Un titular: “Un menor de trenta-nou anys mor just després d’haver-se vacunar de la COVID”. Plantegem un fet: just després d’haver-se vacunat de la COVID, un home de trenta-set anys mor d’un infart miocardíac.
Una hipòtesi: més del 60% de lectors es queden amb el titular, un altre 30% llegeix ràpidament la notícia. Un 10% l’analitza i la contrasta amb altres mitjans (dades imaginàries però versemblants, fins i tot una mica optimistes).
Quin missatge rep el 60% dels lectors que només llegeixen el titular?
- L’home ha mort a causa de la COVID.
- La COVID mata a la gent jove.
- Que la vacuna no protegeix suficientment contra la COVID, ni tan sols la joventut.
Veiem que el lector dedueix és que viu en una situació d’extrem perill i que la vacuna no li garanteix la protecció que se n’espera, ni tan sols sent una persona jove. Tot seguit conclou que ha de prendre mesures més extremes, incrementar la distància social, allunyar-se de la resta, tapar-se la cara fins i tot quan s’està sol, rentar-se les mans compulsivament, i qualsevol altra indicació que li arribin dels mitjans de comunicació. Òbviament, el grau d’hipocondria del lector mitjà dels titulars serà proporcional al grau de por (o terror) que vagi adquirint la seva consciència. També sembla pertinent considerar que la repetició massiva de titulars similars incrementen progressivament la hipocondria del ciutadà.
Pregunta: podem creure que aquests titulars són producte del parer de l’editor en qüestió? A no ser que pensem que els editors no saben el que es fan o bé que els hi manca la informació que ells mateixos propaguen, no semblaria pas una pràctica innocent, ja que aquests titulars es repeteixen reiterades vegades.
Assumim doncs, que hi ha una òbvia intencionalitat en la publicació d’aquests titulars:
- Promoure la por i la desconfiança en la ment del lector.
- Induir l’obediència cega a les indicacions d’aquells que es proclamen ser “l’autoritat” capaç de protegir-nos del perill anunciat.
- Promoure la dependència del lector (cada dia més hipocondríac) als titulars, ja que l’avisa d’un perill, de forma suposadament encertada.
Aquesta dependència reforça l’autoritat del mitjà de comunicació (premsa, TV, xarxes socials, informadors virtuals) en la consciència social, de forma que reforça tant la dependència d’aquests mitjans com la submissió davant dels seus missatges (que en un futur no seran de la COVID, sinó d’emergències econòmiques, perills polítics, seguretat ciutadana, etc., tots ells igual de “raonables”)
El reforç que rep el prestigi dels mitjans de comunicació massius, expulsa qualsevol discurs dissident de les posicions mantingudes pels mateixos: i si tots els grans mass media coincideixen amb el mateix missatge, el pensament “oficial” anul·la i emmudeix qualsevol tipus de dissidència (a la qual se li permet manifestar-se en petits cercles de comunicació d’abast escàs, i per tant, sense massa efectivitat).
Qüestió final: després de l’experiment – justificat o no – realitzat pels mitjans de comunicació, sembla obvi que s’ha pogut assajar per primera vegada el poderós màrqueting digital amb la intenció d’induir exitosament respostes i actuacions massives dels ciutadans (distancia social, autoreclusió domiciliària, limitació de la mobilitat, ús massiu de la mascareta, rentada de mans, delacions, etc). Que aquestes consignes hagin estat encertades o no en la lluita contra la pandèmia (s’han publicat resultats diversos a diverses estratègies que encara estan pendents d’estudi), és indiferent a l’hora de fer una valoració d’aquest nou poder que ha utilitzat la informació massiva de les grans companyies digitals coordinades amb els mitjans de comunicació tradicionals per arribar a cada ciutadà fins al seu cor (alguns de nosaltres portem el mòbil a la butxaca de l’alçada de l’òrgan) a través dels seus mitjans, d’aplicacions o webs preferides, multiplicades per les omnipresents pantalles digitals, des de les 7 polzades fins a les de 50′. Convé preguntar-nos si aquest poder s’havia aplicat anteriorment de forma tan massiva o multinacional.
Partim del supòsit que la capacitat d’aquests canals mediàtics són el producte d’un assaig constant que es reforça i s’implementa (com en aquells temps quan els EEUU experimentava amb la bomba atòmica abans de llançar-la a Hiroshima i Nagasaki). La similitud del desenvolupament de l’arma atòmica no és banal: fetes les investigacions pertinents, l’any 1945 es va provar als deserts d’Alamogordo (Mèxic), on es van mesurar els seus efectes en la realitat. Després s’implementa llençant-la sobre ciutats en les quals només hi resideixen civils no aptes per a la guerra. A part de l’efecte sobre les víctimes directes, un segon efecte és la propagació de la por, la qual doblega les voluntats de l’enemic (o del ciutadà) perquè es rendeixi a les polítiques d’aquells que posseeixen el poder (aleshores, el poder atòmic).
Arribats aquí, preguntem-nos ara qui o quins són els propietaris de “l’arma digital”. Si la bomba atòmica es basa en l’alliberament de neutrons i radicals lliures per a produir una reacció en cadena de fissió nuclear, el 235 urani de la reacció en cadena digital dels comportaments ciutadans (que no cívics), és el Big Data. Només l’ús d’aquesta informació que ho reté tot sobre tothom, ha fet possible per primera vegada en la història induir efectivament uns actes a milers de persones repartits per tota l’òrbita. Aquest poder existeix avui de forma contrastada. La seva naturalesa és similar a la d’una arma en la mesura que infon la por, redueix la voluntat dels seus opositors a la marginalitat o en el no-res, portant així a la rendició incondicional dels ciutadans als seus continguts, idees, consignes, etc.
L’efectivitat de “l’arma digital” suposa que la seva propagació trobi una qualitat capaç de sostenir-la i multiplicar-la en progressió geomètrica: aquesta capacitat es compleix en la naturalesa gregària de l’ésser humà. Quan l’arma digital aconsegueix que suficients persones repeteixin la seva consigna, aquesta es multiplica explosivament arrasant qualsevol obstacle que se li oposi. Si l’arma digital és capaç de fer aparèixer una consigna com sostinguda per una majoria, tot i ser artificial en un inici, aconsegueix que els seus seguidors es multipliquin en progressió fins a ocupar-ho tot. Finalment, les masses (compostes per individus humans) desfilen a les ordres del propietari de “l’arma digital”.
Qui és? Podem identificar dos possibles amos: per una banda, tenim els estats i per l’altra, els propietaris d’aquests mitjans. Tot i així, la mesura en què els estats poden o no controlar aquestes companyies fa evident qui és l’amo vertader. Poden aquests estats moderns – les democràcies liberals – posar límits a aquestes companyies? Qui és doncs l’amo vertader?
Tot i que en la qüestió de la COVID, aquestes companyies han col·laborat amb els propòsits sanitaris dels estats nacionals, ho han fet “lliurement”. És a dir, perquè han volgut. I per què? Segurament – es tracta d’una hipòtesi versemblant i subjectiva – perquè els hi ha permès realitzar un experiment que els hi constata les capacitats del seu poder. De ben segur que els seus tècnics i científics estaran en aquests moments avaluant els resultats obtinguts en “el laboratori COVID” per tal de millorar les capacitats d’aquesta “arma” global, massiva i , ara sí, contrastada.
Realment volem que segueixin en mans privades?
Permetríem que l’arsenal nuclear estigués en mans de propietaris privats?
Pensem en Page, Gates o Zuckerberg i responguem si confiem els nostres fills al caprici d’uns individus deificats i egòlatres que avantposen el seu benefici privat a qualsevol altra consideració.
Notes vàries:
- L’objecte d’aquest article no és la COVID. Convé aclarir-ho, ja que catalogar aquest article de “negacionista” seria impedir un diàleg argumentat. En cap moment es nega l’existència de la COVID.
- Per tant, tampoc es discuteixen ni las consideracions científico-mèdiques sobre la pandèmia ni les teràpies, ni les mesures que s’han pres en diferents països per lluitar contra el virus (deixo en mans d’altres la discussió sobre l’efectivitat de les mascaretes en espais oberts o formes de transmissibilitat del virus, que aquí no hi pinten res.)
- L’objectiu d’aquest article és contrastar l’existència d’un poder com no n’hi ha hagut cap altre en la història de la humanitat i sobre qui el posseeix. Preguntar-nos fins a quin punt les nostres opinions no són producte del bombardeig informatiu i dels Lobbies de la informació.
Traducció de Júlia Camps.
