L’imperi i la classe obrera

Del mateix autor

La globalització del capitalisme en el segle XXI ha posat en crisi la naturalesa i totes les esferes de la vida humana. El segle XXI va començar ple d’esperança per al liberalisme. El capitalisme semblava no tenir adversaris i les ombres de guerra i odi del segle XX semblaven superades. En molt pocs anys, aquesta il·lusió s’ha convertit en un trencadís. La dominació completa del planeta per part del sistema capitalista no ha portat a la pau social promesa. Més aviat, un creixement monstruós del terrorisme fonamentalista i el feixisme, les guerres imperialistes pel control dels recursos naturals, la desigualtat, les crisis econòmiques i la destrucció del medi ambient.

La ideologia neoliberal es basa en l’individualisme, la consagració del lliure mercat i la fi del progrés històric. Els grans ideals transformadors de la humanitat —com la Il·lustració o el Socialisme— van aconseguir transcendir l’ordre imperant i imaginar societats noves i millors. En canvi, actualment, la naturalització de les institucions capitalistes és tan profunda que resulta més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Una prova d’això és la poca ambició dels actors polítics nascuts en aquest context, que explícitament limiten els seus horitzons polítics al capitalisme i a l’electoralisme. Existeixen múltiples exemples en la nostra història dels efectes perversos de centrar tots els esforços en allò ‘electoral i institucional, amb grans fracassos que ara no revisarem aquí.

L’hegemonia de l’imperialisme occidental ha entrat en crisi. El sistema de relacions polítiques i econòmiques internacionals es troba en transició. Els múltiples conflictes geopolítics són el senyal de la davallada de l’hegemonia occidental, que ha d’usar la força allà on està perdent influència. Enfront del poder occidental, està emergint una nou pol de poder oriental, que es consolida en l’eix Àsia-Pacífic i amb Rússia i la Xina com a potències principals.La Xina augmenta el seu paper com a potència econòmica, consolidant-se a Àfrica i a Amèrica Llatina i el Carib.

Per part seva, Rússia continua sota el lideratge de Vladimir Putin. Quant a la política internacional, més enllà de la propaganda occidental que ens parla d’un expansionisme rus —idea repetida per algunes organitzacions d’esquerres del nostre país— la veritat és molt més complexa. I tant a nivell econòmic com militar, Rússia està molt lluny de poder suposar un contrapès al poder dels EUA i els seus titelles de la UE. L’aliança dels BRICs —el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina— s’ha desfet davant la submissió del Brasil i l’Índia, tots dos amb governs de caràcter reaccionari.

D’aquesta manera, l’OTAN segueix sense rival militar clar i no és previsible ara mateix un poder militar similar per part dels BRICS. El marc de «l’eix del mal» torna a guanyar importància en un món més conflictiu i inestable, com a recurs propagandístic usat per a legitimar les accions imperialistes contra els pobles del món.

La decadència de la Unió Europea i l’OTAN davant el multilateralisme oriental mostra de forma més clara la seva funció imperialista i de servei de les oligarquies. Si era molt clar que l’OTAN o el Fons Monetari Internacional són eines de domini imperialista, encara persisteix entre una part de l’esquerra la idea que la UE pot ser una estructura beneficiosa per als pobles europeus i que fa falta una major integració per a superar les seves deficiències. Però el paper de la UE davant les crisis humanitàries —com la dels refugiats que miren d’arribar al continent— deixa clar que en última instància la seva funció és la de servir a les oligarquies europees. Els partits comunistes i obrers europeus hem de debatre i convèncer a altres forces progressistes del continent sobre la impossibilitat d’una sortida social dins d’aquesta UE.

La crisi per la pandèmia de la COVID19 ha demostrat la incapacitat del capitalisme de gestionar els moments de màxima crisi, com vam poder veure a principis de 2020, com uns països es robaven els uns als altres els medicaments i els respiradors i miraven de buscar solucions nacionals per a un problema d’àmbit global. Mentre que la Cuba socialista, un petit país assetjat i bloquejat per la principal potència mundial, era capaç no sols de gestionar la pandèmia per si sola, sinó fins i tot de prestar ajuda mèdica a grans potències econòmiques com Itàlia.

En 2021 veiem de nou com el sistema de patents i les desigualtats entre el centre i la perifèria de l’imperialisme poden posar en risc a tota la humanitat. Aquest sistema de patents ha impedit la total vacunació en el continent africà, generant un nova variant de coronavirus més agressiva provinent d’aquest continent que ara s’està escampant per tot el món.

Les solucions han estat de nou profundament injustes, bloquejant els viatges al sud d’Àfrica i culpabilitzant-los. Quan l’única sortida possible és un programa públic de vacunació massiva mundial.

Darrerament, hem vist com s’ha redoblat l’atac contra Cuba, la nova presidència de Biden no sols no ha eliminat cap de les mesures draconianes contra Cuba promogudes per Donald Trump, sinó que està impulsant una estratègia de cop tou com hem vist aquests mesos de juliol i novembre. Ha estat especialment escandalós com la mobilització del 15 de novembre va ser anunciada a so de bombo i platerets per tots els mitjans de comunicació, i finalment solament va tenir repercussió fora de Cuba, especialment entre l’extrema dreta espanyola i estatunidenca, les quals s’estan coordinant amb les extremes dretes llatinoamericanes, construint-se a poc a poc una internacional reaccionària. Estem davant una campanya per a desprestigiar a l’illa, especialment en aquests moments en què l’esquerra està tornant a molts governs d’Amèrica Llatina i és possible que obtingui més victòries en un futur pròxim.

A Palestina l’ocupació israeliana i l’escalada de repressió no cessa i continua fent salts qualitatius, gràcies a l’estreta relació entre les extremes dretes estatunidenca i israeliana. Últimament amb la il·legalització de sis organitzacions de defensa dels Drets Humans i la normalització de relacions amb els estats àrabs reaccionaris, tal com apuntava el manifest conjunt de partits comunistes i obrers promogut pel Partit Comunista d’Israel i el Partit Popular Palestí.

A Europa, el març de 2020 la Comissió Europea va suspendre el Pacte d’Estabilitat i Creixement, que marcava el sostre de dèficit i l’endeutament. Això podria semblar que les mesures adoptades per fer front a la crisi de la pandèmia poden ser heterodoxes, però no han resultat ser exactament així. La primera fase de rescat va demostrar el caràcter privatitzador de les ajudes, beneficiant a 139 empreses. La segona fase, el Next Generation EU, d’una banda, trobem un fenomen contradictori, perquè es pretén la transició verda i la transformació digital únicament justificada a través de les idees pròpies de la desmaterialització. Això contempla que és possible créixer econòmicament al mateix temps que es redueix l’extracció de recursos i la generació de residus mitjançant la tecnologia.

En el punt de la digitalització trobem el risc de la destrucció de l’ocupació per l’amenaça de la robotizació, i la monopolització i concentració del capital en mans d’aquelles empreses que puguin realitzar les transformacions requerides. A més, per a poder rebre les transferències directes als Estats membres, aquests han d’aplicar unes reformes condicionades en matèria de reforma del mercat laboral i del sistema de pensions, recentment a Espanya hem vist com s’amenaça amb una reducció de les pensions a través del truc d’augmentar el còmput d’anys cotitzats, a pesar que el govern va assegurar que aquestes ajudes europees no tenien cap contraprestació.

La legislació que dona entrada a aquestes ajudes directes, el Reial decret llei 36/2020, és un text realitzat a mesura per a les empreses, ja que coincideix amb una proposta legislativa presentada al govern per part de la patronal. En aquest text s’afermen les col·laboracions públic-privades: els diners contribueix als beneficis del sector privat, i el caràcter d’urgència que es declara permetrà l’adjudicació de contractes “a dit” caracteritzats per tenir sobrecostos i ser ineficients.

La UE en els últims temps ha redoblat la pressió imperialista sobre Bielorrúsia, intentant crear també un cop tou contra la sobirania del país, i més recentment culpant-la de la crisi dels refugiats, quan el principal problema d’aquesta crisi és la concepció de la UE com a fortalesa i l’aproximació solament securitària cap al drama de la migració. Una UE amb els seus estats membre cada vegada més cap a la dreta, com hem vist amb l’acabada de proposar de llei a Polònia, amenaçant fins i tot amb cadena perpètua a les dones que avortin, la qual cosa és en tota regla una declaració de guerra del govern contra totes les dones del país.

Respecte a la situació d’Espanya, últimament s’està parlant molt sobre la unitat entre les forces progressistes, es parla de la unitat com un bé per se, com una finalitat en si mateixa. Quan nosaltres creiem humilment que la unitat és un mètode per a arribar a acords entre diferents forces per a aconseguir objectius compartits, així com entendre que la unitat no és sinònim d’uniformitat.

D’altra banda com hem analitzat en repetides ocasions, no és possible cap ruptura democràtica amb el règim borbònic de 1978 sense diàleg sincer i en peus d’igualtat amb les diferents forces sobiranistes d’esquerres que existeixen a Catalunya, País Basc, Galícia, etc. I que la qüestió territorial continua sent la baula més feble de la cadena d’aquest règim. També cal destacar en aquesta unitat la importància de les estructures i quadres intermedis. No solament es pot construir a base d’hiperlideratges. Més encara en un context en què les esquerres a Espanya ens trobem a la defensiva, la qual cosa no deixa de ser aparentment contradictori tenint en compte que tenim un govern de signe progressista.

Pel que respecta a Catalunya, la repressió soferta per part de l’Estat Espanyol contra el sobiranisme, aparentment pot haver-lo desactivat i provocat una crisi d’estratègia en el seu si. Per les bases que van asseure el conflicte i el procés independentista continuen latents, i els recents atacs per part del Tribunal Suprem contra el model d’immersió lingüística, base del model d’escola català i que han estat la base per la convivència no sectària entre castellanoparlants i catalanoparlants, no fan només que avivar les flames del conflicte i són provocacions perquè aquest torni a esclatar.

Davant de tot plegat, cal recalcar la necessitat d’aprofundir en l’intercanvi d’experiències i coordinació del treball de tots els comunistes d’arreu, respectant això sí, els temps i les particularitats i els models nacionals d’arribar al socialisme. Necessitem un moviment comunista internacional més fort i organitzat, li ho devem a la nostra classe, la classe obrera.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles