb Rússia o la Xina, ja que la guerra híbrida és un aspecte del militarisme dels Estats Units. De fet, el primer exemple modern de guerra híbrida va ser la Guerra Freda contra la Unió Soviètica des del mateix moment en què Winston Churchill va cridar a estrangular “el bolxevisme al seu bressol”. La Guerra Freda es va lliurar mitjançant una ingerència massiva d’Occident en els assumptes interns de la Unió Soviètica, bloquejos, enfrontaments militars directes i indirectes, un flux constant de desinformació i també mitjançant operacions psicològiques, per anomenar només algunes de les tàctiques que es van emprar.4. L’article destaca l’exemple de l’empresa contractista PAE (Pacific Architects and Engineers) i l’exportació del model de seguretat dels Estats Units per tot el món. PAE està encara més integrada en aquest model del que jo havia pensat, ja que és la “responsable de la cohesió general de la Missió Especial d’Observació a Ucraïna (SMM) de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE)…. [40]”. A més, la PAE [41] és “la principal companyia contractista del Programa Internacional d’Ajuda a la Formació en Investigació Criminal (ICITAP) del Departament de Justícia dels Estats Units a Ucraïna i porta ininterrompudament des del 2005 en aquest país amb la missió de desenvolupar les capacitats dels diferents organismes policials ucraïnesos. Al llarg de la darrera dècada, l’ICITAP ha portat a terme més de vint projectes per al compliment de la llei a Ucraïna. L’ICITAP té missions a 33 països al llarg del món donant suport a la formació i el desenvolupament de capacitats per a l’aplicació de la llei a Amèrica Central, Europa, Àfrica, Orient Mitjà i Àsia Pacífic”.