85 anys del PSUC, enterrar un espai

Del mateix autor

La setmana que ve se celebrarà l’aniversari de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, però aquest no vol ser un article en el qual s’explica les grandeses del PSUC, ni pretén rememorar el moment històric al Bar del Pi a Barcelona on es crear el que acabaria sent “el Partit”. Quan escrivia el títol d’aquest text he estat reflexionant sobre si havia d’utilitzar el verb “enterrar”, em semblava massa provocador, però em sembla un verb terriblement gràfic per exposar la idea.    

Que ningú ens confongui, no es tracta de renúncies, ni defugir el fil roig de la lluita obrera. Tot el contrari. Ens correspon construir el partit comunista que la classe treballadora catalana necessita en ple segle XXI, per fer-ho hem d’aprendre moltes coses del PSUC, però també hem d’assumir que l’espai polític que se’n reclama hereu ja no existeix o que moltes de les parts resultants s’han convertit (algunes sorprenentment ràpid) en parts del règim. Ens cal trencar definitivament aquest lligam que no ens ha deixat pensar més enllà, que ens ha fet viure durant dècades en compartiments estancs, obviant canvis centrals en la societat catalana. Com si formar part de l’herència del PSUC et donés alguna mena de segell de qualitat, com si les persones i grups que resten fora d’aquest espai fossin elements aliens a la classe treballadora, gairebé agents de la burgesia.

Aquest és un procés que hem emprès col·lectivament des de fa un temps, fugir d’una habitació tancada i plena de pols, per respirar aire fresc, situar el partit comunista en el centre i buscar espais on sumar esforços per a l’alliberament social i nacional de la nostra classe, de la mà dels pobles d’arreu de l’Estat. Fer-ho, però, exigeix d’un procés d’elaboració col·lectiva, d’anàlisi de la situació concreta, i això a vegades fins i tot suposa trencar lligams emocionals amb les arrels polítiques en les quals ens vam socialitzar. No és senzill i negar-ho seria una irresponsabilitat per part nostra.

Les comunistes tenim l’obligació de retre honor al PSUC, honor i glòria als que varen lluitar contra el feixisme i treballar per la seva classe i el seu país. Però també hem d’entomar aquest deute històric aprenent de tot allò que ens és útil a avui dia. A més de l’evident tasca en els fronts de masses (a les fàbriques i al sindicat, als barris i a les associacions de veïns, a les aules i a la universitat) i del més que evident encert en la qüestió catalana, ens cal fixar-nos en la història del PSUC en dos sentits. M’agradaria apuntar-los a molt alt nivell, segurament hi ha qui hi pot aprofundir amb molt més coneixement de causa que jo.

Per una banda, la fundació del PSUC és la demostració que les comunistes adaptem les eines al context polític. El naixement del Partit Socialista Unificat no el podríem entendre sense el període d’entreguerres i el greu avenç del feixisme, el PSUC és fruit de l’estratègia de partit únic del proletariat, íntimament lligada a l’estratègia de front popular. A més, la unitat de socialistes i comunistes catalans de 1936 ens ha de fer fixar en els seus membres fundadors. El PSU el van crear la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Català Proletari, i això no pot ser una canterella que encapçali tots els discursos de commemoració. Si no que ens ha de fer pensar com l’USC de Joan Comorera o el Partit Català Proletari de Jaume Compte provinent d’Estat Català van ser part d’aquest projecte, com elements íntimament lligats al catalanisme (o a l’independentisme, en el segon cas) van sumar esforços per construir una eina nova.

Per altra banda, la història del PSUC ens ha de fer fixar en el Partit de la transició. Com la voluntat de governar a qualsevol preu i de ser part dels nous “consensos”, emmascarada de debats sobre modernització ideològica, de subsumir-se a la pulsió institucionalitzadora i abandonar la lluita per ser la veu còmoda de l’esquerra del règim. Aquell moment marcat per l’eurocomunisme, ha definit una cultura i una pràctica polítiques que han impregnat l’espai del PSUC fins al moll de l’os.  Fins i tot les eines polítiques hem liderat les últimes dècades, n’han mostrat símptomes greus.

És l’hora de deixar enrere aquest llast, fugir de les grans commemoracions del passat, per poder construir el present i el futur roig. De res serveixen els grans discursos sobre les glòries d’ahir, si avui la pràctica política l’ha de condicionar la moqueta d’un despatx o un càrrec en un govern en minoria o si l’anàlisi política l’ha de delimitar un espai que ja no existeix. Els comunistes ens fem farts de repetir que la lluita institucional només és una part, fins i tot un element secundari, en la lluita de classes; això pren més sentit que mai quan girem la vista enrere i mirem els últims 10 anys. No només pel 15-M o el procés sobiranista, sinó per la multitud de projectes polítics que hem vist passar

L’abril de 2013 naixia Procés Constituent, el gener de 2014 apareixia Podemos, el juny de 2014 apareixia Guanyem Barcelona, que després seria BCN en Comú perdent aliats pel camí, entremig trobarem l’Ara és Demà, després Catalunya Sí Que Es Pot el setembre de 2015, IU gairebé desapareixia institucionalment, les confluències arreu de l’estat amb diferents ritmes i oposicions diverses, la victòria d’En Comú Podem (on els comunistes vam participar malgrat tot i malgrat alguns), el procés d’Un País en Comú, l’impuls de Catalunya en Comú el 2016, el canvi d’ànima de CatenComú l’estiu de 2018… Tot plegat sense entrar a parlar de l’entrada al govern d’UP amb el PSOE en clar desavantatge o el pacte de govern de BeC-PSC amb el suport de Valls, participant conscient o inconscientment d’un procés de revolució passiva evident i apagant el darrer alè de les restes de l’espai del PSUC. Tot això concentrat en menys de 10 anys, que fan que l’evolució del PSUC fins a la seva mort política (1936-1981) se’ns presenti avui com una eternitat.

Aquesta retrospectiva política pot semblar anecdòtica, però de ben segur que ens ensenya alguna lliçó respecte a la lluita institucional, sobre aliances, sobre l’evolució d’espais polítics i sobre el paper del partit comunista. A més, la història del PSUC ens demostra que cal pensar més enllà dels límits que ens han encotillat fins fa ben poc, aquest aprenentatge ha de ser la millor herència d’ “el Partit” i no un cadàver en forma d’espai polític.

Glòria eterna al PSUC i els que van lluitar.

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro