Un salari mínim encara insuficient

El govern espanyol acaba d’aprovar la pujada en termes nominals del salari mínim interprofessional (SMI) de 950 € a 965 € per a l’any 2022. En realitat, no es tracta d’un increment del poder adquisitiu d’aquest indicador, sinó d’una disminució en termes reals (és a dir, descomptant la inflació). Efectivament, si tenim en compte que l’IPC interanual espanyol és del 4% en data de setembre de 2021, un augment nominal de l’1,5% de l’SMI representa una disminució real de 2,5 punts, com podem veure a la taula 1. Malauradament, vivim en un món on les anàlisis econòmiques es mouen generalment en uns paràmetres poc rigurosos que no tenen en compte la tendència real dels indicadors.

Aquesta taula ens indica l’evolució de l’SMI espanyol des de l’esclat de la crisi del 2008, amb una columna que indica la quantitat absoluta i una altra que descompta l’efecte de l’IPC i ens proporciona la dada d’increment en termes reals. Pot observar-se que entre els anys 2010 i 2016 es produeix una pèrdua del seu poder adquisitiu, i que la tendència es reverteix a partir de llavors, amb un increment real important el 2017 (del 6,9%) i una molt notable pujada al 2019 (del 21,5%), que s’alenteix al 2020 (amb un 6%), pràcticament es congela al 2021 (puja lleugerament perquè l’IPC és negatiu) i torna a la línia de descens el 2022.

La comparació amb la resta d’Europa resulta difícil de dur a terme, a causa de la gran variabilitat d’aquest indicador en els diferents països, com pot observar-s’hi a la taula 2.

És important destacar que en aquesta gràfica es recullen les dades brutes per tal de realitzar la comparació entre estats, que en Espanya és de 1.108,33 €. El ventall de quantitats és força significatiu, des dels més de 2.000 € a Luxemburg fins als menys de 500 € en diversos territoris de l’est del continent.

Llavors, quin és l’objectiu d’increment de l’SMI a Espanya durant els propers anys? La Carta Social Europea aconsella que aquest salari ha de representar el 60% del sou mitjà, i en aquesta mateixa línia la comissió d’experts formada pel govern central ha determinat que l’SMI ha d’arribar als 1.049 €, agafant dades de l’any 2020. Si tenim en compte l’increment de la inflació acumulada al 2021, aquesta xifra hauria de situar-se ara mateix al voltant dels 1.090 €. Per tant, encara estem un 11% per sota d’aquest objectiu de referència.

De tota manera, aquest objectiu de 1.090 € hauria de ser un mínim a assolir, degut a diversos factors, com les diferències socials existents a Espanya, el fet de que l’habitatge s’ha tornat a disparar amb un 14% d’increment de preus al 2021, i l’existència de diferències territorials. A Catalunya, els sous són un 5.2% superiors a la mitjana espanyola, per la qual cosa l’SMI hauria d’arribar pràcticament als 1.150 €. 

En resum, l’increment de l’SMI a Espanya ha estat molt significatiu el primer any de l’actual legislatura, però encara ha d’experimentar una empenta força important si es volen assolir els objectius mínims que acabem d’esmentar, tenint en compte que la situació de partida estava realment molt allunyada de qualsevol quantitat mínimament digna.

En el terreny acadèmic i polític, l’evidència empírica disponible ens demostra que un SMI elevat no genera desocupació. Això es pot observar a simple vista si tornem la mirada a la taula 2, amb països que tenen salaris mínims elevats i taxes d’atur molt inferiors a l’espanyola. Però també hi ha estudis que ho corroboren, com el del recent (i sorprenent) premi Nobel d’Economia David Card, que en una investigació amb Alan Krueger va concloure que l’increment del salari mínim no té cap efecte negatiu sobre l’ocupació. Malgrat aquestes evidències, encara trobem elements de la patronal i acadèmics recalcitrants que insisteixen en el mantra de la malignitat de l’SMI. En aquest sentit, és especialment greu que al llibre de text referent d’Economia de 4t de l’ESO, editat per McGraw Hill, destaca a la seva pàgina 157, apartat ‘causes de la desocupació’, l’existència de salaris mínims (en negreta). És aquí on trobem un exemple palmari d’adoctrinament a les escoles catalanes.

Finalment, sempre és útil tenir una visió de conjunt quan s’analitza una mesura econòmica concreta. La pujada de l’SMI és necessària, però també és imprescindible la disminució del ventall salarial, la derogació (promesa en infinites ocasions) de la reforma laboral i el repartiment dels treballs. Més enllà del món laboral, resulta indispensable el control dels preus de l’habitatge, una reforma fiscal progressiva i una substancial millora en la distribució de la riquesa. Tot això sense perdre mai de vista elements com la desigualtat a nivell mundial, la perspectiva de gènere i els reptes mediambientals.