La qualitat democràtica a l’Estat espanyol, assignatura pendent

Autor

Del mateix autor

Tot feia pensar que l’arribada del primer govern de coalició de la història recent de l’Estat espanyol, pactat entre PSOE i Unidas Podemos, al qual el màrqueting polític ràpidament va aprofitar per anomenar “el més progressista de la història”, ens portaria grans avenços en matèria de drets socials i també polítics. Tanmateix, els mesos han anat passant i, més enllà de pandèmies, els passos no són prou grans, valents ni ràpids. I els avenços en qualitat democràtica brillen per la seva absència.

És especialment contradictori per una força com Unidas Podemos, que va fer de la regeneració democràtica la seva bandera, que precisament un dels camps on menys victòries es recullin sigui aquest. Però no podem dir que, precisament, ens pugui sorprendre l’immobilisme: el PSOE és el garant del règim, és qui s’ha ocupat, de fa anys, que la democràcia espanyola no avanci, que l’Estat continuï estable, sense cap mena de canvi, ni tan sols aparent. 

Així, l’immobilisme en qüestions de qualitat democràtica ha estat múltiple i divers. Aquest article podria ser molt més exhaustiu, repassant apartat per apartat tota la feina pendent i que no es pot abordar, no per incapacitat, sinó per falta de voluntat política. A continuació repassarem alguns dels exemples més paradigmàtics: terminis que no acaben mai, iniciatives parlamentàries amb entrades “VIP” per debatre’s, secrets oficials custodiats pel Generalísimo, renovacions dels òrgans judicials pactades amb el dimoni, monarquies reprovables de vacances als Emirats Àrabs o Lleis Mordassa que ens silencien i menyspreen. 

Els paranys a les institucions: el Gobierno Más Tramposo de la Historia

Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb les institucions, però especialment amb les cambres legislatives, sabrà que una de les armes amb les quals els grups parlamentaris poden jugar a accelerar o endarrerir l’arribada de legislacions segons l’interès existent és el dels terminis. 

En primer lloc, perquè una iniciativa pugui començar el seu recorregut parlamentari ha de ser admès per la Mesa del Congreso o de les comissions. Proposicions de llei, proposicions no de llei, preguntes escrites, creacions de comissions d’investigació… tot ha de tenir un format, i tot ha d’agradar a la Mesa. Tot i que ja parlarem més endavant de què passa quan la Mesa veta sistemàticament una comissió d’investigació concreta, la de la monarquia en aquest cas, quins altres poders té la Mesa? Doncs la capacitat de decidir ordres, i la capacitat de posar en avís al Gobierno sobre què es cou al Congreso. 

Més enllà d’aquest primer tràmit, les Proposicions de Llei tenen un segon tràmit: passar abans per l’autorització del Gobierno. Així, els partits del govern aprofiten l’avantatge que això els dona per, encara que s’hagin presentat més tard, discutir les proposicions de llei en els termes que a ells els interessa, i l’exemple més fàcil és el del cas de la reforma de la LOREG, la Ley Orgánica del Régimen Electoral General, per tal de modificar el vot exterior i derogar el vot pregat: tot i que el Grup Parlamentari Republicà (conformat per Esquerra Republicana de Catalunya i Sobiranistes) vam presentar la nostra proposta el 18 de desembre del 2020, ens va acabar avançant per la dreta la proposta de PSOE i UP tot i haver-se presentat 48 dies més tard.

Quan una iniciativa legislativa passa aquest primer tall, però, comença un període en el qual els grups parlamentaris hi poden presentar esmenes, tant a la totalitat (i presentant, per tant, text alternatiu – excepte en aquells casos, com els Pressupostos Generals de l’Estat, on només són de devolució-) com a l’articulat (modificant els articles, afegint-ne o eliminant-ne). Una iniciativa pot anar-se prorrogant sense aturador fins al moment que interessa al Gobierno o, per contra, no arribar a passar mai el tall. En aquest segon parany tornem a trobar la reforma del vot exterior, que tot just ara s’està debatent en ponència després de gairebé 9 mesos en pròrroga de presentació d’esmenes que encara no té fi, tot i que hi ha altres casos més significatius.

Els secrets oficials continuen guardant-se amb la clau de Franco: el Gobierno Más Trilerista de la Historia

Probablement, el cas més paradigmàtic d’aquesta situació de pròrroga infinita és el de la Ley de Secretos Oficiales. Per despistats, la llei vigent, la que s’encarrega de regular els secrets més importants de l’estat, és una llei directament heretada del franquisme. Aprovada el 1969, no se n’ha tocat ni una coma. 

A principis de la legislatura, concretament el 13 de desembre del 2019, el Partit Nacionalista Basc es va atrevir a presentar una Proposició de Llei. Uns quants dies després, el dia 15 de gener del 2020, va ser admesa a tràmit per la Mesa del Congreso. Des de llavors, portem més de 50 pròrrogues d’aquest termini, que corresponen a més de 450 dies. 

Sembla clar, doncs, que el Gobierno té poc interès a obrir aquesta capsa de Pandora. Si ho mirem des del punt de vista del PSOE, la jugada és clara: quants secrets d’Estat, molts sota el seu govern, sortirien a la llum? Quantes coses reprovables a ull públic s’han amagat darrere aquesta denominació? Doncs més enllà de secrets grans, com el de la veritat del cop d’Estat fallit del 23-F, hi ha petites coses quotidianes, gairebé invisibles a l’ull ciutadà, que s’emparen sota una norma redactada pel franquisme. Una d’elles és el contingut i les càrregues que els vaixells de la naviliera saudita Bahri, coneguts els seus vaixells com “els vaixells de la mort”, fan a ports espanyols, i que tenen una gran i estreta relació amb el paper de l’Aràbia Saudita a la Guerra del Iemen. Tot i les múltiples preguntes, especialment aquesta legislatura dels grups Republicà i de Bildu, la resposta del Gobierno és sempre breu i calcada: “en relación con el acceso a los datos concretos de cargas en buques, cabe señalar que la información contenida en el documento de la declaración de exportación es confidencial por naturaleza”. Fa aproximadament un mes, però, vam tenir una petita gran victòria: el Gobierno va haver de reconèixer una càrrega de cartutxos i coets en una parada a Sagunt d’un d’aquests vaixells. L’Estat espanyol és còmplice de la perpetuació de la guerra i els atacs contra civils al Iemen, i cap urna de secrets franquista ens ho podrà fer oblidar.

La renovació dels òrgans judicials: El Gobierno Más Ciego de la Historia

“Hem vingut a canviar les coses”. “Hem vingut a posar fi al bipartidisme”. Estava clar que Unidas Podemos no podria dur a terme tots els maximalismes del seu discurs polític de regeneració democràtica des d’un govern de coalició amb el garant del règim, i estava clar que existirien moltes contradiccions que tensarien la corda d’una formació tan jove com Podemos. Però la realitat és que tampoc esperàvem un intercanvi de cromos al capdavant dels òrgans judicials amb el vistiplau i la participació activa dels membres d’UP.

Després de dos anys d’endarreriment en la renovació dels òrgans judicials, i de seriosos avisos de les institucions europees, un pacte d’últim moment entre PSOE i PP va portar UP a votar a Enrique Arnaldo i Concha Espejel, candidats del PP, al Tribunal Constitucional. Dos vots “insignificants” a canvi de 10 anys de majoria progressista al TC, tot i que ja ens sabem com van també els progressismes a segons quins espais. 

Així, i tot i alguns trencaments de la disciplina de vot més que dignes, la regeneració democràtica a la Justícia ha estat, una vegada més, clarament insuficient, basada només en un nou decantament de la balança que, a més, ha donat entrada (amb l’aval dels vots d’UP) als polèmics candidats del PP, una apartada d’una peça del Cas Gürtel per afinitat amb el PP, i un altre que apareix al sumari del Cas Lezo. Ojos que no ven, corazón que no siente

Investigar la monarquia? El Gobierno Más Coronado de la Historia

Qualsevol pensaria que la regeneració democràtica afectaria totes les institucions. Com ja hem vist, ni el poder Legislatiu, ni l’Executiu ni el Judicial escapen de les trampes i els trucs, però què passa amb el cap de l’Estat? Què hi ha de la monarquia?

Durant aquesta legislatura, hem vist com un rei emèrit ha fugit del país davant els avisos d’investigació per part de la Fiscalia suïssa d’alguns dels seus comptes corrents, per, presumptament, ser diners d’origen dubtós, vinculats a comissions rebudes per part de les perilloses amistats dels Emirats Àrabs i l’Aràbia Saudita que ara li donen refugi.

Més enllà de la tasca judicial, és imprescindible que les institucions legislatives, els parlaments, puguin exercir un control públic sobre activitats més que dubtoses. Perquè més enllà de les responsabilitats judicials, existeixen unes responsabilitats polítiques que cal fer públiques i notòries. Aquí és on apareixen les comissions d’investigació. 

Al Congreso s’han vist comissions d’investigació de diferents tipus, des de la d’“utilització il·legal de recursos del Ministerio de l’Interior” (de les informacions del cas Kitchen) fins a les de vacunes i pla de vacunació, passant per la de l’accident ferroviari de Santiago o la de l’accident del vol JK5022 d’Spanair. Aquestes comissions han posat al centre de l’agenda política qüestions d’interès públic a través de plans de treball, compareixences vàries i conclusions. Però ja us podeu imaginar quin és el tema que sempre és vetat, que no pot ni tan sols plantejar-se: la monarquia. 

PP, PSOE i VOX, que sempre s’havien amagat darrere dels lletrats del Congreso per no admetre a tràmit cap sol·licitud de creació de comissió d’investigació sobre els afers de la monarquia, van quedar al descobert a principis d’aquest any 2021: per primera vegada els lletrats van avalar la proposta. Fins al 5 de març del 2020, quatre vegades s’havia intentat investigar la monarquia per diferents causes: totes havien quedat bloquejades pels lletrats, fins, com dèiem, el passat 13 de gener del 2021, on les caretes van caure (sense massa sorpreses) i una nova tensió entre els socis de govern va aparèixer. Pídeme lo que quieras, rey.

La llei mordassa ens segueix tapant la boca: El Gobierno Más Silencioso de la Historia

Ara bé, si parlem de la joia de la corona dels problemes de qualitat democràtica a l’Estat, no podem deixar de parlar de la Ley de Seguridad Ciudadana, coneguda popularment com a Llei Mordassa, una llei que ens tapa la boca i ens coacciona a manifestar-nos públicament d’ençà que fou aprovada pel PP l’any 2015. 

Estarem d’acord que, n’esperem més o menys, és un deure indispensable per una coalició de govern que s’anomena progressista la derogació d’una llei que, com és el cas, retalla drets, deures i llibertats de la població. El Gobierno ha trigat mitja legislatura a presentar una contraproposta, dos anys que han emparat nous abusos policials i judicials contra persones que han fet ús del dret legítim a la manifestació. Cap por a la reacció policial, com la que ja es va fer sentir als carrers de Madrid a principis de desembre, pot justificar que se segueixi allargant la derogació d’aquesta llei.

Conclusió: el PSOE com a porter de les clavegueres de l’Estat

La qualitat democràtica brilla per la seva absència a l’Estat espanyol, esdevenint un veritable oxímoron que ens dona exemples i arguments cada dia, omplint pàgines als diaris i principals mitjans de comunicació.

El PSOE mai podrà avalar millores en la qualitat democràtica que siguin significatives perquè ens demostra, dia rere dia, que és el garant del règim. Amb un PP escurat a la dreta, fantasiejant amb els postulats de VOX, el PSOE s’erigeix en el partit de l’ordre, el de la responsabilitat, el de la protecció de les institucions del regne. S’erigeix en el porter que s’assegura que tot canviï perquè res canviï. 

Articles relacionats

Darrers articles