Fa uns dies, el divendres 15 d’octubre, es va cel·lebrar l’homenatge a en Juan Navarro, organitzat per la Taula per la República de Nou Barris. Vaig intervenir en nom de la Taula per agrair la col·laboració i la participació de l’Ajuntament de Barcelona, així com de la Comissió de Gent Gran i de Comissions Obreres.
Per parlar de Juan Navarro, hem de parlar de futur i no parlar en passat, perquè en Juan parlava sempre en futur i parlava sempre dirigint-se als joves. A més, l’acte és un homenatge merescut, pel seu compromís i la seva lluita, però també és un acte merescut per tots nosaltres, ja que per la pandèmia i la crisi de la covid-19 no vam poder acomiadar-lo com es mereixia en el seu moment. És un homenatge alliberador i de salut, fins i tot de salut pública, per Nou Barris, de salut pública pels seus companys, de salut pública pels seus camarades i tots els comunistes de Catalunya, i de salut per la família.
No voldria estendre’m en la biografia d’en Juan, perquè la coneixem i l’hem llegit. Sí que vull dir que el llibre “Memorias de un sindicalista”, juntament amb tots aquells arxius que pugui tenir CCOO o que puguin tenir algunes fundacions, seria positiu editar-lo i fer-ne difusió. Així podrem comptar amb un canal més per transmetre la vida i les experiències del nostre camarada Juan Navarro.
El punt important, en si mateix, no és la biografia. Per això només vull explicar una anècdota concreta, una experiència que vaig tenir l’any 2014. Un grup de joves iniciava un moviment contra la pujada dels preus del transport públic, el moviment Stop Pujades Transport, on van participar centenars de joves de tots els barris i diverses localitats. I fixeu-vos-hi bé, després de 63 anys de la vaga dels tramvies, qui hi havia explicant-nos l’experiència? Efectivament, en Juan Navarro, amb tota la tranquil·litat i tota la seva honestedat. No hi havia cap reunió ni cap acte en els quals ell no expressés la necessitat que els joves s’incorporessin al compromís i a la lluita.
Allò important, en si mateix, no és la biografia. No són els actes concrets o les activitats, sinó que l’important realment és l’esperit que suposava Juan Navarro. Allò que ens transmetia en cada una de les seves activitats, de les seves reunions. Era una persona que expressava els valors republicans. Era una persona que estimava la llibertat i era una persona lliure.
Era una persona que sempre ens deia a les reunions no volia tenir mai cap deute; no en volia tenir perquè volia ser lliure, no volia estar hipotecat. Us explicaré una anècdota que m’hi fa pensar. Ell deia que volia ser lliure i tenia aparcat davant de casa el seu “descapotable”, com ell anomenava la seva moto, la vespa del Juan, i amb ella se n’anava a la fusteria cada dia.
Per altra banda, en Navarro, un lluitador per la igualtat. Era un lluitador per totes aquelles polítiques socials, totes aquelles polítiques públiques pensades per avançar, per transformar l’estat del benestar en un estat més igualitari. Era una persona que defensava la igualtat i, des de tots els punts de vista, era una persona fraterna, que sabia escoltar i posar-se a la pell dels altres, sabia ajudar, era solidària.
Si donem una ullada a la seva biografia, va ser fundador de Comissions Obreres, va participar i es va afiliar al PSUC, va participar en les associacions de veïns, va militar al Partit dels Comunistes de Catalunya, el PCC, va participar també a Esquerra Unida, a BeC o als IaioFlautes. Amb això vull dir que era una persona compromesa amb el seu temps.
Si avui tingués una conversa amb Juan Navarro, li podria dir moltes coses. La primera que jo li explicaria seria “Mira, Juan, otra vez nos han subido la luz, nos han metido el tarifazo de nuevo, cada día es un récord histórico del precio de la luz. Todo esto en medio de una crisis energética, que no sabemos si es provocada o no.” I li diria “Juan, muchas familias les cuesta todavía más llegar a final de mes, para las familias de los trabajadores no es una crisis económica.” Si pogués conversar amb ell, també li diria “Juan, mira, en tu barrio, Sant Andreu, [no només va ser de Nou Barris, va viure a Cerdanyola i també va ser veí de Sant Andreu, allà fou on li van fer el primer registre a casa seva] hay una cierta polémica por la recogida de basuras y el tema es muy complejo, porqué hay razones por parte de los vecinos pero también hay necesidad de hacer reciclaje.” Li diria, “Mira, Juan, tú que has sido militante comunista toda la vida, fíjate, parece que los comunistas aun tenemos metido un virus, que se llama el virus de la división, y no acabamos de unirnos nunca.”
“¿Qué opinas de todo esto, Juan?” i estic segur que hi ha dues coses que em diria claríssimament. No ens donaria una solució, perquè la solució no la tenim cap de nosaltres, la solució és col·lectiva i cal construir-la. No em donaria una solució concreta, però estic segur que em diria dues coses, hem conversat moltes vegades amb ell i ho sabem. Em diria “Fidel, todas estas crisis que me estás hablando, la crisis energética, la económica y la medio ambiental, no es nada más que la crisis del capitalismo y hay que construir una alternativa al capitalismo”, això és el primer que em diria. I el segon que em diria és: “Hay que luchar, hay que estudiar, hay que trabajar, hay que comprometerse y hay que sumar a la gente joven para construir esa alternativa.”
Es mereix que ho diguem ben clar, en Juan va ser un bon pare, un bon veí, un bon amic, va ser un gran republicà, però va ser, també, un excel·lent comunista. I m’agradaria acabar, que el puguem acomiadar com a ell li agradaria, com ens agrada acomiadar-nos a nosaltres, amb el puny enlaire: “salut i visca la República!”
Text desenvolupat a partir de la intervenció de Fidel Lora a l’homenatge a Juan Navarro, realitzat el passat 15 d’octubre a Nou Barris.
