Alvaro Cunhal: el darrer gran revolucionari

Del mateix autor

Un 13 de juny de 2005 va morir a Lisboa l’històric dirigent comunista Álvaro Cunhal. El seu funeral va aplegar a milers de persones que el van homenatjar i va ser declarat dia de dol nacional. Va morir dos dies després de Vasco Gonçalves, capità d’abril que havia desenvolupat la tasca de Primer Ministre de la República Portuguesa entre juliol de 1974 i setembre de 1975. Aquestes dues defuncions van sacsejar la societat portuguesa per la seva importància en la construcció de l’actual República i en la defensa dels coneguts “valores de abril” revolucionaris.

Quan llegim la història del Portugal contemporani, el Partido Comunista Português (PCP) es troba de fons des del seu naixement en mans dels sectors de l’anarcosindicalisme i el socialisme revolucionari [1], fins als llargs anys de clandestinitat i lluita antisalazarista, passant pel seu paper en l’evolució dels successos revolucionaris post-25 d’abril. I amb el PCP ve acompanyat el nom d’una de les seves figures més emblemàtiques: l’Álvaro Cunhal (sense desmerèixer la feina i l’esforç de tota la resta de quadres comunistes que van fer possible construir el projecte  col·lectiu del PCP). Però qui fou, realment? 

L’Álvaro Cunhal va néixer el 10 de novembre de 1913 a la ciutat portuguesa de Coimbra, fill de l’advocat liberal i republicà Avelino da Costa Cunhal. Va tenir una infància convulsa, amb la mort de dos dels seus germans petits per tuberculosi i amb constants mudances que el van fer acabar, amb la seva família, al centre de Lisboa. Allà va acabar la seva escolarització a la llar familiar per part del seu pare, que a part d’advocat també era escriptor, i va acabar ingressant a la Universitat de Lisboa per estudiar la llicenciatura de Dret. 

Va ser en aquesta primera presa de contacte amb el món universitari que l’Álvaro es va començar a trobar amb el marxisme i va acabar afiliant-se al PCP amb poc més de divuit anys. De fet, segons ell mateix la seva decisió de militar al partit comunista ja havia estat pressa abans d’entrar a la Universitat, però va ser allà quan va aconseguir contactar amb militants del partit. Un dels seus primers referents fou Bento Gonçalves, emblemàtic dirigent comunista (Secretari General entre 1929 i 1942) que tindria un paper cabdal en la reestructuració del PCP durant la clandestinitat i que va ser assassinat pel règim salazarista al camp de concentració de Tarrafal.

Aquesta primera militància al partit es va portar a terme mitjançant la seva participació en organitzacions com el Socors Roig Internacional, la Liga Portuguesa contra a Guerra e o Fascismo i la Federação das Juventudes Comunistas, de la qual acabaria sent Secretari General l’any 1935, amb vint-i-dos anys. El lideratge de Cunhal en aquests diferents fronts del comunisme dels anys trenta va acabar forjant la seva praxi política i enriquint la seva visió global de la realitat portuguesa.

Un cop Bento Gonçalves va ser empresonat, Cunhal va començar a ser més influent al si del Partit. Fou a partir d’aquest moment quan la seva activitat política va haver de passar a una clandestinitat extrema, sota el constant risc de caure en mans de la policia política [2], fins al punt que va haver de restringir les visites familiars. Malauradament, va ser l’any 1937 quan fou per primer cop detingut per la PVDE per repartir pamflets pro-URSS a Lisboa. 

L’any 1940, estant empresonat per segon cop, va presentar la seva tesi doctoral a la Universitat de Lisboa sobre la despenalització de l’avortament. Malgrat la temàtica i la repressió sexual que patien les dones sota el règim, va ser valorada positivament. Tot i que pot semblar baladí, aquesta anècdota és crucial, tenint en compte que el PCP seria partit capdavanter en la lluita per la despenalització de l’avortament i en la defensa del seu dret

Cunhal va haver de passar quinze anys de la seva vida entre reixes, en diversos contextos i franges temporals. L’experiència més destacable, però, fou la final, entre 1949 i 1960, ja que el 3 de gener d’aquell any es va produir la famosa fuga de Peniche. Aquesta fuga, coordinada pel mateix PCP, va ser un cop molt dur per al salazarisme, ja que va implicar l’alliberament de déu militants comunistes que acabarien sent destacats durant la Revolució dels Clavells. L’Álvaro Cunhal fou un d’ells, però també hi era el Carlos Campos da Costa, Francisco Martins Rodrigues, Jaime Serra o Francisco Miguel Duarte.

L’Álvaro Cunhal era dirigent comunista i advocat, però no només: també fou novel·lista i pintor. De fet, va ser durant la seva estança a presó quan va començar a aprofundir en aquestes dues habilitats que acabarien també sent característiques de la seva figura. Per la repressió, va haver de signar amb pseudònims, com és el cas de Manuel Tiago, amb obres com “Ate amanha, camaradas” (1974) o “A casa de Eulalia” (1997). Aquesta darrera obra tracta la seva pròpia experiència com a part dels militants comunistes portuguesos que van ajudar als republicans espanyols durant la Guerra Civil.

Així, l’any 1961 va agafar la responsabilitat de ser el Secretari General del PCP, succeint a a Bento Gonçalves després de la seva mort. Part de la seva tasca com a Secretari General la va haver de fer des de l’exili, sobretot a Moscou i París. Fou des de llavors, que el PCP va viure importants canvis organitzatius i de línia estratègica-tàctica: es va clarificar la via per enderrocar el feixisme i el partit va aclarir la seva política de quadres i el treball d’organització i direcció.

En aquest sentit, dues obres cunhalistes que són destacables d’aquest període prerevolucionari i en que es pretenia dibuixar quina era la sortida de Portugal del feixisme són Rumo à Vitória: as tarefas do Partido na Revoluçao Democrática e Nacional (1964) i O radicalismo pequeno-burguês de fachada socialista (1970).

Rumo à Vitória va acabar sent un document clau dins del moviment democràtic antisalazarista, ja que, a partir de l’anàlisi objectiva de l’estadi de desenvolupament del capitalisme i la relació entre els factors econòmics, socials i polítics interns i la influència de factors externs, va definir les característiques, objectius i vies per fer la revolució portuguesa. Revolució que era definida com una “revolució democràtica i nacional”, ja que implicava el treball i la unitat tàctica entre la resta de forces democràtico-nacionals antifeixistes per així tombar la dictadura – com fou el cas dels socialistes. 

Aquestes tesis de la revolució nacional-democràtica no es van aprovar sense tensions al si del Partit. Un exemple fou la publicació de “Luta pacífica e luta armada no nosso movimento” de Francisco Martins Rodrigues, que acabaria fundant el Comité Marxista-Leninista Português com a escissió maoista del PCP. Les discrepàncies dels seguidors de Mao Zedong se centraven, sobretot, en la renúncia per part del PCP de la lluita armada com a eina per enderrocar la dictadura i, per tant, els acusaven de reformisme.

Part d’aquestes tendències considerades “aventuristes” per part de la direcció del PCP, van ser analitzades per Cunhal a O radicalismo pequeno-burguês de fachada socialista. En aquesta obra, justament va analitzar les diferències entre la ideologia petit-burgesa pseudorevolucionària – com la que idealitzava l’acció armada o el terrorisme individual- i la teoria revolucionària del proletariat – la liderada pel Partit Comunista-. En aquest sentit, les obres contemporànies d’Álvaro Cunhal no es poden desentendre de la realitat concreta de la vida partidària i, sobretot, allunyada del context sociopolític portuguès.

Cunhal no va tornar a Portugal fins cinc dies després del 25 d’abril, en vespres del Primer de Maig – manifestació multitudinària que va demostrar la força del moviment obrer portuguès en el procés revolucionari-. A partir d’aquest moment, va continuar tenint un paper destacat en el desenvolupament dels esdeveniments revolucionaris, sobretot a partir de la seva entrada com a ministro sem pasta al Govern Provisional sota la presidència de Vasco Gonçalves. Els mesos entre l’estiu de 1974 i la tardor de 1975 van ser els que la unió entre el poble i les forces armades va ser més estreta.

Durant aquests períodes de governs provisionals que pretenien dirigir la revolució cap al camp socialista [3], es van portar a terme accions com la reforma agrària, la nacionalització de sectors estratègics com bancs, assegurances i transport i millores en les condicions laborals. El PCP va ser cabdal en la defensa de la revolució davant els atacs contrarevolucionaris del setembre de 1974 i el març de 1975 per part António de Spínola. Fins i tot, durant el conegut estiu calent, van portar a terme un paper de contenció per evitar que la confrontació social entre la reacció i la revolució acabés escalant en una possible guerra civil o intervenció militar occidental.

El 25 de novembre de 1975, davant la crisi política que estava vivint el V Govern Provisional, es va produir un intent d’acceleració del procés revolucionari per part de grups d’extrema-esquerra. L’intent de cop – que no va rebre el suport del PCP – va ser sufocat per part dels grups més moderats de les Forces Armades i va obrir la porta a una deriva contrarevolucionària que implicaria la marginalització del PCP per part dels governs posteriors al Proceso Revolucionário em Curso (PREC) 

“Portugal é uma República soberana, baseada na dignidade da pessoa humana e na vontade popular e empenhada na sua transformação numa sociedade sem classes”.

Aquest fragment extret de l’article 1 de la Constitució de la República Portuguesa de 1976 mostra l’impacte que havia tingut el període revolucionari en la societat portuguesa, fins i tot en uns moments en que ja havia arribat al seu fi. La defensa de la república democràtica com a eina per avançar cap al socialisme va permetre al Partido Comunista Português presentar-se com a subjecte polític defensor d’uns valors d’abril que havien estat traïts per la socialdemocràcia i la dreta portuguesa.

Aquests valors d’abril van ser defensats per l’Álvaro Cunhal a través la seva presència a l’Assemblea de la República com a diputat del PCP fins a l’any 1992, així com per ser membre des de 1982 del Consell de l’Estat. L’any 1989 va haver d’anar a la Unió Soviètica per operar-se d’una aneurisma d’aorta i el seu estat malaltís durant els darrers anys de la seva vida el van fer acabar apartant-se de la vida política. 

L’Álvaro Cunhal va ser una figura cabdal en la història portuguesa pel seu impacte en els esdeveniments nacionals, però alhora també fou una figura internacional. En aquest sentit, és impossible no remarcar la seva tasca en la defensa del marxisme-leninisme en un context de triomf de les idees “eurocomunistes” als partits comunistes de l’Europa Occidental – destacant el cas espanyol, el francès i l’italià-. La confrontació ideològica amb l’eurocomunisme no fou només teòrica, sinó que també va tenir un impacte en les relacions que tenien entre ells [4] i, fins i tot, en la forma que l’eurocomunisme es va acabar desenvolupament en els seus propis contextos nacionals.

El cas espanyol i català és exemple: tenint un exemple de sortida insurreccional a la frontera amb l’Atlàntic, el Partido Comunista Español va acabar prenent un posicionament de distanciament de la praxi del PCP durant el període revolucionari [5]. A la premsa comunista espanyola com el Mundo Obrero es poden veure crítiques obertes a l’Álvaro Cunhal per part de Santiago Carrillo – i, fins i tot, alabances al líder socialista Mário Soares-. Portugal va acabar sent un mirall pel que no havia de ser la ruptura democràtica espanyola, que acabaria apostant per un model de transició pactada de forma gradual.

Per saber-ne més…

  • “Biografia política d’Álvaro Cunhal” de José Pacheco Pereira. 
  • “Forte de Peniche – Memória, Resistência e Luta”
  • “100 anos de luta” del Partido Comunista Português.
  • “Rumo a Vitória: as tarefas do partido na revolução democrática e nacional” d’Álvaro Cunhal.
  • “A revolução portuguesa, o passado e o futuro” d’Álvaro Cunhal.
  • “O partido com paredes de vidro” d’Álvaro Cunhal.

Notes

[1] A diferència de la majoria de partits comunistes contemporanis, com fou el cas de l’espanyol, el PCP no va néixer com a escissió de partits socialdemòcrates, sinó en mans de l’anarcosindicalisme i el sindicalisme revolucionari, ja que aquests eren majoritaris als camps i fàbriques portuguesos.

[2] El règim salazarista va tenir entre l’any 1933 i el 1945 – els anys més feixistitzants del règim, per la influència de l’Alemanya Nazi i la Itàlia Feixista – el cos policial era la Polícia de Vigilância e Defesa do Estado (PVDE). A partir de l’any 1945 va evolucionar a la Polícia Internacional e Defesa do Estado (PIDE).

[3] Constitució de la República Portuguesa (2 d’abril de 1976).

[4] Agencia. “Cunhal se suma a las críticas contra Carrillo” El País, 29 de juny de 1977.

[5] Riveiro, Aitor. “La CIA desvela que Santiago Carrillo defendió la permanencia en las bases de EEUU en España en 1975” Eldiario.es, 2017.

Articles relacionats

Darrers articles