La teoria de l’imperialisme (1a part)

Del mateix autor

En general, els economistes consideren l’imperialisme com una idea antiquada i rígida, incapaç d’explicar les relacions econòmiques actuals entre països que comercien lliurement dins d’un capitalisme financer globalitzat. El neoliberalisme ha creat una classe capitalista global que domina en totes les regions del món, restant importància a les relacions socials, polítiques i econòmiques entre regions geogràfiques concretes. Aquesta interpretació és acceptada fins i tot en certs cercles de l’esquerra, que argumenten que el capitalisme globalitzat explota igualment a la classe treballadora mundial, important poc la ubicació geogràfica del treballador. Les diferències geogràfiques que evidentment existeixen pel que fa al desenvolupament de les forces productives dels països i en el poder adquisitiu dels treballadors es deuen a unes relacions socials arrelades en un procés imperialista colonial històric, procés que no opera en el neoliberalisme actual.

Aquesta interpretació és refutada en el llibre “A Theory of Imperialism”, d’Utsa i Prabhat Patnaik, un matrimoni d’economistes marxistes indis, que argumenta que l’imperialisme està més viu que mai, i sempre ho ha estat, sent en tot moment un element fonamental per a l’estabilització del sistema mundial capitalista. El seu argument està basat en la necessitat que té el Nord—denominant així a les economies avançades del món, el centre del sistema mundial capitalista, històricament colonitzador, amb un clima temperat—d’importar grans quantitats de matèries primeres del Sud—les economies emergents i pobres, la perifèria del sistema mundial, històricament colonitzades, i amb un clima càlid. Si en algun moment arribés a apujar-se el preu d’aquestes matèries primeres, amenaçaria la capacitat que té els diners de mantenir el seu valor. Per a què invertir en productes i serveis quan es pot acaparar blat, or o petroli? El capitalisme no pot permetre que es realitzi aquesta amenaça, per la qual cosa empra l’imperialisme, definit com les mesures coercitives implementades per països que importen gran quantitat de matèries primeres per a desinflar els ingressos en països productors, reduint la demanda autòctona de matèries primeres en aquestes regions productores i permetent que siguin exportades a baix cost.

Vivim un moment històric en què el capitalisme globalitzat ens està demostrant els límits biofísics del planeta, la capacitat del qual de produir matèries primeres no és infinita, fet que es veu reflectit en la pujada desbocada de l’IPC, i que gairebé mai és explicat en els titulars sobre el preu de la llum, la gasolina o el menjar. Conflictes bèl·lics com els d’Ucraïna aguditzen i acceleren les contradiccions estructurals d’un capitalisme que sempre ha depès de matèries primeres barates, i tiben les relacions geopolítiques entre els països del Nord i els països del Sud, divisió que ha quedat a la vista en la recent votació en l’ONU per a sancionar econòmicament a Rússia. L’actualitat ens demostra sense parar que el capitalisme, l’imperialisme i els límits biofísics del planeta estan íntimament lligats.

Comerç global i la qüestió agrícola

Considerant el baix pes que tenen les matèries primeres en el PIB mundial, és vàlid argumentar que una pujada del seu preu amenaçaria el valor dels diners i , per tant, l’estabilitat del capitalisme? Segurament no col·lapsaria la borsa si comencés a apujar-se el preu del cafè, no?

Des del seu origen, el capitalisme ha necessitat importacions de matèries primeres des del tròpic, que per raons climàtiques és capaç de produir béns agrícoles en major quantitat i varietat. En l’actualitat, els països temperats del Nord depenen d’importacions agrícoles del Sud tropical per a satisfer el seu nivell de consum, sobretot durant l’hivern. Olis, fruites, verdures, llegums, peixos i mariscos, espècies, cafè, xocolata, sucre i fibres per a ús industrial destaquen entre els productes agrícoles provinents del Sud importats al Nord. Malgrat tenir una producció agrícola més eficient pel que fa a rendiment, el Nord té una producció total menor que els països del Sud, ja que les condicions climàtiques temperades permeten una única collita anual, enfront de 2 o 3 al Sud. El valor de canvi de les importacions agrícoles que arriben al Nord és baix (en gran part per les mesures que s’imposen al Sud); no obstant això, el valor uso d’aquestes importacions és alt, permetent que la població del Nord pugui gaudir d’una dieta variada i alta en calories durant tot l’any.

El Sud és exportador net al Nord en diverses categories importants de producció agrícola, per la qual cosa interessa al Nord tenir una moneda forta per a pagar aquesta producció, i deprimir la demanda autòctona al Sud perquè existeixi una major oferta disponible a l’exportació. Aquesta dinàmica condemna a una gran població de petits productors pagesos al Sud global a la pobresa, perpètuament endeutats, obligats a arrendar terres i produir per a l’exportació sense tots els avantatges tecnològics—fertilitzants, pesticides, llavors transgèniques, mecanització, digitalització, etc.—que augmenten la productivitat al Nord. L’accés relativament fàcil a aquestes tecnologies permet que els agricultors al Nord tinguin un rendiment més alt amb menys mà d’obra, a cost I. d’un producte més car (major cost de producció per unitat produïda) i II. una eficiència energètica de producció (calories utilitzades en la producció enfront de calories obtingudes) molt baixa, ja que aquesta depèn d’energia fòssil que irònicament és importada en gran manera del Sud. El desavantatge en el mercat obert que sofririen els agricultors del Nord a causa de l’alt cost del seu producte i menor producció total (conseqüència de la curta temporada de creixement) és eliminada en gran manera per les subvencions públiques que perceben dels seus governs.

Polítiques imperialistes obliguen a grans poblacions de pagesos al Sud a subsistir exportant la seva producció agrícola al mercat obert global. Amb freqüència, això dona lloc a deficiències alimentàries, no perquè aquests països siguin hipotèticament incapaços d’acte proveir-se, sinó perquè es veuen obligats a limitar la producció per al consum autòcton i maximitzar la producció d’un nombre limitat de productes especialitzats per a l’exportació. Existeixen regions a Àfrica occidental que importen cereals, ja que es dediquen a produir gairebé exclusivament cotó que competeix en el mercat obert amb cotó subvencionat produït en les zones més càlides (i històricament poblada per esclaus provinents d’Àfrica occidental) dels EUA. Els països més empobrits estan tan especialitzats en la seva producció agrícola que es veuen obligats a importar cereals, sucre i olis. Països més grans, com els *BRICS, són exportadors nets agrícoles i depenen menys de les importacions, la qual cosa no els lleva de veure’s exposats als mateixos processos imperialistes per a desinflar els seus ingressos i reduir la seva demanda.

La teoria de l’imperialisme

A més de productes agrícoles, el Nord depèn d’importacions del Sud d’altres matèries primeres minerals i energètiques amb un altíssim valor d’ús, absolutament imprescindibles en la producció industrial avançada, però amb un pes relativament petit en el PIB. Això no és una casualitat. L’argument central dels Patnaik és que l’acumulació de capital al Nord augmenta contínuament la demanda sobre totes les matèries primeres del Sud. L’increment del preu d’oferta d’aquestes matèries primeres amenaça el valor dels diners de manera intolerable per al capitalisme. Per a evitar que això ocorri, es desinflen els ingressos de petits productors pagesos i treballadors al Sud, reduint la demanda sobre els seus propis productes a cost de pobresa i deficiències alimentàries. L’imperialisme consisteix en les mesures implementades per a mantenir la deflació d’ingressos al Sud. Aquesta dominació econòmica amb característiques espacials i geogràfiques—que en gran manera reflecteixen diferències en producció degudes a condicions climàtiques—ha existit per necessitat des del naixement del capitalisme globalitzat en l’edat moderna, contemporani de la colonització, ja que resol la contradicció entre l’increment de preus de les matèries primeres i la imperant necessitat de neutralitzar aquesta amenaça al valor dels diners.

En el següent article s’investigarà la implementació de mesures imperialistes al llarg de la història, els aspectes comuns en les relacions econòmiques Nord-Sud durant l’època colonial i en l’actual neoliberalisme, i es proposaran idees per a transcendir les dinàmiques imperialistes i el capitalisme.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles