Salut mental: l’iceberg i la justícia social

Del mateix autor

L’augment dels suïcidis en dades

L’any 2020 s’ha convertit en l’any amb més suïcidis registrats a l’estat espanyol des que l’any 1906 es van començar a registrar les dades. Durant el 2020 s’ha produït un augment de 270 defuncions per aquesta causa, incrementant-se més d’un 7,4% respecte de l’any anterior. L’increment ha estat més gran entre les dones, concretament, d’un 12,3%: es tracta de la primera ocasió en la història que les morts per suïcidi en dones superen les 1.000 morts.


D’aquesta manera, han mort un total 3.941 persones, registrant-se un suïcidi cada dues hores, i consolidant-se, així, com la principal causa de mort no natural, superant en 2,7 vegades les provocades per accidents de trànsit o en 13,6 vegades els homicidis.

A Catalunya, els suïcidis són la segona causa de mort en les dones de 25 a 44 anys i la primera en els homes d’aquest grup d’edat, sent també la principal causa de mort no natural i la segona causa de mort en joves d’entre 15 i 29 anys. Cal remarcar també que s’ha multiplicat per 2 la incidència de suïcidi entre menors de quinze anys d’un any per l’altre.


El suïcidi consumat, però, és només la punta visible d’un iceberg que en temps de crisi es fa més gran, però aquest iceberg es fa colossalment més gran en aquella part més invisible: els problemes de salut mental. Cal esmentar que un 90% de les persones que consumen el suïcidi tenen diagnosticat almenys un problema de salut mental, entre els quals els més comuns són els trastorns afectius. El suïcidi, tant consumat com temptatiu, presenta un gradient social molt clar: a condicions socioeconòmiques més desfavorables, més creixen.

La conducta suïcida pot ser, ocasionalment, una resposta immediata, en curtcircuit, a un esdeveniment vital estressant específic com la pèrdua de la feina, però habitualment s’inicia en una trastorn mental subjacent i que ve fortament influït per diversos determinants socioeconòmics com la situació laboral, l’educació, les condicions de vida, el nivell de renda, les condicions de l’habitatge o els hàbits i estils de vida. En concret, s’estima que el 80% dels determinants de la salut són aliens al sistema sanitari. Precisament, gran part de les desigualtats en salut deriven de les desigualtats socials.

L’impacte de la crisi econòmica

Durant la crisi econòmica del 2008, la incidència de trastorns mentals va augmentar de manera molt pronunciada. Si desgranem les dades, podem veure com els trastorns de l’estat d’ànim van augmentar un 19,4% en el cas de la depressió major i un 20,8% en el cas de la distímia (pèrdua d’interès en les activitats quotidianes, desesperança, baixa autoestima i una sensació d’ineptitud durant un període de més de dos anys).

Respecte dels trastorns d’ansietat, aquests van augmentar un 8,4% en el cas de l’ansietat generalitzada i un 6,4% en les crisis d’angoixa. També es va poder observar un repunt significatiu, de fins al 7,2%, en els trastorns de símptomes somàtics (presència d’un o més símptomes físics, sense una explicació mèdica, acompanyats de nivells d’angoixa, preocupacions i dificultats en el funcionament diari relacionades amb aquests símptomes). Així mateix, es va observar un increment de l’11,6% en la dependència de l’alcohol i d’un 2,4% en l’abús de l’alcohol.

Però si passem de l’enfocament general a l’enfocament d’aquells estrats socials més colpejats per la crisi, podem veure com aquestes dades preocupants es disparen:
En el cas de les dones, l’augment dels trastorns de símptomes somàtics va ser especialment rellevant (11,6%). Si analitzem el duet depressió/ansietat, observem com durant els pitjors anys de la crisi es va arribar cotes mai vistes, on el 26% de les dones del principat estaven immerses en un procés depressiu o d’ansietat, mentre que aquest percentatge era del 23,8% l’any 2006, tractant-se, doncs, d’un procés altament feminitzat. De fet, arriba a multiplicar per més de 2,5 la seva incidència respecte als homes, fet que fa explícit el caràcter sexista de la crisi i la societat capitalista.

Si observem el col·lectiu dels joves, veiem com van ser un dels grans damnificats en matèria de salut mental. La taxa d’hospitalització psiquiàtrica en el rang d’edat d’entre 15 i 34 anys va augmentar un 18,2% a partir d’abril de l’any 2008, coincidint amb l’inici de la crisi. Si desglossem per franges, veiem com les hospitalitzacions van augmentar especialment en pacients en el rang d’edat d’entre 15 i 24 anys i, en menor mesura, en el rang d’edat 25-34. Si desglossem l’hospitalització d’aquests rangs d’edat segons trastorn mental diagnosticat, podem observar com van augmentar un 51,6% els ingressos per depressió, un 46,1% els ingressos per trastorns de conducta o emocionals, un 26,6% els ingressos per trastorns de la personalitat i un 26,2% els trastorns associats a l’abús d’alcohol/drogues. L’augment de les hospitalitzacions es va observar només en els rangs d’edat més afectats per la desocupació.

A Catalunya, si observem la comparativa entre els anys 2000 i 2013, podem veure com es va produir un augment en la taxa de suïcidi de més del 36% en persones d’entre 40 i 60 anys.

El monstre de la covid

Ara per ara, tenim analitzades amb exactitud quines van ser les conseqüències d’un capitalisme sense frens en temps de crisi econòmica per a la vida de la gent de classe treballadora, i actualment és important també poder conèixer amb profunditat com la crisi sanitària, social i econòmica provocada per la COVID-19. Les últimes publicacions on s’avaluen les conseqüències de la COVID en matèria de salut mental ens posen en un escenari on s’han triplicat els símptomes de depressió, ansietat i malestar emocional i ha augmentat l’ús de tranquil·litzants, sedants i somnífers. Hi queda palès que les dones, i especialment les de menor nivell socioeconòmic, presenten consums més elevats de psicofàrmacs i més presència de simptomatologia associada a una mala salut mental.

Tot seguit, podem veure quina és l’evolució de la depressió, l’ansietat i el malestar emocional. Respecte a la depressió, moderada o alta, un 22,8% de les persones enquestades manifesta haver-ne tingut símptomes, una xifra que triplica la prevalença del 7,6% publicada a l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de l’any 2018. Pel que fa a l’ansietat, un 26,9%, aquesta xifra és fins a quatre vegades superior a la prevalença d’ansietat crònica observada per Catalunya en l’enquesta de Salut d’Espanya (ENSE) de l’any 2017. També es triplica la simptomatologia de malestar emocional, amb un 74,8% durant el confinament respecte al 26,2% obtingut amb la mateixa escala en l’ESCA del 2018, tenint una incidència de dimensions estratosfèriques.


Aquests resultats es poden relacionar amb l’increment d’ús d’hipnosedants (tranquil·litzants, sedants o somnífers) en els darrers trenta dies: un 17,7% de la població refereix haver-ne fet ús amb recepta mèdica (un percentatge tres vegades superior al 5,9% obtingut a l’enquesta EDADES de 2017) i fins a un 6,5% de la població refereix haver-ne consumit sense recepta mèdica (10 vegades més que el 0,6% obtingut a la mateixa enquesta de 2017).

Les joves, les dones, les persones amb menys estudis i aturades són els grups amb més afectació, amb gairebé el doble de risc de patir depressió, ansietat o malestar emocional en comparació al global de la població, amb unes dades preocupants: fins a un 32,3% de la població entre 15 i 44 anys ha referit simptomatologia de depressió, un 35,3% d’ansietat i un 86,1% de malestar emocional, comparat amb el 20,6%, el 23,8% i el 75,6% respectivament del grup d’edat entre 45 i 64 anys. Les dones també han referit nivells més elevats de simptomatologia de depressió (26,6%), d’ansietat (30,3%) i malestar emocional (80,9%) respecte als homes (15,9%, 18,7% i 69,5%, respectivament).

La precarietat laboral també és un factor de risc, ja que les persones que estan aturades (tant les que ho estaven abans del confinament com les que han patit un ERTO durant aquest període) refereixen simptomatologia de depressió en un 33,7% i d’ansietat en un 35,4%, i un 81,7% reporten malestar emocional.

Davant de l’iceberg, què podem fer?

El confinament i la gestió postconfinament, amb les respectives restriccions, han actuat com a catalitzador d’un ascens meteòric de la incidència dels trastorns mentals, considerant-se major que l’ascens ocorregut durant els pitjors anys de la crisi econòmica iniciada l’any 2008, i l’experiència ens ha demostrat que la precarietat en temps de crisi castiga el doble. Sent testimonis d’aquest creixent colossal de l’iceberg de la mala salut mental, des de la base fins a la punta, què podem fer i què podem promoure per poder reduir la prevalença i l’impacte de la conducta suïcida?
Primer de tot, ens cal un sistema integrat i eficient de prevenció, intervenció i postvenció que tingui en compte tota la població en situació de risc de suïcidi: supervivents de temptatives, patologies cròniques amb discapacitat o dolor, terceres persones (supervivents, companys de feina i altres entorns), persones LGTBI+, persones en elevat risc o situació d’exclusió social, població migrant, persones cuidadores, professionals, etc. Tant en les accions com en els plantejaments.

Començant per la prevenció, cal garantir un entorn d’atenció segur als centres d’hospitalització de salut mental i addiccions, serveis d’urgències, centres penitenciaris i altres serveis assistencials per a la prevenció del risc de suïcidi. També hauria de ser prioritari desplegar un programa ambiciós de salut mental comunitària, participat per la ciutadania i construint, en definitiva, un programa on l’atenció primària fos punta de llança en la detecció precoç i l’atenció dels problemes de salut mentals i amb capacitat d’atendre de forma ràpida no només aquells casos més greus, sinó en tots els casos. És per això que cal, a part de més recursos i més personal, creure en un dret bàsic i fonamental com és el dret al benestar: sense salut mental no hi ha benestar possible.

A més a més, cal garantir l’atenció a les zones amb molta dispersió geogràfica, baixa densitat de població o de difícil accés. Però també cal potenciar accions de prevenció del suïcidi a l’àmbit educatiu en els sectors més joves, treballar per la detecció i l’abordatge de la conducta suïcida en casos de persones víctimes de violència, abús o situacions límit, així com introduir programes de prevenció específica en patologies o situacions en què hi ha un elevat risc de suïcidi i formar als professionals dels serveis comunitaris, sanitaris, socials i altres agents implicats en la detecció del risc de suïcidi.

Un altre aspecte clau és poder incorporar l’atenció a supervivents i donar suport als familiars i l’entorn relacional, de manera que es doni una primera resposta ràpida i apropiada a les persones supervivents (familiars, amics, companys i altres supervivents, incloent-hi també a les professionals), i derivar els casos, quan sigui necessari, a recursos de suport i ajuda, individual i grupal, on es tingui la capacitat de donar suport al procés immediat després d’un cas de suïcidi.

La veritat, però, és que si només ens dediquem a millorar el 20% dels determinants de salut que són propis del sistema sanitari, i no abordem el 80% que en són aliens, no anirem enlloc. Podrem destinar recursos i més recursos, però si no abordem la base de l’iceberg i els determinants socials de la salut, l’únic que estarem fent com a prevenció dels suïcidis serà superficial i ignorarà l’arrel comuna dels problemes de salut i més concretament de salut mental, que és no tenir les condicions materials de vida necessàries per viure amb dignitat. 

Actualment, la salut mental està de moda: obre portades, telediaris i polítics de tots colors i “influencers” surten a dir la seva, però no ha estat mai en l’ideari d’aquests mateixos agents el fet de garantir les condicions materials de vida adequades per viure. Cal garantir el pa, garantir el sostre i garantir el treball. En definitiva cal conquerir el dret a viure unes vides dignes i sobre aquest dret, el dret al benestar, haurien de pivotar totes les polítiques per a construir una societat més sana, tant pel que fa a en matèria de salut mental, com en matèria de salut física i relacional.

Cal entendre la justícia social com un pilar bàsic de la prevenció primària en salut mental. Les conseqüències d’una mala salut mental, el patiment associat i la seva distribució desigual és una qüestió de responsabilitat col·lectiva i s’ha d’abordar com a tal.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles