L’Afganistan de després de la restauració de l’Emirat Islàmic

Del mateix autor

El passat 15 d’agost de 2021, i després de vint anys d’ocupació, les tropes estrangeres es retiraven de l’Afganistan. Es donava pas així al retorn al poder dels talibans, el moviment polític-militar extremista islamista que ja va atemorir al poble afgà a finals de la dècada dels noranta governant el país i, tant anteriorment com posteriorment, com a grup terrorista insurgent. La política imperialista de l’OTAN, la UE i els EUA tornava a deixar morts i destrucció en un territori més del món musulmà.

Fa uns dies coneixíem la notícia que el Ministeri d’Educació d’Afganistan anunciava que les aules continuaran tancades per a les alumnes de secundària. Aquesta mesura, una més que atenta directament contra els drets de les dones afganeses, se suma al conjunt de polítiques misògines, masclistes i reaccionàries aplicades a l’Afganistan des de fa dècades. Aquestes mesures ara s’accentuen amb la presència dels talibans al govern pel seu caràcter encara més fonamentalista religiós. La mesura no va trigar a tenir una contestació per part de desenes de dones afganeses, que es van manifestar a la capital, Kabul, contra aquesta nova restricció als seus drets, amb el perill per a les seves vides que això suposa.  

Aquesta mesura, però, no és l’única que ha aplicat el règim del terror talibà. La segregació entre homes i dones a l’etapa universitària, la repressió contra qualsevol persona que expressi unes mínimes diferències amb el règim talibà (dones, treballadors i treballadores, periodistes, imams, etc.), els desallotjaments forçosos de persones suposadament properes a l’anterior règim, els càstigs físics i les tortures contra persones acusades de robatoris o de mantenir relacions sexuals “il·legals”, la divisió per sexes en els parcs públics o la prohibició a les dones de viatjar soles amb avió sense un “tutor masculí”, són alguns exemples de les mesures aplicades pel nou règim.

A més, hi ha moltes persones que van abandonar el país quan els talibans van tornar a assumir el poder que s’estan veient obligades a tornar perquè no han pogut aconseguir la documentació necessària per poder refugiar-se en altres països. La política de facilitar l’arribada de persones refugiades de la guerra d’Ucraïna que sí que s’aplica ara per part de les institucions occidentals, sembla que no va funcionar de la mateixa manera amb les guerres d’Afganistan, de Líbia i de Síria (per posar tres dels moltíssims contraexemples que podem trobar).

Les dades que ens llancen els últims informes que tenim disponibles d’organitzacions com la UNESCO, el PNUD o l’OMS, situen a l’Afganistan com un dels països amb els pitjors indicadors de desenvolupament humà. Amb una esperança de vida de menys de seixanta-cinc anys, un Índex de Desenvolupament Humà de 0,511 (ocupant així la posició 169° a escala mundial) i una taxa d’alfabetització del 43% (i que no arriba al 30% en el cas de les dones), la classe obrera afgana pateix d’una manera molt més aguditzada tots els problemes derivats de l’imperialisme i el fonamentalisme islàmic.  

Tot i que ja fa mesos que l’Afganistan no es troba en el punt de mira mediàtic de la premsa occidental, és de vital importància que, com a internacionalistes, continuem denunciant els abusos que pateix la classe treballadora afgana, sobretot les dones. Així com expressar tota la nostra solidaritat i recolzar la lluita del poble afganès contra l’imperialisme i l’extremisme religiós. 

Perquè com deia el Che Guevara, “Tots els pobles del món han d’unir-se per a aconseguir el més sagrat, que és la llibertat”.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles