La memòria, segons la definició del meu diccionari, “és la facultat de conservar les idees anteriorment adquirides”, però també pot ser el que no hem viscut i ens han explicat les persones que ho van viure o el que hem après llegint. Per això una persona que perd la memòria perd la seva vida, el seu rumb vital. Així mateix, podríem dir que un país sense memòria no té història, no sap d’on ve i on vol anar, per això les dictadures utilitzen l’oblit per imposar la seva visió de la història. És una necessitat social conèixer la veritat, no sols per a reparar sinó per esclarir i depurar responsabilitats, conèixer les visions no hegemòniques i desconegudes encara avui. I per posar sobre la taula que les ferides continuen obertes.
Aquest oblit de la memòria històrica a l’escola, i en tants altres àmbits, ha suposat que les generacions que han arribat a l’etapa adulta al llarg de tots aquests anys els manqui una formació sòlida sobre la història del nostre país, sobre el que va suposar la dictadura i la lluita antifranquista. Sembla com si hi hagués una estratègia intencionada per a evitar aprofundir en el nostre passat, que facilita la manipulació mediàtica i política amb la vigència d’una mitologia plena de llocs comuns com “reobrir velles ferides”, “revenja” i “rancor”, condicions imprescindibles per donar peu a la permissivitat davant un franquisme sociològic que ha cristal·litzat en un partit feixista com Vox.
Com adverteixen els historiadors “la incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”. No es pot construir un futur amb un passat basat en la impunitat i la mentida. La “memòria històrica” és la recuperació de la veritat des de la memòria ferida de les víctimes i en els valors que va defensar la resistència antifranquista, sent conscients que aquests valors van donar lloc, juntament amb dècades de lluita, als drets i llibertats que avui tenim. Per això és important no oblidar la nostra història, saber que el pacte de la transició “modèlica” i la llei d’amnistia han amagat els conflictes socials i polítics.
Cal conèixer el que va representar la segona República i les lluites que es van desencadenar per a defensar-la. No sols hem de conèixer els fets, ens cal entendre el perquè i el com. Això ens permetrà desmuntar les falsedats, els discursos que plantegen que va ser un conflicte entre germans, equiparant els colpistes amb els defensors de la democràcia, quan avui sabem perfectament que van ser les primeres lluites contra el feixisme internacional i l’assaig de la Segona Guerra Mundial. Per això no interessa a les dretes que se sàpiga la veritat i nosaltres tenim l’obligació de divulgar-la. Convé recordar el passat sense oblidar el paper de l’església nacional-catòlica, especialment les jerarquies, i la seva participació en la repressió i l’espoli del patrimoni nacional, fins i tot en l’actualitat.
No podem no recordar les lluites de les dones invisibilitzades i la doble opressió que van sofrir a partir de 1939. Així com, tampoc no podem tolerar que no es condemni el franquisme, cal lluitar perquè en la nova llei de memòria s’inclogui aquesta condemna i que a les escoles s’ensenyi i s’eduqui en els valors democràtics mitjançant la memòria de les persones que van defensar els valors republicans, van combatre el feixisme i el nazisme a Europa i es van implicar en el combat per les llibertats democràtiques en el nostre país. No pot ser que a França lluitadors republicans siguin considerats herois i aquí ni es coneguin els seus noms. No podem permetre que no es respecti la llei de memòria, és urgent garantir que es compleixi.
Les associacions memorialistes estan reivindicant una pedagogia de la memòria a les escoles, hem de lluitar per això. El record és un deute, és un acte de justícia i li ho devem a tots i totes les lluitadores que ja no hi són i als que estan en les cunetes. Sense memòria no només no tenim història, sense memòria guanyen ells.
