Editorial de desembre: Cadis, l’exemple

Del mateix autor

Els pròxims dies es compliran dos anys de l’entesa entre el PSOE i Unidas Podemos per conformar el primer govern de coalició de la democràcia liberal espanyola. Un govern que ha enfrontat una greu crisi sanitària, social i econòmica, aconseguint alguns avenços socials, però que també ha demostrat les limitacions més que evidents de governar amb el PSOE i el risc que part de l’esquerra espanyola participi, segurament de forma involuntària, d’una revolució passiva que reafirma la consolidació del règim 78. Per valorar aquest govern, més enllà d’apriorismes, des de la Realitat estem treballant una anàlisi que compartirem amb vosaltres les pròximes setmanes. 

Un dels molts exemples en els quals el govern de l’Estat ha defensat interessos allunyats als de la classe treballadora és la vaga del metall a Cadis. Els dels treballadors i treballadores gaditanes han portat a terme una demostració de força davant de la patronal i del govern de l’Estat que ha durat nou dies i ha aconseguit forçar un acord; la seva lluita ha aconseguit posar el focus en un problema sectorial que afecta milers de treballadors arreu de l’Estat. Aquesta mobilització, organitzada i liderada per les Comissions Obreres i l’UGT, ha demostrat, un cop més, la importància de la vaga com a instrument de contrapoder i de l’organització sindical per aconseguir-ho. S’equivoquen aquells qui creuen que es pot governar sense prendre partit per la lluita obrera i salvar la situació fent equilibris de cara a la galeria; s’equivoquen, també, aquells altres que pretenen patrimonialitzar la lluita des de posicions esquerranoses. 

En línia a la reafirmació del règim del 78, trobem una nova invasió del poder judicial sobre el legislatiu. Fa temps que el poder judicial i les clavegueres de l’Estat s’han erigit en “defensors de la pàtria”, mentre el govern central obvia confrontar-hi. El darrer episodi d’aquesta dinàmica és un nou atac a la immersió lingüística, un model amb ampli consens social,  que ha demostrat ser exitós en l’educació pública catalana i que ha sigut fruit de la conquesta de la classe treballadora catalana, independentment del seu origen i la seva llengua materna. La immersió lingüística s’ha de defensar des de tots els fronts, evitar segregar els alumnes segons la llengua, cohesionar el conjunt de la classe treballadora i els sectors populars entorn del català com a llengua vehicular de l’educació. Així doncs, la mobilització del 18 de desembre a l’Arc de Triomf de Barcelona, convocada per Som Escola, és extremadament necessària. 

Cal protegir i potenciar la llengua catalana en molts àmbits, com per exemple en l’educació universitària, però també cal anar més enllà de l’educació o de l’administració i fer una aposta decidida perquè el català sigui una llengua atractiva. Una bona manera que cada cop és més urgent posar en pràctica és crear continguts per a tots els públics, però especialment dirigits a les persones més joves i als infants, en diferents formats i plataformes. La poca presència del català en les plataformes de continguts audiovisuals és molt preocupant i les reticències per part del govern de PSOE-UP per a potenciar-ho no són comprensibles, especialment si tenim en compte que els pot suposar la caiguda d’uns pressupostos.  Tot plegat serveix per negar, per la via dels fets, la plurinacionalitat que pregonen als faristols; més encara si es pretén construir un projecte polític transformador sense un diàleg sincer amb les esquerres sobiranistes i independentistes. 

Precisament, com dèiem, el PSOE ha trigat menys d’una setmana en fer trontollar la majoria parlamentària de la investidura i les relacions amb els seus socis de govern per culpa dels incompliments al voltant dels pactes de la llei audiovisual, un dels elements que li ha permès pactar els pressupostos amb ERC. En una mateixa setmana coneixíem el vot positiu als Pressupostos Generals de l’Estat mentre, en paral·lel, a Catalunya vivíem l’intercanvi de cromos a les dues institucions amb seu a la Plaça Sant Jaume: Generalitat i Ajuntament de Barcelona. Davant de la incapacitat de la CUP per assumir contradiccions i per fer un pas ferm cap a la configuració d’una majoria d’esquerres i sobiranista al país (en línia al que es reclamava els dies següents a les eleccions), que deixi d’una vegada per totes enrere a Convergència i tots els seus satèl·lits hereus, Esquerra va trobar en els Comuns uns socis interessadíssims en intercanviar un sí als pressupostos catalans per una llista de propostes socials i, naturalment, un vot favorable del grup republicà de l’Ajuntament, comandat per un Ernest Maragall que s’havia mostrat molt combatiu només uns dies abans. Suposem que alguns saben gestionar millor les contradiccions que altres; qüestions de cintura. 

També en l’àmbit de la política catalana, les comunistes afrontem un mes de desembre amb diverses fites molt importants. La primera fa referència al fet que la setmana vinent culminarem el procés de la III Conferència Nacional, en la qual seguirem treballant en l’exercici de direcció col·lectiva i de reforçament de la cultura militant que ens caracteritza; així mateix, seguirem concretant conjuntament com avançar en la nostra aposta pel Front Democràtic i Social. Per altra banda, la segona fita és que centrarem esforços a denunciar l’estafa que representa el preu de la llum, mentre iniciem l’hivern en un context d’emergència climàtica, en el qual les temperatures són cada vegada més extremes, i s’espera que el preu de la llum segueix batent rècords, tot omplint les butxaques d’accionistes i membres dels consells d’administració. En línia a aquesta última fita, cal destacar la mobilització pels drets socials del proper diumenge 12 de desembre a les 12h del migdia a la plaça Urquinaona de Barcelona, una iniciativa i el naixement de la Plataforma +Drets i +Justícia Social és una bona notícia. 

En l’àmbit internacional ens trobem amb diverses victòria per a les classes populars del món. A Dinamarca la Llista Unitària Roig-Verda ha augmentat signifcativament la seva presència en els comicis locals i regionals del país. Arribant a ser la primera força a la ciutat de Copenhaguen, tot i que lamentablement no podrà governar degut a l’aliança entre els socialdemòcrates i els partits de dretes de la ciutat.

Les eleccions regionals de Veneçuela han sigut l’estocada final a Guaidó i a tota la dreta colpista, que ha tret uns resultats ridículs en comparació amb el PSUV. Lamentablement, el PCV no ha aconseguit superar el 2% dels vots i denuncien certes irregularitats en les eleccions, tot i que no en qüestionen la legitimitat en cap moment.

A Xile el pròxim 19 de desembre se celebraran les eleccions xilenes en què competiran el candidat d’esquerres Boric, el qual rep el suport del Partit Comunista, i Kast, candidat de l’extrema dreta, desacomplexadament pinochestista. Xile es juga doncs avançar en la reforma constitucional i en seguir les petjades de les mobilitzacions de 2019, o retornar a l’època més fosca del país.

Finalment, una altra bona notícia és la victòria de les esquerres a Hondures, engrossint la llista de països que es passen al camp progressista a Amèrica Llatina. Cal recordar que venim d’un cop d’estat i a posteriori d’un frau electoral en el país per tal de mantenir les elits en el poder. Aquest cop la victòria ha sigut tal que no ha estat possible cometre el frau.

Per últim, us desitgem que durant el mes de desembre passeu unes bones festes d’hivern i fugiu del consumisme. A més, si penseu desitjos d’any nou, és un bon moment per tenir molt present que, de mitjana, les dones dediquen cada setmana 26’5 hores més a les tasques de cures que els homes. Però més enllà dels desitjos caldrà més i millor organització col·lectiva per revertir-ho.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles